Més enllà d’Hàbitat III: Quito o la ‘quebrada’ del Machángara Revisat per Revista Treball a . Recentment s’ha parlat força de Quito, però sovint com a simple escenari d’Habitat III. Bona part de les reflexions sobre la cimera de l’ONU –o sobre els fòrums Recentment s’ha parlat força de Quito, però sovint com a simple escenari d’Habitat III. Bona part de les reflexions sobre la cimera de l’ONU –o sobre els fòrums Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Més enllà d’Hàbitat III: Quito o la ‘quebrada’ del Machángara

Més enllà d’Hàbitat III: Quito o la ‘quebrada’ del Machángara

Més enllà d’Hàbitat III: Quito o la ‘quebrada’ del Machángara

Recentment s’ha parlat força de Quito, però sovint com a simple escenari d’Habitat III. Bona part de les reflexions sobre la cimera de l’ONU –o sobre els fòrums alternatius– no han considerat la ciutat més enllà de ser el marc geogràfic dels esdeveniments. Pot ser interessant fer dialogar Hàbitat i els Fòrums amb la realitat urbana on s’hi desenvolupaven. La metròpoli de Quito té 2,5 milions d’habitants. Una ciutat gran, sí; però lluny de les megaciutats llatinoamericanes (Bogotà, Buenos Aires, Lima, Mèxic, Sao Paulo…), i més comparable en canvi a realitats d’escala més humana com Montevideo, Rosario o Belo Horizonte. És un lloc excepcional. El seu centre històric és segurament el millor preservat d’Amèrica; va obtenir una de les primeres declaracions de Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, el 1978. L’entorn natural on s’hi ubica és fascinant: una vall andina a gairebé 3.000 metres d’alçada, al vessant oriental del volcà Pichincha.

Aquest és el marc –en dues pinzellades– on se celebraven fa poques setmanes Hàbitat III i els Fòrums d’alternatives i resistències. Tots els espais van ser enriquidors, en especial els alternatius. Però el més enriquidor: Quito, els seus carrers i les seves gents. La possibilitat diària de contrastar idees amb la quotidianitat de la ciutat. En destacaria dos eixos. El debat, d’una banda, sobre les febleses de l’esfera local de govern: les ciutats com la baula més fràgil de la governança pública. Moltes de les reflexions d’Hàbitat III van girar al voltant d’aquesta inquietud. Passa que el format mateix de la cimera evidenciava amb nitidesa el paper subordinat del municipalisme a escala global. I en segon lloc, els debats sobre el “dret a la ciutat” i la “democràcia urbana”. Moltes de les reflexions dels Fòrums alternatius van girar a l’entorn d’aquestes dues qüestions. Sobraven els motius perquè fos així, però n’hi havia un que els esperonava: la declaració final de la cimera oficial se n’oblida d’elles. En el text de la Nova Agenda Urbana (NAU) no hi apareix la paraula “democràcia”; i només de manera puntual i al darrere d’un cortina de fum de subordinades, s’hi aboca el “dret a la ciutat”.

La governança mundial de les ciutats comença a ser força anacrònica. L’ONU impulsa una declaració rellevant, la NAU, però no té capacitat de fer-la vinculant en relació als Estats (a diferència, per exemple, dels mecanismes d’implementació dels Acords de París sobre canvi climàtic). Les ciutats, d’altra banda, participen del procés, però la declaració la signen els Estats: els municipis són actors de la xarxa, però els Estats-nació s’hi reserven el paper protagonista del relat i del desenllaç. Aquest esquema podia tenir sentit fa unes dècades, fins i tot a l’Hàbitat del 1996. Des de llavors, però, no només han passat 20 anys, sinó que hem travessat també un canvi d’època. Una eternitat sociocultural. Avui les interdependències galopants en el món emplacen a més capacitats reals de govern global; i les complexitats socials i vitals quotidianes criden a empoderar els governs locals. Em deia l’anterior alcalde de Quito que l’Estat central «dialoga» amb la ciutat des d’una simple lògica de jerarquia, i que els recursos anuals del govern metropolità tot just arriben als 600 milions de dòlars (menys d’una cinquena part del pressupost de Barcelona). Quantitat amb la qual Quito ha de fer front, per exemple, a l’objectiu inajornable de portar serveis bàsics a uns 200 assentaments urbans informals; o a mitigar la duresa de les condicions d’existència de 600.000 persones en situació de pobresa severa. Una proesa irrealitzable. No té sentit que la NAU la signi el president d’Equador i no la protagonitzi l’alcalde de Quito. Ni cap altre alcalde o alcaldessa. Per desplegar l’Agenda, Quito necessita autonomia i recursos. I un projecte col·lectiu amb voluntat política de construir-lo. Quito, i qualsevol altra ciutat. Potser Hàbitat III ha de ser l’última cimera amb aquest format. I CGLU, la xarxa municipal mundial, n’ha d’assumir el relleu. Amb ciutats empoderades parlant de tu a tu a Estats i regions, i amb una ONU impulsora real d’una política urbana potent articulada a les ciutats.

