Més enllà de la sentència Revisat per Revista Treball a . En el moment en que s’escriuen aquestes línies, encara no s’ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem en torn als líders independentistes encausats dels f En el moment en que s’escriuen aquestes línies, encara no s’ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem en torn als líders independentistes encausats dels f Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Més enllà de la sentència

Més enllà de la sentència

Més enllà de la sentència

En el moment en que s’escriuen aquestes línies, encara no s’ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem en torn als líders independentistes encausats dels fets de l’octubre de 2017.

No cal dir que les característiques de la sentència tindran un impacte important sobre la societat catalana i espanyola, i, encara més, en la campanya electoral en la qual ens trobem per la irresponsabilitat d’aquells que havien de ser proactius en la construcció d’un pacte d’esquerres i que, en canvi, ens han donat totes les proves de que no en tenien cap intenció.

Per tant, seria molt ingenu i marcià fer aquesta reflexió al marge d’aquest esdeveniment judicial. I tanmateix, que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. La extralimitació en fixar els tipus delictius duta a terme en el seu dia per la Fiscalia, situant al centre la rebel·lió –que molts juristes gens sospitosos de simpatitzar amb l’independentisme han criticat–, ha generat una judizialització esbiaixada i amb conseqüències greus pels acusats, per les seves famílies i pel conjunt de la ciutadania catalana.  En aquest sentit, sembla raonable pensar que fins que els líders independentistes no estiguin al carrer serà difícil tornar a posar el focus on s’ha de posar, que és en el debat polític.

És aquí on, més enllà de la sentència, queda molt per fer. Perquè és evident que haurà de rendir comptes qui ens ha portat fins aquí per la seva responsabilitat política i fins i tot ètica. Per a moltes raons.

En primer lloc, perquè mirant el conjunt del cicle polític començat al 2010 és evident com i fins a quin punt s’ha subordinat de forma conscient el conflicte social al conflicte nacional. En funció d’un suposat projecte nacional, s’ha mantingut al govern els mateixos que en el moment més dur de la crisi van aplicar les polítiques d’austeritat més draconianes de tot l’estat. La cantarella dels suposats partits independentistes d’esquerres de que no serà possible revertir les retallades fins a que no hi hagi un estat independent, és precisament això: una cantarella, i, a més, una melodia tremendament molesta. No tant, o no només, perquè ignora completament els mecanismes de la política real –ha tingut mai alguna viabilitat en els últims nou anys un hipotètic estat independent català? La resposta és rotundament no–, sinó perquè parteix d’una premissa que és tot menys progressista. La secessió d’una regió rica d’un estat a tot arreu es llegeix  com a un intent de desempallegar-se de les zones més desafavorides, que actuarien com a una mena de fre a una hipotètica arcàdia econòmica sense redistribució territorial. Algú sap dir per què aquest element en el cas català hauria de ser diferent?

En segon lloc, perquè tot el cicle del procés ha comportat –tal i com ha recordat més d’un cop amb molt de sentit comú el periodista Guillem Martínez-, un extraordinària dinàmica de selecció negativa de la classe dirigent. L’atonia i la manca de projecte dels governs independentistes catalans dels últims anys (des de 2012, i de forma molt acusada des de 2015) es pot explicar en funció de diferents elements, però també en funció del fet que s’han promocionat dirigents més per a la seva abnegació a la causa que per a la seva solvència. En aquest sentit, val la pena fer un incís: quan aquí es parla de solvència, no es fa referència a una competència professional específica lligada al càrrec que s’exerceix, sinó a la solvència política, és a dir, a la capacitat d’encarar amb sentit comú –evidentment i com no pot ser d’una altra manera ideològicament orientat-, i capacitat de resolució situacions complexes. Si es repassa la llista dels consellers i conselleres dels últims governs, tret d’excepcions, la tendència ha estat molt clara: cada cop menys competències en gestionar problemes complexos i cada cop més incapacitat d’encarar-se amb esperit constructiu i no sectari als problemes reals.

En tercer lloc, la classe política del procés ha degradat profundament les institucions, que són patrimoni de tota la ciutadania i les han posat en greu perill. El cas dels plens del 6 i del 7 de setembre n’ha estat la manifestació més sagnant però la tendència ha estat i és contínua. No ser capaç d’aprovar uns pressupostos per a donar respostes als problemes de la ciutadania o patrimonialitzar els mitjans de comunicació públics en són dos exemples. Ras i curt: fa molt temps, massa, que la gent no identifica el gruix de les polítiques que es fan des de les institucions autonòmiques com una eina útil pel conjunt de qui viu i treballa a Catalunya, sinó només per aquella part que comparteix la seva visió del món. Això és especialment greu perquè danya irreparablement la idea de que la defensa de l’autogovern sigui un valor compartit i no trigarà gaire (de fet en temes tan sensibles com la llengua i la cultura ja comença a passar)  a enfortir-se qui opta per reivindicar polítiques recentralitzadores.

