Més llibertat, més igualtat, més fraternitat Revisat per Revista Treball a . Al nostre país, la majoria d’adolescents i universitaris no coneixen aspectes essencials del que significaven Franco i la dictadura (amb la complicitat activa d Al nostre país, la majoria d’adolescents i universitaris no coneixen aspectes essencials del que significaven Franco i la dictadura (amb la complicitat activa d Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Més llibertat, més igualtat, més fraternitat

Més llibertat, més igualtat, més fraternitat

Més llibertat, més igualtat, més fraternitat

Al nostre país, la majoria d’adolescents i universitaris no coneixen aspectes essencials del que significaven Franco i la dictadura (amb la complicitat activa del poders econòmics i judicials o del catolicisme oficial). Com ignoren qui va ser Francesc Boix: un jove resistent de la JSU detingut i deportat a Mauthausen, i que les seves fotografies (clandestines) van servir de testimoni de l’holocaust i van ser cabdals per condemnar els jerarques nazis a Nuremberg. Mai no va poder tornar a Catalunya. El seu cas, com el de la Neus Català, entre d’altres exemples de generositat de la gent que ens va precedir, haurien de ser estudiats a les escoles. Un país com el nostre, que aspira a obrir un procés constituent, els hauria de tenir com a referents ètics i morals. Amb motiu del 80 aniversari del PSUC, Treball i Nous Horitzons han fet una bona feina de reivindicació d’aquesta memòria col·lectiva.

Les diferents exposicions d’aquesta tardor al Born, a més d’evidenciar com la tortura formava part de l’arquitectura del sistema, també serveix per testimoniar com durant els anys 60 i 70 molta gent jove no es resignava i s’incorporava a la lluita per les llibertats democràtiques i la justícia social, assumint-ne totes les conseqüències: la pèrdua de la llibertat, les tortures o la pròpia vida. La militància no era cap frivolitat; Franco va morir matant, i la dictadura va exercir com a tal fins a l’any 1977. Veieu les xifres de les persones afectades pel TOP, més de 56.000. A més dels milers que van ser detingudes i maltractades i no van arribar al TOP. Algunes veus, tanmateix, han qüestionat l’oportunitat del lloc i de l’espai per a determinades exposicions sobre la memòria de la lluita antifranquista. Una memòria que sembla que no encaixa en l’èpica patriotera dominant en aquest moment.

Per aquesta raó he volgut (en una comunicació presentada al Segon Congrés d’Història del PSUC, 8 d’octubre) reivindicar tres coses: la presència de la JCC en aquest combat per la llibertat i la justícia social durant els anys 60 i 70. Treure de l’anonimat centenars, milers de joves que no es van resignar durant la llarga nit del franquisme, i es van implicar, amb diferents formes i intensitats, en aquest combat, amb tot el que això comportava. I tercer, per fer pedagogia en els nous temps: contra la banalització de la dictadura i les actituds nihilistes que identifiquen i equiparen la situació actual (sens dubte, deficitari en qualitat democràtica) amb un règim totalitari. Actituds que ignoren que els drets d’avui (tan amenaçats), són fruit de les lluites d’ahir, de les generacions que ens han precedit. Una manca de memòria que no ens podem permetre.

He fet servir com a fil conductor l’any 1976, on tot s’accelera. Els comunistes vivíem la política intensament, volíem canviar les coses, volíem canviar el món. Primavera de 1976. El govern Arias Navarro autoritza el congrés de la UGT, però també ordena detenir un grup de joves (sis nois i dues noies) acusats de formar part de la direcció de la UJCE i preparar les mobilitzacions del Primer de Maig. Cuadernos para el Diálogo és segrestat per denunciar la pràctica generalitzada de la tortura. Situació contradictòria, intent per evitar que els comunistes formin part del nou escenari. El 3 d’octubre, amb més de 300 delegats i la presència de Gregori López Raimundo, es va celebrar la II Conferència de la JCC. Il·legal i clandestina, per descomptat. Es va elegir un Comitè Nacional de 88 membres. Una demostració de força organitzada. Els dies 10, 11 i 12 d’octubre, la IV Conferència de la UJCE es fa a Catalunya (amb un acte públic davant de la premsa), amb 196 delegats i delegades. Visió i vocació plurinacional, internacionalista (Vietnam, Xile, operatiu Còndor….), i europeista. Inspiració en la “Declaració de Livorno”, de 1975, una via al socialisme pròpia, diferent als “països del socialisme real”. “L’avenç democràtic al socialisme -dèiem- en la pau i la llibertat expressa no una actitud tàctica, sinó un convenciment estratègic, d’acord amb les condicions històriques específiques dels respectius països en el context europeu occidental.”

Avui, quan es compleixen 40 anys d’aquell impuls i aquelles esperances democràtiques, cal girar pàgina d’un període políticament esgotat. Caldrà fer-ho sense llençar aquesta memòria combativa, i amb una visió generosa, gens nostàlgica ni indulgent. Els somnis que ens van impulsant a l’acció política fa ja uns quants anys (la reconstrucció de la raó democràtica, els drets i la justícia social, amb una visió universal), són més vigents que mai, com es testimonia cada dia a l’holocaust actual de la Mediterrània. I caldrà fer-ho, com ens recordava el nostre estimat company Miquel Caminal, director del primer Memorial Democràtic durant el Tripartit, amb “més llibertat, més igualtat i més fraternitat”.


Domènec Martínez
Primer secretari de la JCC (1970/1976). Militant ICV Terrassa

Autor/Autora

Domènec Martínez

Sociòleg. Membre del PSUC i militant d’ICV

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top