Menys atrinxerament nacional, més redistribució Revisat per Revista Treball a . Parlar de crisi de l'esquerra és gairebé una tautologia. L'esquerra, pel fet de ser-ho, porta dins el desig d'una realitat social diferent de la que viu i una p Parlar de crisi de l'esquerra és gairebé una tautologia. L'esquerra, pel fet de ser-ho, porta dins el desig d'una realitat social diferent de la que viu i una p Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Menys atrinxerament nacional, més redistribució

Menys atrinxerament nacional, més redistribució

Menys atrinxerament nacional, més redistribució

Parlar de crisi de l’esquerra és gairebé una tautologia. L’esquerra, pel fet de ser-ho, porta dins el desig d’una realitat social diferent de la que viu i una permanent necessitat d’autoreflexió. Podríem dir que sempre està en crisi. Això no treu que l’esquerra europea es troba en un moment particularment difícil. Encara que el declivi dels partits socialdemòcrates en les últimes dècades s’ha vist fins a cert punt compensat en alguns països com Àustria o els Països Baixos amb un èxit insòlit dels partits verds, l’esquerra afronta un repte important, per no dir crític: la pèrdua de la classe treballadora.

La classe treballadora, o treballadors de coll blau, ha estat tradicionalment el pilar electoral dels partits socialdemòcrates. Per una sèrie de raons complexes que provaré de resumir, aquesta classe social està, tal com mostren empíricament Afonso i Renwald[i], virant políticament cap a l’extrema dreta. Això planteja un desafiament decisiu per a l’èxit electoral d’un projecte progressista i obre l’interrogant sobre com abordar i/o reforjar aquests vincles que s’estan truncant.

Part de l’explicació parteix de l’impacte de l’avenç tecnològic i la globalització econòmica en el mercat laboral. La combinació entre nous avenços com la robotització, junt amb un procés d’obertura econòmica a escala europea i global, ha capgirat el mercat del treball i ha augmentat la desigualtat a escala interna dels països occidentals[ii]. Mentre aquestes transformacions han obert noves professions i oportunitats laborals, també han destruït, a un ritme cada vegada més vertiginós, moltes de les feines pròpies de la classe treballadora tradicional, en concret aquelles de treball manual i que requereixen qualificacions baixes.

Aquesta classe social es veu, per tant, assetjada per dos processos simultanis. Per una banda, es veu amenaçada per l’obsolescència de moltes d’aquestes feines a causa del progrés tecnològic. Per altra banda, es veu exposada a les possibilitats de deslocalització que ofereix el mercat global. Els baixos costos de producció i la mà d’obra barata que ofereixen altres països –sovint a costa dels drets i el sou dels treballadors–, redueixen la demanda d’aquestes feines en les societats capitalistes avançades. El vague –i sovint mal emprat– concepte de “perdedors de la globalització” fa referència a la classe treballadora dels països occidentals que es veu afectada per aquests processos.

En conseqüència, aquesta classe treballadora que abans constituïa una part significativa de la societat, s’ha reduït en volum absolut i ha perdut força política. Això també es veu reflectit en la pèrdua d’influència dels sindicats. Les línies divisòries que establien blocs socials definits s’han difuminat i han forçat els partits d’esquerra a lidiar amb bases electorals més heterogènies. De la mateixa manera, la clara i atractiva divisió de classe entre treballadors i propietaris que ofereix el pensament marxista clàssic difícilment respon avui dia a la complexitat laboral de les societats contemporànies.

L’extrema dreta populista, en vista d’aquesta situació, s’ha trobat amb una oportunitat d’or per consolidar el seu projecte xenòfob i exclusiu. A part d’utilitzar la immigració com a boc expiatori de tots els mals que assetgen aquesta classe social, ha posat èmfasi en la necessitat de proteccionisme i atrinxerament nacional per tal d’apel·lar a les frustracions d’una classe social que es troba en una situació cada vegada més vulnerable. No és casualitat, de fet, que entre els manifestos d’aquests partits es pugui trobar un augment de referències a enfortir l’Estat de benestar. Això sí: només per als “de casa”. Una mirada crítica desvela que aquesta nova màscara d’esquerres no és més que una estratègica retòrica que no es correspon amb les polítiques i la legislació que promouen, però això no impedeix que pugui resultar convincent per a molts votants.

Tampoc és casualitat que certs sectors de l’esquerra hagin virat cap a un discurs proteccionista sota la bandera de la sobirania popular. El discurs patriòtic i nacionalista, segons els defensors d’aquesta posició, seria la forma de recuperar aquesta classe social des de l’esquerra. En partits com Syriza i Podemos aquest discurs nacional-populista hi té un pes considerable. Les veus més extremes d’aquest raonament són les mateixes que defensaven el Lèxit (sortida de la UE des de l’esquerra, de Left Exit) al Regne Unit amb l’argument que més sobirania nacional esdevé un avantatge per a les classes populars. Vista la situació actual, és molt difícil d’imaginar que aquest és, o serà, el cas.

