Més de 30 anys avançant-se al seu temps Revisat per Revista Treball a . Són dies difícils per la gent d’ICV. Són dies tristos. També són dies d’orgull. Aquest seria el resum del sentiment que molta de la gent d’Iniciativa ens ha tra Són dies difícils per la gent d’ICV. Són dies tristos. També són dies d’orgull. Aquest seria el resum del sentiment que molta de la gent d’Iniciativa ens ha tra Rating: 0
Esteu aquí: Home » Àmbits » Més de 30 anys avançant-se al seu temps

Més de 30 anys avançant-se al seu temps

Més de 30 anys avançant-se al seu temps

Són dies difícils per la gent d’ICV. Són dies tristos. També són dies d’orgull. Aquest seria el resum del sentiment que molta de la gent d’Iniciativa ens ha traslladat aquestes setmanes on hem pres segurament la nostra decisió més complicada i dura des de la seva fundació. Instar al concurs voluntari de creditors és, sens dubte, la més difícil que hem pres mai fent política.

ICV és casa meva, on he crescut, viscut, hi he fet els meus millors amics i amigues, i, fins i tot, hi he estimat els meus darrers 20 anys. De Joves d’Esquerra Verda a Sant Andreu, al meu barri, a la coordinació nacional d’Iniciativa els darrers 3 anys. ICV forma part de mi, de nosaltres, de la nostra història.

La història d’ICV, és sens dubte una història d’encerts i lògicament també d’erros. També, i sobretot, és una història honesta. 32 anys fent política amb conviccions, sense cap cas de corrupció i cap deute perdonat. En canvi, no poden dir el mateix altres espais històrics de la política catalana.

Sens dubte seran els nostres adversaris qui destacaran els nostres errors. ICV ha estat un partit incòmode. De fet, va ser durant molts anys l’única nota discordant en l’oasi català pujolista. Tampoc ha fet cap gràcia en els darrers temps que una força compromesa amb el dret a decidir no combregués amb les rodes de molí del processisme. Una altra vegada, una nota discordant en la Catalunya del blanc i negre i dicotòmica que alguns a banda i banda anhelen.

Però per sobre de tot ICV ha estat una força política avançada al seu temps. Tres vegades com a mínim ha estat capaç de llegir els canvis polítics que estaven arribant.

En primer lloc, en la seva fundació l’any 1987, dos anys abans de la caiguda del Mur de Berlín, ICV ja va entendre la necessitat de rearticular l’espai de l’esquerra transformadora i de la tradició del PSUC a Catalunya. Ho va saber fer des de la construcció d’un únic espai orgànic i electoral i, a diferència del que passava a la resta de l’estat, va apostar nítidament per unes noves sigles, congelant les històriques del PSUC.

En segon lloc, l’aposta per la defensa del medi ambient ja en la seva segona assemblea celebrada a Molins de Rei l’any 1992. Més tard, l’any 1996, durant la IV Assemblea ja es va ubicar en l’espai de l’ecosocialisme. ICV va construir un espai verd a Catalunya que no existia a Espanya, i que no existia en cap país del sud d’Europa, i és avui encara punt de referència dels Verds Europeus que són l’onada de canvi en molts països, i que representen l’esperança de milers de persones i el mur de contenció contra l’extrema dreta.

Les seves polítiques ambientals també han estat referent en d’altres països. Avui la lluita contra l’emergència climàtica, la contaminació o l’eliminació dels plàstics d’un sol ús centren el debat polític i difícilment algú s’hi oposa obertament. Caldria recordar les polèmiques generades davant les mesures aplicades per ICV al govern d’esquerres (el millor govern que ha tingut mai Catalunya) com són els 80km/h per reduir la contaminació, la dessaladora del Prat per preveure els escenaris de sequera o la voluntat de prohibir les bosses de plàstics i les conseqüents polèmiques aixecades per la dreta política, mediàtica i econòmica.

En tercer lloc, ICV també va saber llegir alguns dels canvis polítics que s’han produït en els darrers anys a Catalunya. Va ser en l’Assemblea de Viladecans on la nostra formació política va apostar per la confluència dels diferents espais de l’esquerra transformadora que havien anat apareixent fruit de l’energia sorgida del 15M. De nou, ICV entenia que els objectius polítics i sobretot la necessitat d’aconseguir fer possible polítiques reals contra la desigualtat, el canvi climàtic o la defensa del drets de les dones, en el context d’una greu crisi econòmica i l’amenaça del retorn de l’extrema dreta a Europa, estaven per sobre les seves sigles.

I aquesta ha estat sempre una manera de fer d’ICV. Vacunada a partir de la crisi amb IU a finals dels 90, ha fugit sempre de les lluites internes de l’esquerra madrilenya, on la vida interna està massa cops per sobre dels interessos dels ciutadans i ciutadanes que es vol representar. El partit com a una eina i no com un fi. Potser a voltes ha pesat massa aquesta cultura, i és també un dels motius que ens ha portat a la complicada situació que avui vivim. Hem fet el que creiem que havíem de fer, a pesar de tot i fins i tot de nosaltres mateixos. Un error i un encert al mateix temps.

Dos elements més han marcat la manera de fer d’ICV. La primera: el feminisme. La creació de Dones amb ICV l’any 1990 sens dubte va ser també un encert. ICV va ser el primer partit a Catalunya -recollint el que anys abans havia fet Joves d’Esquerra Verda- qui va importar el que feien els partits verds europeus, que ja establien que un dels seus coordinadors, com a mínim, havia de ser una dona, alhora que també va incloure les llistes cremallera o criteris de paritat anys abans que altres forces polítiques. Seria injust no reconèixer la feina que han fet moltes companyes de Dones d’ICV per anar vencent reticències i, amb avenços i retrocessos, aconseguir situar a ICV com una força referent del feminisme.

Finalment seria un greu oblit no destacar el que ha estat un dels principals trets distintius d’ICV. Ho vaig afirmar en el meu discurs en la darrera Assemblea d’ICV a Cotxeres de Sants. Entre aquelles parets es trobava la única tradició política de l’esquerra catalana que mai, per acció o per omissió ha fet possible un govern de dretes a Catalunya. És el nostre espai qui ha combatut sense descans les polítiques de dretes, injustes socialment i ambientalment, tant de CiU, CDC i ara Junts per Catalunya.

Com deia, és evident que quan arribem a una situació concursal com la que vivim és també per errors comesos. Seria injust no reconeixeu-ho. Però estic convençut que molta gent que avui encara forma part d’ICV o gent amb la qui hem compartit camí, mira amb respecte i orgull el que hem estat, el que som i el que serem. Tristesa, honestedat, orgull i dignitat.

Autor/Autora

David Cid

Coordinador Nacional ICV. Diputat Catalunya en Comú.

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top