En quart lloc, finalment, perquè per molt que justament no es vulgui parlar de divisió i fractura, és innegable que la classe política del procés ha contribuït a tensar i polaritzar la societat catalana. Cada cop que des de el govern s’ha parlat en nom de Catalunya a seques, relacionant-la amb una o altra fita del procés, s’ha contribuït a augmentar la tensió, en la mesura en que s’ha fet coincidir, amb una argumentació realment perversa, ser català amb ser independentista, expulsant així, encara que fos aparentment de retruc, una part majoritària de la població.

Tots aquests perquès són profundament polítics, i no tenen res a veure amb si es considera o no que tot allò que s’ha fet per part dels governs independentistes (especialment pel govern Puigdemont), té rellevància judicial. És la feina que queda pel dia després de la sentencia i s’ha de fer tota en positiu: plantejar una agenda política que posi la qüestió social al mig, tenir una proposta d’equips que siguin solvents i capaços d’encarar políticament els problemes reals de la ciutadania, fer política institucional que sigui útil i transformadora per a donar prestigi a l’autogovern, i finalment, dibuixar un perímetre d’acció delimitat per objectius polítics a assolir i mai per identitats, en el qual es pugui trobar la gran majoria social a Catalunya

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 11

Comentaris (2)

  • Avatar

    Roman

    El principal problema polític que tenim a Catalunya es la fractura política (política) de la seva població en dues meitats. Efectivament, la meitat no independentista de catalans i catalanes es expulsada de la catalanitat i es escandalós que des del nostre espai no es denunciï a totes hores.

    La única sortida a la crisi política actual és generar un projecte polític capaç de rebre suport de una fracció majoritària d’aquestes dues meitats de manera que en el futur hi hagi un nou consens que impliqui al 80% de la gent que viu i treballa a Catalunya (el 80% real, no el que s’inventen el Xavi Domènec et al. en les seves elucubracions). Aquest nou consens ha de basar-se en exigir el reconeixement de la nació catalana dins de la constitució espanyola amb el consegüent blindatge de competències i finançament.

    Respecte a la sentència, es clar que l’independentisme la vol fer servir per intensificar la criminalització de l’Estat Espanyol i que no l’importa que això tingui l’efecte colateral de eixamplar la divisió entre catalans i catalanes, expulsant del catalanisme a la meitat del país.
    Si el nostre espai hagués treballat en crear un projecte de país i en fer-ne difusió, ara estaríem en posició de demanar calma i unitat. La única cosa que hem fet durant deu anys es subscriure el discurs independentista a la vegada que negàvem les conclusions del discurs. Ara mateix, dirigents dels nostre espai estan dient que “només la absolució es acceptable” a la vegada que es demana tranquil·litat a al gent. Es a dir atiem el foc, no donem alternatives i llavors ens desentenem de les conseqüències perquè com que hem demanat tranquil·litat ja està.
    La tranquil·litat vindrà de propostes polítiques que permetin que tota la població catalana estigui unida en torn de la seva voluntat de catalanitat i autogovern i que per tant faci absurda la sentència. Mentre no siguem valentes i proposem amb fermesa un model d’estat, l’única cosa que fem es ajudar a tirar la pedra, amagar la mà i esquinçar-nos les vestidures davant de les conseqüències dels actes que encoratgem.

    La setmana que ve crec que haurem de fer el dol de la Catalunya que coneixíem, un país amable i inclusiu, cosmopolita i tolerant i començar a acostumar-nos a la distòpia crispada divisiva i en peu de guerra contra si mateixa que ha creat l’independentisme amb la complicitat del PP, Ciudadanos però també la accídia de totes les persones, entitats, partits i espais que durant aquests nou anys no han tingut el valor polític, personal o ideològic de combatre les mentides, fal·làcies, calumnies, distorsions i intoxicacions que s’han abocat sobre els catalans i les catalanes, i que han partit la seva identitat política en dues meitats, tal i com la llimona talla la llet o com un cuiner maldestra (o malintencionat) talla la maonesa.

    Responder
  • Avatar

    Pere

    Doncs res, home… ¡Viva España!
    I farem veure que no ha passat res…

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top