Polítiques urbanes per fer possible el dret a la ciutat: és a dir, la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i culturals. Per fer possible que la història retorni a les ciutats –allà on va començar gairebé tot– el que les conquestes civilitzatòries del segle XX van desplaçar als Estats. Al segle XXI, les pràctiques de progrés humà situaran potser novament la ciutat, la politització de la quotidianitat, en el centre dels anhels emancipatoris, dels processos de construcció d’esperança. Perquè és a les ciutats on s’expressen avui els dilemes entre les injustícies i la vida: la vida enfront de l’especulació i els «condominios» privats dels rics; la vida enfront de les fractures socials i l’aire contaminat pels cotxes dels més rics. El dret a la ciutat és la causa que suma la superació de totes les injustícies urbanes. I que s’ha d’anar fent realitat per mitjà de pràctiques comunitàries i polítiques públiques en diferents dimensions: polítiques que enforteixin teixits econòmics cooperatius per generar prosperitat urbana sense explotació ni precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin el dret al barri a cada llar, superant la doble injustícia de la pobresa i les expulsions; estratègies d’ecologia urbana que permetin recuperar l’aire per viure i els carrers per conviure. Les múltiples cares d’un dret a la ciutat que només serà si es forja en comú, com a construcció democràtica col·lectiva. Novament, la democràcia urbana com a clau de volta de la democràcia a qualsevol altra escala; com a possibilitat de retornar a la comunitat no només drets, sinó empoderament per canviar la vida.

Ben poc de dret a la ciutat i democràcia urbana en la declaració de la NAU. Però moltes experiències i aprenentatges a Quito. D’entrada, l’espai on tenia lloc Hàbitat III: era en ple centre, el Parque del Ejido estava totalment encerclat per una tanca només accessible per alguns punts amb seguretat privada i policia; això sí, penjant del filat de la tanca hi havia un cartell que deia «Ciudades inclusivas». I un cop a dins, espais segregats en funció del rang de l’acreditació de cadascú; això sí, els representants dels Estats declaraven allà dins la seva adhesió als valors de les ciutats inclusives. Un abisme entre la retòrica i la seva plasmació més immediata. A Quito, més enllà d’això, es despleguen dinàmiques en conflicte amb el dret a la ciutat, i pràctiques comunitàries forjadores de ciutadania. Existeixen, d’una banda, gairebé 400 assentaments urbans que han crescut sense accés a serveis bàsics, mentre als barris centrals prenen força lògiques de gentrificació i substitució d’usos.

Bolaños és un barri popular, d’autoconstrucció, a la “quebrada” del riu Machángara. Els seu veïnat viu sota l’amenaça de ser desplaçat per la construcció d’una gran infrastructura viària –més capacitat per a cotxes!–, però no s’hi resignen. Donen visibilitat a la seva lluita amb mobilitzacions al centre de Quito i, sobretot, enforteixen la seva capacitat d’autoresolució ciutadana de necessitats. Setmanalment porten a terme “la minga”, una pràctica comunitària –d’origen ancestral– on els habitants decideixen i posen en pràctica millores al barri. La Marsical és un àrea central que perd població sota la pressió d’usos d’alta rendibilitat: avui, en gran part un parc temàtic urbà ple de bars i restaurants, esquitxat d’habitatge a preus excloents. La força veïnal que hi roman ha importat i adaptat la pràctica de “la minga” i fa front a la mercantitlització del barri, guanyant espais comuns i omplint-los de vida i creativitat. Bolaños i la Mariscal, dos extrems urbans i dues comunitats que han decidit construir el dret a la ciutat amb les seves pròpies mans. Expressions d’un Quito desigual, amb 400 assentaments informals i un 25% de la població amb dificultats per satisfer necessitats bàsiques. Una ciutat on, tot i així, les condicions de vida de la majoria han millorat molt l’última dècada. On conviuen més de vint pobles originaris i avancen models d’interculturalitat. Un mosaic complex, sí; carregat de contradiccions i avenços; injustícies i esperances.

Un últim apunt. Malgrat el format i les limitacions d’Hàbitat, la xarxa del municipalisme democràtic s’obre pas. Ho fa com a espai de canvi i d’irrupció d’aliances publicocomunitàries, amb governs locals implicats en la construcció del bé comú. I Barcelona n’és paradigmàtica. Entre un gran ventall de ciutats i bones pràctiques, Barcelona ha estat a Quito una referència molt present. Una ciutat que ha transmès un missatge de força i confiança: de força democràtica i de confiança en el municipalisme. I un relat, sobretot, assentat en un projecte transformador que va avançant. Ada Colau i Janet Sanz han pogut explicar les estratègies de Barcelona pel dret a la ciutat: de la política d’habitatge a les superilles, de la sobirania energètica a la renda municipal. Sense cap complaença, amb tota l’exigència, però amb el convenciment de transitar els camins del canvi. Barcelona ha fet un pas endavant en el compromís d’articulació del municipalisme democràtic: una xarxa global on construir vida contra totes les injustícies. Fa anys, a Porto Alegre dèiem que un altre món era possible i començava a les ciutats. Ara sabem que un món més just és necessari; i que no només comença, sinó que es va fent realitat ciutat a ciutat. O potser, com diu El Último de la Fila a Mar Antiguo “no hay otro mundo, pero sí otros ojos”, per mirar la vida des d’un anhel ancestral de justícia; per canviar-la des d’un projecte quotidià de democràcia, en comú.

Autor/Autora

Ricard Gomà

Professor de ciència política, UAB

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top