L’independentisme a Montcada Bifurcació Revisat per Revista Treball a . Montcada i Reixac és un municipi del Vallès Occidental de més de 36.000 habitants. Situat en un lloc clau per a les entrades i sortides de Barcelona, el seu ter Montcada i Reixac és un municipi del Vallès Occidental de més de 36.000 habitants. Situat en un lloc clau per a les entrades i sortides de Barcelona, el seu ter Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » L’independentisme a Montcada Bifurcació

L’independentisme a Montcada Bifurcació

L’independentisme a Montcada Bifurcació

Montcada i Reixac és un municipi del Vallès Occidental de més de 36.000 habitants. Situat en un lloc clau per a les entrades i sortides de Barcelona, el seu terme es veu creuat per diverses xarxes de comunicació. El principal patiment l’ocasionen les vies de Renfe que trinxen literalment la ciutat:  l’alcaldessa dels Comuns, Laura Campos, lidera la lluita de la ciutadania per aconseguir el soterrament. A Montcada hi ha diverses estacions: una porta per nom Montcada Bifurcació. Venint de Barcelona, una línia es divideix allà en d’altres que avancen cap a direccions diferents. És una bona metàfora per explicar el punt on es troba avui l’independentisme oficial.

Ja fa temps que les diverses opcions independentistes viatgen en trens separats encara que suposadament ho feien per un mateixa via o full de ruta. Però ara els trens (el de JxCat i la CUP, d’una banda,  i el d’ERC, per l’altra) han emprès camins en direccions bifurcades.

La trencadissa al Govern de la Generalitat ha deixat el Dragon Khan (definició utilitzada per desqualificar el govern catalanista i d’esquerres) en una modesta atracció de fira. Les baralles en reunions internes i a les xarxes s’han traslladat al Parlament; fins i tot sembla que els necessaris pressupostos del 2020 siguin defensats només per ERC mentre JxCat expressa el seu malestar, sobretot per l’increment de la pressió fiscal. El més curiós és el paper de la CUP: li fa la feina a JxCat amb l’esmena a la totalitat que haguessin volgut presentar els postconvergents, i denuncia que els pressupostos no incorporen prou mesures contra les desigualtats apostant per la continuïtat dels de 2017, aquells que consolidaven les retallades i que la CUP (que fràgil és la memòria) va votar. És tan contradictori com posicionar-se al Congrés contra el govern d’esquerres proposant un front antifeixista, votant al costat dels feixistes i en contra dels altres possibles integrants d’aquest front.

Les dues vies diferents, encapçalades per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, comporten interpretacions  contradictòries del que està passant. Si més no de cara a la galeria, hi ha qui defensa que la via unilateral encara és possible: confon les decisions garantistes de drets emanades de la justícia europea, que han deixat en ridícul al Tribunal Suprem espanyol, amb un inexistent suport internacional a la independència. I no avalua el cansament en les mobilitzacions ciutadanes: mira més les protestes minoritàries (algunes amb mètodes tan irresponsables com interrompre vies de tren amb obstacles físics) que el desencís de molta gent, tot i que el vot a les opcions independentistes sembla mantenir-se per fidelitats sentimentals i gràcies als errors i injustícies del poder judicial.

Un dels arguments fonamentals de l’independentisme irreductible es basa en una curiosa visió de la societat espanyola. La ciutadania de l’Estat espanyol seria l’única del món incapaç de generar un moviment contra les forces reaccionàries que no volen que res canviï: moviments com els de les esquerres a Portugal o a la conservadora Irlanda, com el de les Sardines a Itàlia amb voluntat d’aturar l’extrema dreta o, fins i tot, l’esperança progressista que representa Bernie Sanders als Estats Units governats per Donald Trump, a Espanya serien impossibles. Per aquest sector de l’independentisme, la formació d’un govern integrat pel PSOE i Unidas Podemos no introduiria cap canvi en relació a l’època del PP.  I la possibilitat d’una majoria de PP, Vox i Ciudadanos no justificaria el vot favorable o l’abstenció al debat d’investidura. Fins i tot l’actitud responsable del nacionalisme basc, tant del PNB com de Bildu, abans punts de referència de diversos sectors del sobiranisme català, s’explicaria com un error fruit de les circumstàncies específiques que afecten Euskadi (on, per cert, encara hi ha molts membres d’ETA en presons allunyades de casa seva).

