L’hora del diàleg. L’hora dels comuns. Revisat per Revista Treball a . Catalunya en Comú ha estat des de fa temps la força política capdavantera a l’hora d’insistir en el fet que el conflicte entre Catalunya i Espanya només es pot Catalunya en Comú ha estat des de fa temps la força política capdavantera a l’hora d’insistir en el fet que el conflicte entre Catalunya i Espanya només es pot Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » L’hora del diàleg. L’hora dels comuns.

L’hora del diàleg. L’hora dels comuns.

L’hora del diàleg. L’hora dels comuns.

Catalunya en Comú ha estat des de fa temps la força política capdavantera a l’hora d’insistir en el fet que el conflicte entre Catalunya i Espanya només es pot resoldre a partir de la negociació. I ho ha fet des del sobiranisme i la defensa inequívoca del dret a decidir. La bandera del diàleg i del referèndum pactat amb l’Estat, a més del seu programa social, li va donar la victòria a Catalunya a les dues darreres convocatòries d’eleccions generals: era l’expressió nítida del que una bona part de la ciutadania exigia a l’Estat. El mateix missatge li va suposar obtenir mals resultats a les eleccions al Parlament de Catalunya: la crispació i, sobretot, l’existència injusta de presos polítics, va tensar la corda cap a Junts per Catalunya, d’una banda, i cap a Ciutadans, d’una altra. Una part dels partits espanyols no volien ni sentir a parlar de negociació: exigien venjança i un càstig exemplar, delegant les seves responsabilitats polítiques en el poder judicial. Una part de l’independentisme ha negat fins avui cap possibilitat de negociació, amb el convincent argument que amb el PP era impossible pactar cap sortida. El nomenament de Joaquim Torra com a president de la Generalitat apuntalava aquesta idea i estava pensat per a aquesta situació d’immobilisme. En aquest context, el missatge de Catalunya en Comú s’ha mogut enmig de dificultats evidents. Tot i això, el discurs de Xavier Domènech en el debat d’investidura va fer forat en sectors que van més enllà dels seus votants.

Una situació inesperada.

Tot sovint, la política és imprevisible: la moció de censura guanyada per Pedro Sánchez davant el ja expresident Rajoy ha mogut el tauler. La presa de possessió efectiva del nou govern de la Generalitat ha aixecat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i ha permès a Catalunya recuperar el seu autogovern. Ens trobem davant una situació nova: cap dels dos fets arregla res per si mateix, però són condicions ineludibles per obrir una negociació. Les estratègies de la confrontació no han estat derrotades, però han sofert un cop dur. Només calia veure les cares dels líders de Ciutadans davant l’aprovació de la moció de censura, mentre encara s’esforçaven a continuar demanant l’aplicació a Catalunya de l’article 155 en una versió endurida. També es van coneixent les reticències de l’entorn de Puigdemont, explicitades per portaveus qualificats, com el diputat Eduard Pujol, i per comentaristes oficialistes com l’Agustí Colominas. Es preferia una abstenció, amb el raonament que Rajoy i Sánchez són el mateix. És cert que Pedro Sánchez s’ha esforçat a proporcionar arguments a aquesta visió; i, ja com a president, l’anunciat nomenament de Josep Borrell com a ministre sembla una concessió a la vella guàrdia del PSOE i suposa un greu error: és molt difícil que algú que ha seguit les petjades de Societat Civil Catalana pugui aportar res de positiu a la resolució del conflicte català. Però Junts per Catalunya i la CUP haurien d’intentar entendre per què el divendres 1 de juny molta gent independentista i sobiranista brindava amb cava, igual que molts votants socialistes, per celebrar la caiguda de Rajoy. El PDeCAT, que no pot decidir massa coses al grup de Junts per Catalunya al Parlament, però que controla el grup al Congrés dels Diputats, i una ERC que ja fa mesos que ha abandonat la rauxa que els va portar a cometre la greu equivocació d’oposar-se a les eleccions que volia convocar el president Puigdemont l’octubre de l’any passat, han captat millor el sentiment majoritari a Catalunya, igual que l’hàbil PNB ha entès perfectament què li reclamava la ciutadania basca. Pocs dies abans de les eleccions a la secretaria general del PSOE de 2017, el president Puigdemont va cridar a la Casa dels Canonges als membres de l’Executiva del Pacte Nacional pel Referèndum, de la que jo formava part: en la conversa, el president va afirmar que si Pedro Sánchez guanyava les primàries, potser caldria revisar el full de ruta i modificar el calendari que el Govern preveia. És ben cert que després Pedro Sánchez ha estat un avalador de totes les mesures aplicades pel Govern del PP, però deixo constància de l’anècdota per demostrar que el màxim impulsor del procés pensava llavors que alguna cosa podia canviar.

El paper dels comuns.

El paper jugat per Unidos Podemos, tal com han reconegut destacats comentaristes, ha estat decisiu per al triomf de la moció. La declaració de Pablo Iglesias, coneguda la sentència sobre la Gurtel, afirmant que calia una moció de censura i que hi donaria suport sense condicions, i l’advertiment al PNB de la possibilitat d’eleccions immediates a través d’una nova moció, si fracassava la de Pedro Sánchez, que Ciutadans va comprar en una actuació pròpia de principiants desconcertats, van ser moviments decisius per a la derrota de Rajoy. Des d’una perspectiva catalana, caldria recordar que Pedro Sánchez va obtenir 9 vots d’ERC, 8 del PDeCAT i 7 del PSC, però que la força política que en va aportar més va ser Catalunya en Comú Podem, amb 12. Sánchez va rebre el suport de partits que representen el 72,7 per cent de l’electorat català i 36 diputats i diputades (més que el total dels que disposa Ciudadanos a tot l’Estat). No hauria guanyat la moció si CeC, ERC o PDeCAT no l’haguessin votat. Ara, les forces polítiques catalanes han de fer valdre, amb intel·ligència i mesura, aquest paper decisiu. I Catalunya en Comú ha d’actuar sense cap tipus d’acomplexament com a primera força política catalana al Congrés de Diputats.

Res no serà fàcil. Hi haurà moments complicats, avenços i retrocessos. Però l’escletxa que s’ha obert cal aprofitar-la. Lluny d’embrocar-se en disputes internes que traslladarien a l’interior dels comuns les polèmiques identitàries, caldrà que Catalunya en Comú jugui un paper propositiu basat en la recerca de solucions viables. Serà necessari també entendre les dificultats de fons i de calendari amb les que es trobarà el nou govern de l’Estat. