Madrid ‘villa y corte’: la renúncia del planejament Revisat per Revista Treball a . Molt abans de les famoses 'corralas', amuntegaments d'habitatge mínim de lloguer per a classes populars, i de les successives formes urbanes entre mitgeres que Molt abans de les famoses 'corralas', amuntegaments d'habitatge mínim de lloguer per a classes populars, i de les successives formes urbanes entre mitgeres que Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Madrid ‘villa y corte’: la renúncia del planejament

Madrid ‘villa y corte’: la renúncia del planejament

Madrid ‘villa y corte’: la renúncia del planejament

Molt abans de les famoses ‘corralas’, amuntegaments d’habitatge mínim de lloguer per a classes populars, i de les successives formes urbanes entre mitgeres que conformarien l’eixample burgès, a Madrid el tipus d’edificació residencial per antonomàsia, sense cap referent forà, era l’anomenada ‘casa a la malicia’. Aquesta bàsicament consistia a oferir una imatge a l’exterior prou miserable (ocultant el volum i contingut real de l’edifici) per evitar qualsevol temptació d’executar la ‘regalia d’estança’, que era l’obligació de donar allotjament a la part noble dels edificis a l’enorme contingent de funcionaris de la cort per a qui la modesta vila de Madrid no estava preparada. La tan coneguda expressió de ‘Madrid, villa y corte’ no és tan sols un lema més o menys poètic, sinó que descriu bé l’ambivalència d’una ciutat que va trigar a ser-ho i que mai no va aspirar a tant. Madrid sempre ha estat una capital improbable, una vila relativament jove, sense orígens romans ni especial importància medieval, allunyada dels mars que justifiquen l’imperi, menys qualificada que, per exemple, Sevilla, Barcelona, ​​Lisboa o, fins i tot, la Valladolid més propera.

Madrid, com a capital del Regne d’Espanya, mai ha estat una ciutat ostentosa ni pretensiosa, ans al contrari. Els dos plànols sobreposats corresponents a l’activitat capitalina i a la vida quotidiana dels madrilenys interaccionen de manera sòbria i espontània, sense reclamar cap magnificència ni grans projectes. L’artificialitat de l’assemblatge del “Paisaje de la Luz”, el conjunt del passeig del Prado i del Retiro declarat recentment patrimoni de la humanitat per la Unesco, difícilment perceptible com a paisatge unitari, malgrat la seva innegable qualitat, n’és una prova, com ho és la gairebé absoluta ignorància per part de la majora dels madrilenys d’aquesta declaració. A gairebé ningú l’importa una etiqueta al servei de l’atracció turística que vingui a pertorbar la inqüestionable –per a qualsevol madrileny- qualitat de vida al que és “sens dubte, la millor ciutat del món”. Amb aquests capvespres, amb aquesta vida als carrers, aquesta capacitat d’adaptació, i a tocar de la Sierra de Guadarrama i de la Vega del Tajo, qui necessita organitzar uns Jocs Olímpics? Madrid no sap competir perquè senzillament no té l’ambició de guanyar.

Això no és broma: la història urbana de Madrid oscil·la entre els grans projectes imposats des de dalt, projectes moltes vegades urbanicida -com l’exemple de la infame destrucció de la memòria urbana a la plaça d’Oriente, de les restes amb prou feines enterrades de carrers i edificis, per construir uns innecessaris aparcaments turístics i un túnel- propiciats pels qui directament semblen odiar la ciutat i el territori que governen, i els silenciosos processos autoorganitzatius, possibiliten que el sistema urbà i regional madrileny sobrevisqui a la voluntat destructiva del poder. Es tracta de subjugar una ciutat de difícil govern –com qualsevol ciutat madura- mitjançant la imposició de grans obres, seguint els passos de Lluís Napoleó i el Baró Haussmann en la seva repressió del París popular i revolucionari i la seva transformació en un dòcil paisatge urbà a la glòria més gran de la burgesia ascendent.

La tensió entre l’absència de pretensions dels de baix i la pretensiositat dels de dalt no justifica la pràctica absència de projecte de ciutat, fins i tot de regió, un cop el que anomenem Madrid transcendeix els límits administratius (en absència d’una imatge metropolitana). Madrid regió ha evolucionat i evoluciona de manera subtil, acompanyant els processos urbans autoreguladors menys visibles que els tradicionalment alts graus de llibertat d’acció permeten, i que fins i tot possibiliten corregir o difuminar les conseqüències dels grans projectes, gairebé sempre desafortunats. Per exemple, enfront del maltractat Salón del Prado, en què les disputes entre Ajuntament i Comunitat han impedit la seva necessària i pendent rehabilitació, els quilòmetres d’autopistes soterrades a la celebrada actuació coneguda com a Madrid-Río, l’efecte crida de la qual possibilita l’accés de multitud de vehicles privats en menys de tres semàfors a la mateixa via i a la devaluada zona central de baixes emissions.

La capacitat d’absorció per part de la ciutat i el territori madrilenys dels experiments urbans que, al llarg de dècades i en forma de grans projectes ha patit, ha generat una barrera comunicativa infranquejable entre els ciutadans i els seus governants, aquests sí reclamants de notorietat i ostentació, i cada cop més. Per aquesta barrera aquí s’està produint, ja ben entrat el segle XXI, una estranya paradoxa que en un text recent vàrem anomenar ‘teleofòbia‘, és a dir, una por efectiva a planificar a la regió urbana de Madrid. Com a dades, el Pla General de Madrid (1997) celebrarà un quart de segle ben aviat sense horitzó de revisió; i el Pla Regional d’Estratègia Territorial (PRET) enunciat per la legislació autonòmica de Mesures de Política Territorial, Sòl i Urbanisme de fa encara més temps (1995) amb prou feines ha passat d’un esquema teòric sense vocació de tramitació administrativa, substituït per un complex aparell de justificació de l’impacte regional previ de qualsevol pla que no sigui d’iniciativa autonòmica, incloent-hi els plans d’ordenació municipal. Aquesta complicació, en absència de referència objectiva en forma de PRET, fa a la pràctica gairebé impossible l’aprovació en termini raonable de qualsevol planejament amb vocació de futur. Mentrestant, la Llei del Sòl regional (2001), que ja va néixer obsoleta, és permanentment aplicada a lleis anuals d’acompanyament de pressupostos, mesures urgents o modificacions ‘ad hoc’ que l’han acabat convertint en un artefacte de vegades il·legible i ple de defectes tècnics i contradiccions.

La nostra hipòtesi és que la voluntària absència de planejament (i de voluntat de planejament) per part dels governs municipal i, sobretot, autonòmic madrileny amaga, d’una banda, una renúncia explícita, propera al pànic, a l’adquisició de compromisos futurs necessitats de cert consens. D’altra banda, però, i en absència de planejament com a projecte consensuat de futur, ofereix la possibilitat de tenir les mans lliures tant per a l’execució de grans projectes singulars sota les figures d’interès regional i projectes d’abast regional com per a la presa de decisions puntuals que oscil·len entre l’arbitrarietat i la frivolitat (com la limitació d’altura de les noves edificacions a tres plantes, en un intent explícit i vergonyós de convertir el paisatge del suburbi madrileny en una còpia del camp britànic). El problema és que s’ha substituït un marc d’anticipació del futur (planejament) per un marc de resposta a curt termini a demandes ja passades o caduques (en forma de projectes més o menys capritxosos, gairebé sempre oportunistes, que no sempre necessiten el planejament com a garantia de legitimitat i de contemplació del seu veritable abast al sistema regional). I això, en un marc accelerat de canvis i progressiva incertesa, situa Madrid en una situació de vulnerabilitat extrema.

Davant la legitimitat necessària de l’acció en un planejament entès com un exercici responsable i comprensiu d’anticipació que contempli un ampli ventall de futurs possibles, s’aposta per la continuïtat de l’enunciat de grans projectes, de contingut i estructura simples. L’èxit de Madrid ha estat, tradicionalment, la seva enorme i irreprimible capacitat d’autoregulació, i encara millor si se sustenta en una planificació flexible i comunicativa. Davant d’això, la suposada i publicitada llibertat d’acció, el tot s’hi val, en realitat avui només ho és sota el plàcet capritxós del govern regional, els criteris del qual no és que semblin amagats en una fosca agenda oculta, sinó que, encara pitjor, sospitem que simplement no existeixen, que no hi ha cap ment intel·ligent imaginant el futur possible d’un territori, per altra banda, tan abastable, i quan tanta falta fa. Davant de la cada cop més gran incertesa, cal una veritable i efectiva capacitat d’anticipació.

 

Autor/Autora

Javier Ruiz Sánchez

Arquitecte i professor titular de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid (ETSAM)

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top