Seria irrellevant que Espanya pugui incorporar-se ben aviat als pocs països europeus que tenen reconeguda l’eutanàsia (i alguns dels que no ho valoren haurien de recordar les desqualificacions de CIU contra l’Estatut de 2006 perquè reconeixia el dret a una mort digna). O seria també poc significatiu l’imponent moviment feminista que es tornarà a manifestar el 8 de març, o que es vulgui derogar la reforma laboral, o suprimir la Llei Mordassa o reformar el Codi Penal, inclòs el delicte de sedició pel que han estat condemnats els presos polítics catalans. Tot això és igual; l’Estat espanyol, que certament té molts dèficits democràtics, seria incapaç congènitament de corregir-los i estaria predestinat pels segles dels segles a ser un estat antic i reaccionari. La segona República, García-Lorca, els miners d’Astúries o els advocats d’Atocha no haurien existit mai.

La ciutadania espanyola es mostraria eternament incapaç d’avançar cap el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. L’amistat i les paraules compartides entre Luís García Montero i Joan Margarit serien tan sols una ficció incòmoda. L’Estat espanyol hauria construït una espècie de dictadura poc diferent de la franquista (argument generalment defensat pels que no s’hi varen enfrontar). Així doncs, tot canvi esdevindria impossible i tota negociació estaria condemnada al fracàs. Si els presos polítics, per exemple, acaben sortint definitivament de la presó per una via que no sigui l’amnistia serà inacceptable. Si no s’assumeix d’entrada celebrar un referèndum d’autodeterminació no cal ni començar a parlar. Aquesta actitud és consubstancial als posicionaments simplistes de la CUP, però està sacsejant l’antic món convergent, incòmode però encara no prou desenganyat com per escoltar les veus dels qui voldrien construir un nou referent polític des d’aquest espai.

És normal que Puigdemont estigui molest amb una ERC que ara mostra un sentit de la responsabilitat que no va exercir quan l’octubre del 2017 li va tirar a la cara 155 monedes de plata i va voler que ell sol carregués amb el cost polític de convocar unes eleccions que els republicans pensaven guanyar amb facilitat. Però rectificar és de savis. I avui ERC sembla haver iniciat un camí ple de dubtes però més realista: allò que alguns anomenen l’independentisme pragmàtic. Els hi queda molt camí a recórrer: acostumar-se a ser titllats de traïdors i reconèixer que estan transitant ara per l’itinerari no unilateralista que des de fa temps defensen els Comuns, raó per la qual han rebut abans les mateixes desqualificacions. L’episodi dels Pressupostos d’enguany hauria de fer veure a ERC que sense el grup parlamentari que presideix Jèssica Albiach continuaria presonera de la dinàmica immobilista de JxCat i la CUP.

S’ha obert una lleugera esperança. Continuant amb el símil ferroviari, tot pot descarrilar però no hi ha altre camí que el de la negociació. Cal seguir de prop el que pugui passar en una Escòcia que ara vol ser independent per tornar a la Unió Europea. Tampoc ells ho tenen fàcil però poden ajudar a obrir determinades possibilitats que avui semblen tancades.

L’aparició d’un govern progressista a l’Estat espanyol no és cap solució per ella mateixa; però és una condició imprescindible per buscar-la i permet obrir un diàleg seriós i real. Molta gent hi confia. I els que voldrien que aquest marc no s’hagués produït, com que no poden negar-se a participar-hi, busquen introduir condicions d’entrada que justifiquin el fracàs de l’esperança. La pregunta que haurien de respondre és què proposen a canvi a la societat catalana. I no són els únics que s’ho han de plantejar: els que fins ara, també des de l’esquerra, han viscut de l’anti-independentisme i de la negativa, de vegades disfressada d’un fals federalisme, a reconèixer el  dret a decidir del poble català, també haurien de fer un esforç per no posar més pals a les rodes de la negociació.

Potser seria recomanable que JxCat i la CUP baixessin (per una estona) del tren a Montcada. Podrien analitzar perquè a les darrers eleccions municipals varen perdre tota la representació que tenien a l’Ajuntament i van quedar fora del consistori, igual que va passar a molts municipis metropolitans. Seria una bona manera d’intentar entendre millor la realitat plural de Catalunya abans de decidir per quina via volen transitar.

 

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 27

Comentaris (2)

  • Avatar

    Joan

    Molt bon article. Respecto el teu posicionment però parlar del “dret a decidir del poble català” sense tenir en compte el del conjunt del poble espanyol acabarà justificant posicionaments unilateralistes.Les lleis no es poden modificar per procdiments no regulats.

    Respon
  • Avatar

    Pere

    Tot el que no comporti un referèndum d’autodeterminació a mitjà termini, amb tots els ets i uts, amb pregunta clara i binària sobre la independència de Catalunya, serà perdre el temps.
    L’actual govern espanyol serà capaç de preparar-ne el camí?
    Ho voldrà el PSOE? Ho voldrà Podemos – IU? Ho volen tots els sectors de Catalunya en Comú?
    That’s the question.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top