El llenguatge i el poder de les paraules Revisat per Revista Treball a . La realitat canvia en funció de les paraules que utilitzem per definir-la. “Explotar la Terra” o “La Mare Terra”, per exemple, són metàfores que expressen cosmo La realitat canvia en funció de les paraules que utilitzem per definir-la. “Explotar la Terra” o “La Mare Terra”, per exemple, són metàfores que expressen cosmo Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » El llenguatge i el poder de les paraules

El llenguatge i el poder de les paraules

El llenguatge i el poder de les paraules

La realitat canvia en funció de les paraules que utilitzem per definir-la. “Explotar la Terra” o “La Mare Terra”, per exemple, són metàfores que expressen cosmovisions oposades, sobre nosaltres com a societat i la relació que tenim amb la natura, profundament ideològiques. Són dues maneres antagòniques de veure el món i la vida. El mateix antagonisme expressa “Estat de Benestar” respecte a “Estat burocràtic”. I també són paraules plenes d’objectius polítics, que volen canviar realitats, casos com “Un fantasma recorre Europa” o “Socialisme o mort”. Fins i tot “el poble” és una metàfora d’una imaginària unitat. En nom d’«el poble» s’ha justificat una cosa i la contrària. En nom del poble s’ha perseguit una part del poble.

Les paraules, en política, no són descriptives, neutres, científiques, sinó que s’utilitzen per definir, emmarcar conceptualment, delimitar, condicionar i mobilitzar en una determinada direcció política. El llenguatge polític, la capacitat de persuasió amb finalitats polítiques utilitzant paraules o símbols (com una imatge, un himne o un logo), és una dimensió del poder. Qui domina el llenguatge, qui aconsegueix anomenar les coses de tal manera que formin part del “sentit comú” d’una època, té poder. Un gran poder. Ho sabia Gramsci… i ho sap la indústria de Hollywood.

D’aquesta capacitat de les paraules per transformar la realitat tracta Classe valenta (clasevaliente.org, @ClaseValiente), un llargmetratge documental dirigit per Víctor Alonso Berbel, produït per Aritz Cirbián, Borja Barrera Allué i Jan Matheu Montserrat (gent a seguir…). Un magnífic treball, compromès amb un cinema amb sentit polític i que planteja una pregunta en clau democràtica que fa d’aquest documental una reflexió profunda i ineludible: si el llenguatge és poder, la democratització dhttps://www.verkami.com/locale/es/projects/17680-clase-valientee les eines del llenguatge és imprescindible per a una societat igualitària i lliure. Preguntem-nos, en mans de qui està el llenguatge?

Un dels punts forts del documental són les entrevistes de persones de referència, com George Lakkof, Owen Jones, Christian Salmon o Iñaki Gabilondo, entre d’altres, acompanyats per diversos experts i protagonistes de la comunicació i el llenguatge polític. Una mirada fresca i rigorosa a la maquinària i les entranyes de les fàbriques del llenguatge polític, desconeguda per a la majoria.

Classe valenta ens mostra que la comunicació política, i la política en si mateixa, es troba sota una profunda “marquetinització”. La cerca de l’èxit comunicatiu per part dels actors polítics obliga a l’ús del màrqueting polític, un conjunt de tècniques específiques i especialitzades alienes al món de la política i que comporta el protagonisme de diferents professionals relacionats amb elles (publicistes, consultors, assessors d’imatge, escriptors de discursos, spin doctors, etc.). La “mediatització”, “audiovisualització” i “personalització” de la política suposen l’aparició de nous mitjans de mobilització electoral a través del màrqueting polític que conviuen amb els tradicionals recursos de propaganda. Existeix un profund debat sobre si les tècniques del màrqueting polític, similars a les del màrqueting comercial (segmentació, sondejos, publicitat), impliquen que la política es converteixi en una mercaderia on la relació polític-institució i ciutadà s’assembla a la del proveïdor amb el client. Pel contrari, altres consideren que “A diferència del consumidor, que selecciona béns o serveis segons les seves apetències superficials, el votant decideix en virtut del grau d’adequació de l’opció de poder als seus principis i ideals”.

La tasca de detecció i gestió de l’agenda temàtica s’ha desplaçat avui en molts casos fora de les fronteres de l’organització política, externalitzant-se i professionalitzant-se en grups d’interès, think tanks i spin doctors, consolidats en països anglosaxons i de més recent influència en l’Europa continental. La personalització de la política ha comportat que el candidat adquireixi un pes preponderant i sovint absolut en el missatge electoral. Els discursos de campanya (speechwriting) són el format que combina la personalització de la política amb l’escenari audiovisual per transmetre el missatge electoral. Es tracta de continguts comunicatius habitualment emotius, basats o associats a la personalitat del candidat i que busquen una “dramatització”, generar empatia amb l’elector a través de metàfores, sensacions, “històries”, “relats” i “narracions” (storytelling) per sobre d’arguments i dades. La metàfora pot ser útil per aportar una veritat de sentit, però no una veritat estricta. Confondre una cosa amb l’altra pot ser perillós.

Classe valenta, finalment, és una pel·lícula que entreté, fins i tot fa somriure, on s’aprèn, de les que fa pensar estona després d’haver-la vist. Un documental que ajuda a entendre la política, la comunicació política, que ens ajuda a construir ciutadania crítica. Una feliç combinació de cinema i política.

Autor/Autora

Marc Rius

Responsable de comunicació d'ICV. Professor associat de Ciència Política de la UB.

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top