Literats i política: una associació inconvenient? Revisat per Revista Treball a . No em refereixo als autors de creació literària, cinematogràfica o televisiva que refan de forma fantasiosa episodis de la vida política. O que situen els prota No em refereixo als autors de creació literària, cinematogràfica o televisiva que refan de forma fantasiosa episodis de la vida política. O que situen els prota Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Literats i política: una associació inconvenient?

Literats i política: una associació inconvenient?

Literats i política: una associació inconvenient?

No em refereixo als autors de creació literària, cinematogràfica o televisiva que refan de forma fantasiosa episodis de la vida política. O que situen els protagonistes d’una novel·la o d’una pel·lícula en un rerefons de forta significació política. El general Bonaparte apareix en el primer paràgraf de la immensa Cartoixa de Parma. I la guerra civil espanyola és l’escenari de tantes novel·les, poemes, pel·lícules i assaigs de tota mena que formen un catàleg considerable. És una altra connexió la que avui crida l’atenció quan contemplem l’abundància d’assagistes i creadors literaris més o menys acreditats que disserten sobre l’actualitat política del país, a la premsa escrita o als mitjans audiovisuals. A Catalunya i al conjunt de l’Estat. Sense ser especialistes ni tenir gaire formació en assumptes jurídics, econòmics o socials, es llencen amb gosadia admirable a emetre dictàmens categòrics sobre els problemes de la nostra societat i a recomanar solucions fàcils per a conflictes complexos. Ho fan amb un aplom que no admet matisos. Amb una agilitat moral considerable quan en força casos es comproven els seus canvis de posició en funció del vent dominant.

És un fenomen prou singular del panorama mediàtic del país que fins ara no havia estat objecte de tractament documentat. És el que fa Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de ciència política de la Universitat Carlos III, en el seu llibre La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política (Catarata, 2015). Amb valentia i amb rigor, el llibre analitza exemples de personatges que han aprofitat el seu prestigi literari o assagístic per atribuir-se capacitats d’anàlisi i valoració sociopolítica que tenen molt poc o cap fonament en les dades facilitades des de fa temps per les ciències socials. En alguns casos, es converteixen en “opinadors compulsius” actuant com a repetidors de tòpics banals, de comparacions impròpies o de generalitzacions sense justificació. La seva presència no és esporàdica. Arriben a formar part de l’”escuderia” d’un mitjà de comunicació escrit, d’una emissora de ràdio o d’una cadena de televisió, on es prodiguen sense límit. Sovint actuen també integrats en les plantilles de “tertulians” fixes, en una altra manifestació de la seva versatilitat.

Sánchez-Cuenca aporta exemples ben documentats de la superficialitat d’aquestes intervencions. Les caracteritza com a mostra de “desfachatez intel·lectual”, un terme castellà que –amb permís de la nostra plètora de filòlegs- potser podríem traduir per desvergonyiment. O més rotundament, per barra. El professor madrileny apunta també dues característiques d’aquest gremi. La primera és un cert desplaçament des de posicions d’esquerres a posicions més conservadores. Un desplaçament que pot ser un respectable canvi d’opinió sempre i quan no es vulgui ni disfressar ni amagar, com passa en alguns d’ells. La segona característica és el seu “provincianisme”, és a dir, la tendència a considerar que els problemes que denuncien i critiquen són exclusius i particulars de la societat espanyola o, en el nostre cas, de la societat catalana. Aquests opinadors literaris tenen dificultats per situar el que contemplen en un escenari comparatiu més ampli, europeu o mundial. La pèrdua de perspectiva els porta sovint a equivocar la valoració dels fets i a promoure les sortides més arbitràries.

Per què s’ha produït l’expansió del perfil d’opinador/tertulià d’extracció literària o assagística?

Es útil constatar la presència d’aquest fenomen en la comunicació política del nostre entorn. Però podem anar una mica més enllà, fent-nos dues preguntes que no tenen resposta fàcil. A no ser que vulguem imitar la pràctica que critiquem. El primer interrogant és sobre l’origen de l’expansió d’aquest perfil d’opinador/tertulià d’extracció literària o assagística. Per què s’ha produït? Avancem una resposta discutible. Potser ocupen el buit generat per la manca de professionals del periodisme amb formació prou sòlida en les matèries que han de tractar (política, economia, relacions internacionals, polítiques sectorials –educació, salut…). I que tenen dificultats per anar més enllà de la generalització superficial, de la personalització caricaturesca dels conflictes i de les opcions, sense entrar en anàlisis de fons de les polítiques públiques que es discuteixen.

