Metàfores perilloses: vertebrar, encaixar, desconnectar Revisat per Revista Treball a . Les metàfores són un recurs retòric inevitable: en la vida quotidiana i en la vida política. Però paga la pena no deixar-se captivar per elles i tenir presents Les metàfores són un recurs retòric inevitable: en la vida quotidiana i en la vida política. Però paga la pena no deixar-se captivar per elles i tenir presents Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Metàfores perilloses: vertebrar, encaixar, desconnectar

Metàfores perilloses: vertebrar, encaixar, desconnectar

Metàfores perilloses: vertebrar, encaixar, desconnectar

Les metàfores són un recurs retòric inevitable: en la vida quotidiana i en la vida política. Però paga la pena no deixar-se captivar per elles i tenir presents els riscs que presenten. En política es fa un ús abundant de les metàfores. Els polítics -inspirats pels seus mentors i pels seus comunicadors- les gestionen amb molta freqüència i sense adonar-se’n. Per què? Perquè són efectives en la mobilització de suports en pro o en contra d’una determinada qüestió política o social. Però això no passa solament en la política. També en la nostra vida de cada dia. “Vivim entre metàfores”,  ha afirmat el lingüista i professor George Lakoff (University of Califòrnia, Berkeley). Lakoff es va fer molt conegut a l’introduir el seu “elefant imaginari” en l’anàlisi del debat polític[1]. Però els seus treballs com a lingüista havien avançat altres propostes amb certa repercussió abans d’aquesta irrupció més vistosa en el nostre escenari mediàtic.

Uns anys abans del seu “elefant”, Lakoff havia elaborat una certa teoria de la metàfora, completada després amb la recollida de treballs d’altres investigadors en psicologia del coneixement i del llenguatge. Des d’aquesta perspectiva, la metàfora no és únicament la imatge auxiliar que ajuda a l’exposició d’un concepte, sinó que són les mateixes metàfores les que estructuren els nostres conceptes, les nostres maneres de pensar i, en última instància, les nostre maneres d’actuar[2].

És suggestiu aplicar aquesta teoria a les formes metafòriques de definir la relació Espanya-Catalunya que tant ens ocupa i ens preocupa. Entre les metàfores recurrents que s’utilitzen per descriure com hauria de ser aquesta relació, n’hi ha tres que sonen molt sovint: vertebrar, encaixar i desconnectar. Què ens evoquen? Com influeixen en la manera de pensar la qüestió i de tractar-la políticament?

La “vertebració” d’Espanya és la prou coneguda metàfora orteguiana, inspirada en una visió orgànica de la vida política. És una de les respostes a la crisi del règim liberal espanyol de principis del XX, un règim erosionat per l’explotació social, la corrupció, el caciquisme i l’autoritarisme monàrquico-militar. L’intent renovador del regeneracionisme -una altra metàfora “organicista”- pretenia la revitalització de les “províncies” i la vertebració d’una nació-estat, amenaçada per la desintegració. En aquesta concepció biologista, la comunitat política necessita una “columna vertebral” que doni ordre i consistència a la resta d’elements. En la visió d’Ortega – que continua inspirant agents polítics, intel·lectuals i mediàtics d’avui dia-, aquesta espina dorsal és una mítica Castella que estaria obligada a jugar un paper central gràcies a una legitimitat gairebé congènita.  L’articulació de les parts amb aquest columna vertebral seria inevitable, de bon grat o a la força. Poc o cap marge, doncs, per a buscar alternatives a aquest fatalisme orgànic.

