Llàgrimes de cocodril per la llei electoral catalana Revisat per Revista Treball a . “Plor fingit, hipòcrita”. Aquest és un dels significats de la coneguda expressió “llàgrimes de cocodril”. No se m'acut millor forma de definir les actituds de d “Plor fingit, hipòcrita”. Aquest és un dels significats de la coneguda expressió “llàgrimes de cocodril”. No se m'acut millor forma de definir les actituds de d Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Llàgrimes de cocodril per la llei electoral catalana

Llàgrimes de cocodril per la llei electoral catalana

Llàgrimes de cocodril per la llei electoral catalana

“Plor fingit, hipòcrita”. Aquest és un dels significats de la coneguda expressió “llàgrimes de cocodril”. No se m’acut millor forma de definir les actituds de determinats partits polítics aquests dies. Davant la decisió del Govern d’ajornar les eleccions previstes pel 14 de febrer s’ha produït un clam generalitzat lamentant no tenir una Llei electoral pròpia: llàgrimes de cocodril.

Un embolic jurídic i polític

Tant de bo ens haguéssim pogut estalviar la polèmica jurídica que s’ha desfermat arran del decret del Govern i que ha tingut continuïtat amb la primera interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que el suspèn de forma cautelaríssima. Les circumstàncies són excepcionals i les lleis no preveien un pandèmia: per això trobo trist que determinades organitzacions i algun particular li hagin fet la feina al PSC i a Foment presentant un recurs contenciós administratiu. Una vegada més, els tribunals per damunt de les institucions polítiques. Qui ha optat per recórrer hi tenia tot el dret, però això no vol dir que la situació creada no sigui lamentable: la decisió havia estat consensuada entre el Govern i els partits parlamentaris. Ara bé, quan s’aprova un decret d’aquesta transcendència no cal només tenir raó; s’ha de fer de forma rigorosa i saber distingir entre ajornament de la data i desconvocatòria. Al marge de com acabi un embolic jurídic que la ciutadania no es mereix, semblava inevitable ajornar els comicis per la impossibilitat d’oferir garanties a les persones que volguessin exercir el seu dret de vot atesa l’evolució no controlada de la pandèmia. Això és tant veritat com que Junts i ERC no han fet escarafalls a prendre la decisió per la incertesa que els provocava l’operació del PSC de presentar Salvador Illa com a cap de llista. Com també és cert que resulta paradoxal que un candidat que és ministre de Sanitat hagi intentat forçar la celebració d’unes eleccions per interessos partidistes sense valorar les conseqüències per als membres de les meses, la possibilitat que milers de persones confinades es quedin sense poder exercir el dret a vot o que es generi una abstenció històrica. Val la pena llegir l’informe sobre aquesta qüestió publicat pel Síndic de Greuges, assessorat per una comissió independent de professionals de la medicina i el dret. No es pot negar que el preu que pagarem si finalment es produeix l’ajornament serà molt elevat: uns mesos de propina per a un Govern inoperant i trencat. Convindria no oblidar que ens trobem davant d’una convocatòria electoral anticipada conseqüència d’una legislatura fracassada. Passi el que passi, s’ha traslladat una pressió insuportable als ajuntaments mentre la confusió i la decepció de la ciutadania no permeten pensar en un nivell massa elevat de presència de membres de les meses electorals ni de participació el dia que ens cridin a votar.

Sense Llei electoral des de 1979

Catalunya ha d’abordar una situació inèdita sense tenir una Junta o Sindicatura Electoral pròpia. La controvertida Junta Electoral Central (JEC) continua supervisant el procés electoral català a 600 quilòmetres, geogràfics i ideològics, de distància. S’ha repetit molt aquests dies: Catalunya és l’única comunitat de l’Estat espanyol que no disposa d’una llei electoral aprovada pel seu Parlament. Molt parlar d’estructures d’estat però hem estat incapaços de dotar-nos d’una norma fonamental per a regular la nostra democràcia. Els intents més seriosos es van produir els anys 2010 i 2015. Aquests darrers cinc anys, res de res.