Situats en el terreny de la generalització i de la poca profunditat, potser existeix un avantatge comparatiu per als professionals de la creació literària que poden exhibir una brillantor expositiva més efectiva i més efectista. Amb més domini de la imatge atractiva o de la metàfora impactant. Amb més capacitat per a la comunicació i manipulació de les emocions i dels sentiments. En igualtat de desconeixement de la substància de que s’ocupen, aquest avantatge instrumental facilitaria la intrusió dels creadors literaris en el comentari sociopolític. Una intrusió que no seria acceptada en altres persones d’autoritat reconeguda en camps com podríem ser la medicina, l’enginyeria, la matemàtica o l’esport.

Si és vàlida aquesta explicació del per què de la intervenció de creadors literaris en la comunicació política, caldria preguntar-se què ha passat i què passa amb la formació dels professionals del periodisme i què passa amb les seves condicions de treball. Sabem que la seva formació s’ha anat buidant de continguts substantius per a convertir-se sovint en una preparació tècnico-instrumental. En societats on hi ha un periodisme més format/especialitzat, queda menys espai per a la divagació dels diletants, brillants en l’exposició, però sense massa coneixement de causa. Per altra part, les condicions de treball dels periodistes s’han deteriorat de forma greu, pressionats per l’escassetat de mitjans, privats de l’aprenentatge pausat de l’ofici i sotmesos al desgast de la precarietat laboral. Un handicap notable quan es vol fer un periodisme solvent que deixés menys lloc a la frivolitat dels divagadors literaris.

El segon interrogant obre un altre terreny de discussió. Aquesta crítica a la irrupció dels literats-assagistes en la comunicació política, ¿no respira un aire de defensa “gremialista” dels experts contra l’intrusisme dels amateurs? ¿No ens trobem davant de la reivindicació dels científics socials que es creuen amb dret a excloure altres interlocutors no qualificats expressament en les seves matèries? Certament, aquest dret d’exclusió no existeix i, per tant, ningú el pot invocar per criticar o limitar la intervenció d’altres interlocutors en el debat sociopolític de vocació democràtica. Però caldria que aquesta intervenció canviés d’objectiu, amb la qual cosa podria guanyar impacte i autoritat. Cal reconèixer el dret i l’autoritat de persones amb trajectòria professional de prestigi públic per a denunciar vulneracions de valors fonamentals (llibertat, justícia, solidaritat) en el tractament dels conflictes polítics. És necessària i útil aquesta intervenció, sempre que qui la fa pugui exhibir, a més de títols literaris, les credencials d’una integritat i coherència moral en la seva vida ciutadana.

Les condicions de treball dels periodistes s’han deteriorat de forma greu (…) sotmesos al desgast de la precarietat laboral.

En canvi, no semblen útils ni justificades aquestes intervencions quan es permeten dictaminar sobre mesures o polítiques que requereixen un coneixement qualificat. Denunciar els efectes negatius de l’atur crònic, el terrorisme o el drama dels refugiats, correspon a tot ciutadà i, especialment, als qui tenen presència pública. Però no habilita automàticament per opinar sobre mesures concretes o fer recomanacions específiques de les que ignoren viabilitat o eficiència en les condicions actuals. Per tant, debat obert a tothom. Però en coherència amb la posició de cadascú en el terreny de la comunicació: els informadors professionals aportant fets de l’actualitat, els experts analitzant situacions i alternatives, els intel·lectuals/literats recordant principis i valors exigibles en la política democràtica. Amb un repartiment de funcions més ajustat de les capacitats de cadascú, potser guanyaria qualitat el diàleg democràtic.

Per acabar, una observació també en forma interrogativa. De quina manera influeix en aquest panorama la expansió de les xarxes socials? Quins són ara els seus actors principals ? ¿De quina manera es reparteixen els papers entre actors vells i actors nous? Com s’hi insereixen aquells ciutadans que intervenen en la conversa pública amb tot el arsenal d’instruments tècnics disponibles i amb tanta assiduïtat que els converteix en semi-professionals de la xarxa?

No tenim encara respostes clares per definir aquest nou panorama i per situar-hi amb precisió els diferents actors. Però sabem que el moment és de transformació profunda, amb repercussions importants en la conversa pública sobre la política. El que val la pena considerar és si aquestes repercussions juguen a favor o en contra del projecte democràtic. El mèrit del llibre de Sánchez-Cuenca és justament el d’ analitzar aquesta deriva peculiar de la comunicació política des de la perspectiva indefugible d’una qualitat democràtica que reclamem tan sovint perquè ens fa molta falta.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top