Més que un acte de record Revisat per Revista Treball a . Com cada any, el passat 14 de febrer un nombrós grup de companyes i companys ens vàrem reunir al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, per retre homenatge als membr Com cada any, el passat 14 de febrer un nombrós grup de companyes i companys ens vàrem reunir al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, per retre homenatge als membr Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Més que un acte de record

Més que un acte de record

Més que un acte de record

Com cada any, el passat 14 de febrer un nombrós grup de companyes i companys ens vàrem reunir al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, per retre homenatge als membres del PSUC afusellats per la dictadura. Eren en Francesc Serrat Cisquet –un jove comunista de només 22 anys–, Manuel Donaire i Joan Arévalo, tots tres afusellats el 1946. I Puig Pidemunt, Pere Valverde, Ángel Carrero i el jove Numen Mestre, de 25 anys, afusellats tres anys més tard, el 1949.

No pot haver-hi una autèntica recuperació de la Memòria Històrica si no la basem en la veritat, evitant la seva manipulació. I és una manipulació intentar amagar el paper del PSUC, o de CCOO, en la lluita contra la dictadura. Alguns polítics i comentaristes, quan parlen de la tradició de lluita obrera del nostre país, sempre fan referència, per exemple, al «Noi del Sucre» i al moviment llibertari, amb tot el respecte que mereixen, sense ni mencionar, però, ni el PSUC ni les CCOO. Cal que no s’esborri el seu sacrifici. Que no s’esborri el record i l’exemple d’ells i de tots els lluitadors que, des de diferents tendències ideològiques, van estar en primera línia del combat per la llibertat, i als quals honorem cada any junt amb els nostres companys.

L’acte del Fossar de la Pedrera no és un acte, doncs, exclusiu de Partit; és un acte de reconeixement a tots els lluitadors contra la dictadura feixista. Del que es tracta és de connectar passat i present, que el seu record ens serveixi per afrontar els reptes actuals, prou complicats. Del que es tracta és de fer, de les referències del passat, elements de reflexió i d’impuls per al futur.

Precisament, aquest 2016 tenim referències del passat que cal tenir en compte. Enguany farà 80 anys de tres esdeveniments que connecten amb l’actualitat. Fa 80 anys del triomf del Front Popular, precisament el febrer de 1936, una experiència reeixida d’unió de la forces d’esquerra; fa 80 anys també del Cop d’Estat que va iniciar la guerra civil, i fa 80 anys del naixement del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el partit al qual pertanyien els afusellats que honorem.

El PSUC es va fundar el 23 de juliol de 1936, cinc dies després de l’aixecament feixista, com a producte de la fusió de quatre formacions: la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari. El resultat va ser una nova formació que va esdevenir un gran partit polític. En aquell moment, va ser una resposta adequada a la excepcional situació de guerra que s’havia iniciat.

Fa 80 anys d’aquella fundació, i la història del PSUC ens ensenya que cal adequar-se a les noves realitats. Realitats com les d’avui, on els vents del canvi bufen imparables, on nous partits i plataformes unitàries, encara sense una clara definició ideològica i orgànica, apareixen amb força trencant un bipartidisme que esterilitzava una vida política on proliferava la corrupció (tant a Espanya com a Catalunya) i dominaven les grans corporacions econòmiques mundials.

I pel que fa a Catalunya, seguim encara amb la incertesa entorn del procés d’independència, amb un país dividit, paralitzada l’acció de govern, amb els partits tradicionals en crisi i mentre va augmentant la població que es troba en situació de pobresa extrema.

Davant de tot plegat, no ens podem limitar només a fer homenatges; hem d’utilitzar l’experiència de tants anys de lluita per afrontar amb respostes noves situacions noves. Com sempre va fer el PSUC. El record i l’exemple dels companys afusellats són un punt de referència que ens acompanya en els nous horitzons polítics que s’obren. La nostra lluita actual no deixa de ser la seva lluita. La lluita de sempre. La lluita per un món millor, per un món en el qual, com va dir el poeta, hi hagi pa i roses per a tothom.

Autor/Autora

Enric Pubill

President de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top