Tots els partits tenen un cert grau de responsabilitat; però alguns són molt més culpables que d’altres. La fórmula electoral provisional inclosa en l’Estatut de 1979 basada en les quatre províncies i una atribució d’escons per circumscripció que beneficia a Tarragona, Lleida i Girona en detriment de Barcelona continua inamovible més de 40 anys després. Els redactors de l’Estatut de 2006, abans de posar en perill el complicat consens que el va fer possible, la van mantenir. Tampoc van modificar el quòrum de 90 vots exigible al Parlament per elaborar una Llei electoral. És una xifra difícil d’obtenir però la raó no és menyspreable: una norma tan sensible aprovada només per majoria absoluta podia esdevenir una arma llancívola d’uns partits contra els altres. Cal recordar que l’any 2015 hi havia una majoria possible:  CIU, PSC i ERC sumaven 91 escons i, tot i que d’altres grups s’hi podien afegir, a ells corresponia la responsabilitat de pactar la llei.

CiU (i després Junts) i ERC mai no han volgut tocar un sistema electoral que els afavoreix. El vot a l’àrea metropolitana i a tota la província de Barcelona, on viu la majoria de la població, val menys que el d’altres circumscripcions. Això explica determinades distorsions entre el percentatge de vot i el número d’escons; per exemple, que Junts, ERC i CUP tinguin la majoria absoluta dels diputats sense arribar al 50 per cent dels sufragis. Per això, en el seu moment, no van voler acceptar la proposta d’implantar un sistema com l’holandès que feia compatible la presentació de llistes per vegueries (vinculant així les candidatures als territoris) i la circumscripció única per adjudicar els escons que garanteix una proporcionalitat total. Antoni Rovira i Virgili definia la circumscripció única com a instrument per “enfortir la cohesió nacional”, però és igual: segons CiU i ERC calia assegurar la presència al Parlament de representants de les províncies menys poblades. Ben segur que és per aquest motiu que Junts presenta un lleidatà de tota la vida, Ramón Tremosa, com a cap de llista per la circumscripció que inclou les terres de Ponent i el Pirineu.

La negativa a una Llei de l’Administració Electoral

Una Llei electoral és molt més que un sistema per repartir escons. Regula tot el procediment, totes les passes, totes les garanties. Per aquest motiu, davant el nou fracàs per elaborar una Llei, ICV va proposar l’any 2015 aprovar una Llei electoral parcial, que es podria haver anomenat Llei de l’Administració Electoral. Si no es podia millorar la representació, sí que es podia avançar en el foment de la participació i en les garanties de transparència. També calia el vot de les dues terceres parts del Parlament, però aquesta majoria existia si s’obviava el tema del sistema. Parlem d’un debat plantejat quan ja havia començat el procés sobiranista: el PSC (secundat per PP i Ciutadans) es va oposar a aquesta possibilitat de forma radical; temia que l’existència d’una Junta Electoral catalana i d’una Llei pròpia poguessin facilitar la celebració del referèndum del que llavors ja es parlava. Ara és el que més es queixa.

És veritat que molts canvis en el procediment electoral que es derivarien de les actuacions contra la pandèmia i de la simple modernització d’un sistema obsolet depenen d’una llei estatal, la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que caldria reformar de forma urgent. I no és menys cert que determinades mesures s’haguessin pogut incloure dins la llei catalana. Ara tothom lamenta no disposar d’urnes mòbils, vot telemàtic, facilitats per al vot a l’estranger o tramesa única obligatòria de paperetes als domicilis. Amb una Llei electoral pròpia, com a mínim, Catalunya tindria una Sindicatura Electoral formada d’acord amb els criteris establerts pel nostre Parlament. Davant un buit legal evident, les Juntes Electorals de Galícia i el País Basc varen avalar els ajornaments; en el cas català, sembla que les decisions transcendentals quedaran en mans d’una Junta Electoral ubicada a Madrid o dels tribunals. Per això, escoltant els laments dels que ploren perquè Catalunya no disposa d’una Llei electoral o proposen (ara que ja no hi som a temps) que potser es podria aprovar una llei parcial no trobo una imatge millor per definir la situació que la de les llàgrimes de cocodril.

 

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 33

Deixa el teu comentari

Scroll to top