Aquest nou discurs nacional-proteccionista des de l’esquerra és un error estratègic per tres motius importants. En primer lloc, perquè polemitza un escenari on la dreta hi té un avantatge comparatiu. Entrats en aquest terreny polític, qui disposa de més capacitat de capitalitzar aquesta retòrica són els partits que dediquen més temps i esforços a fer brillar el seu patriotisme. Així doncs, tornant a l’exemple del Brèxit, qui ha capitalitzat la victòria política ha estat la dreta populista. Donar més rellevància a aquesta agenda política pot resultar en una lleu millora electoral al curt termini, però té un resultat contraproduent a la llarga, ja que consolida un marc polític antipàtic per a l’esquerra.

En segon lloc, el discurs proteccionista genera falses expectatives des del moment en què un país aïllat veu que pot millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Si podem extraure cap conclusió dels esdeveniments a Grècia en els últims anys és que un país tot sol no pot revertir pel seu compte les polítiques neoliberals que s’imposen des de la UE, sinó que necessita forjar aliances transnacionals. Si bé és cert que l’Estat continua sent el principal actor redistributiu en les societats modernes, és ingenu pensar que recuperar la sobirania nacional –si és que és possible– pot traduir-se en una millora de les condicions econòmiques dels ciutadans. En un món interconnectat, no queda altra opció que lliurar batalles transnacionals.

En tercer i últim lloc, impulsar aquest discurs profunditza les divisions culturals entre l’esquerra i les allunya de buscar el consens en l’àmbit econòmic, que és on es poden trobar més punts de confluència. Ja que l’esquerra ha de convèncer un electorat cada vegada més heterogeni i que aquest electorat té visions del món diferents –més o menys cosmopolites, per exemple–, aprofundir en un discurs nacional-proteccionista genera divisions innecessàries que limiten les opcions de crear un front progressista.

Hi ha, doncs, cap forma d’apel·lar als interessos de la classe treballadora sense beneficiar l’extrema dreta ni dividir l’esquerra? Se m’acudeixen dues possibilitats. Per una banda, com apunta l’economista Dani Rodrik[iii], s’ha d’insistir a desmitificar la idea que la globalització econòmica és bona de per si i només comporta beneficis. La globalització i els avenços tecnològics també tenen costos, i no beneficien tots els sectors socials per igual. Enfront de la tendència de la dreta a idealitzar els beneficis del lliure comerç, s’ha d’emfatitzar que aquests beneficis només existeixen per a alguns, i que també es generen costos que perjudiquen molts altres.

Per altra banda, i potser més important, s’ha d’insistir en la idea que la solució no es troba en l’atrinxerament nacional ni en el proteccionisme, sinó en la redistribució dels beneficis que generen aquests processos. Si bé hi ha marge de maniobra per a la regulació –notablement en el sector financer–, molts d’aquests processos són inevitables. Negar aquesta realitat no porta enlloc i només genera frustració. L’alternativa és insistir en el fet que els beneficis que se’n deriven es reparteixin més equitativament. Aquest és un discurs potent, unitari i necessari, on hi ha espai per a la consolidació d’una política d’esquerres adaptada als temps que corren.

El repte és colossal. Fins ara, nous partits com Podemos i Syriza han aconseguit canalitzar la indignació, però encara estan lluny d’articular un programa convincent que pugui consolidar un projecte alternatiu de l’esquerra. Aquest programa alternatiu implica construir un discurs de consens que apel·li a la classe treballadora insistint en la redistribució dels costos i beneficis que deriven de la globalització i els canvis tecnològics. Adoptar una retòrica nacional-proteccionista no farà més que afeblir un projecte progressista i enfortir una nova dreta que, per sorpresa de molts, està retornant de les cendres de la història i que sembla haver arribat per quedar-s’hi.

[i] Afonso, A., & Rennwald, L. (2017, març 17). The Far Right’s Leftist Mask. Recuperat de https://www.jacobinmag.com/2017/03/far-right-ukip-fn-welfare-immigration-working-class-voters/

[ii] Milanovic, B. (2016, desembre 6). Understanding Global Inequality. Recuperat de https://www.socialeurope.eu/2016/12/speaking-up-for-globalisation-and-against-inequality/

[iii] Rodrik, D. (2016, novembre 15). Straight Talk on Trade. Recuperat de https://www.project-syndicate.org/commentary/trump-win-economists-responsible-by-dani-rodrik-2016-11

Autor/Autora

Guillem Vidal

Investigador doctorand a l’Institut Universitari Europeu

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

  • Francisco Lopez Perez

    Porque figura la palabra “Estat” cuando en realidad queremos decir España y no lo ponéis? El artículo lo comparto totalmente pero me chirria que siendo la izquierda utilicen palabrería de la derecha más rancia catalana. Lo siento asi.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top