A la metàfora de “l’encaix” no li sé trobar una autoria clara. Però ha guanyat una gran presència en el debat sobre la relació Espanya-Catalunya. La metàfora de l’encaix suggereix la manipulació d’una peça aïllada que cal ajustar a un forat buit d’un conjunt predeterminat. Evoca la imatge del puzle on cada peça ha de ser incrustada en un espai de perfils rígids i clars. Per fer-ho, sol ser necessari aplicar una habilitat de maniobra i una pressió més o menys contundent. En aquesta metàfora de l’encaix, es parteix de la idea de que cada peça té un contorn fix i que l’espai on ha de ser incrustada és també un buit de silueta ben precisa. Pressuposa una visió estàtica d’una situació en la que ni la peça ni el conjunt poden modificar els seus perfils, a diferència del que sol passar en les realitats socials. D’aquesta manera hauríem passat de la biologia predeterminista de la “vertebració” a la geometria inexorable de “l’encaix”.

Finalment, la metàfora de la “desconnexió”. Té una clara maternitat independentista. És -en cert sentit- més moderna. Perquè evoca el concepte de xarxa, tan present en les anàlisis socials actuals. L’al·legoria de la desconnexió suggereix una ruptura sobtada de la vinculació amb la xarxa. Desconnectar apareix com el resultat d’un moviment net i precís. Es pot realitzar amb gran facilitat i sense gaire esforç: basta prémer l’interruptor o desendollar el cable. Però a l’aplicar la metàfora a les relacions entre societats es passa per alt la capil·laritat de les interaccions recíproques. Parlar de “desconnexió” equival a menystenir la complexitat d’un feix bastant dens de vinculacions basades en interessos i en valors. És cert que aquestes vinculacions poden haver patit danys importants. Però conserven una consistència que sembla poc compatible amb la idea d’activar un “interruptor” polític que tallaria de manera fulminant i sense gaire conseqüències  la comunicació amb la xarxa.

Les tres metàfores -com altres figures d’aquest tipus-  tenen una característica comuna. Simplifiquen una situació complexa. Amaguen l’acumulació de variables que es donen en les situacions reals. Ignoren la multitud d’interrelacions que lliguen aquestes variables. En últim terme, les condensen aparentment en una alternativa binària entre dues úniques possibilitats esquemàtiques. O vertebrada, o invertebrada. O encaixada, o desencaixada. O connectada o desconnectada. És un plantejament més fàcil de formular per part de qui no vol entrar en massa detall per què no li convé o per què no en sap. I és més còmode d’acceptar per part de qui no té massa recursos o massa temps per examinar l’assumpte més a fons. És una perspectiva que facilita la presa de posició en una o altra direcció, sense massa deliberació sobre plantejaments més complexes.

Aquesta és la virtut de les metàfores. En la política i en altres dimensions de l’existència humana. Semblen proporcionar les dreceres fàcils per escapar de situacions complicades d’analitzar i de superar. Però l’ús de metàfores no és innocent. No és un recurs inofensiu. Lakoff i altres investigadors han advertit que formen part del nostre equipament conceptual: no són una ajuda retòrica per a expressar conceptes, sinó que els configuren i els estructuren. Poden acabar creant “realitats imaginàries” que són compartides per un grup d’usuaris. Instal·lats en aquestes realitats metafòriques i separades, es fa cada cop més difícil un tractament eficaç dels problemes col·lectius  perquè manca una aproximació comuna a l’anàlisi de la qüestió i a l’elaboració conjunta d’alternatives per a la seva eventual superació. Si en Lakoff i el seus socis tenen raó, la conclusió em sembla bastant òbvia. Quan tractem de les relacions Catalunya-Espanya -o de qualsevol altra qüestió sociopolítica- ens serà difícil prescindir de les metàfores. Però caldrà ser molt conscients del risc que comporten.

[1] Lakoff, G.- (2007).- No pienses en un elefante. Lenguaje y debate político. Ed. Complutense, Madrid.

[2] Lakoff, G.- Johnson, M.- (1980) Metaphors We live By.  University of Chicago Press, London.  (2 ed. 2003)  (Trad. castellana: Metáforas de la vida cotidiana, Madrid, 2001)

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 10

Deixa el teu comentari

Scroll to top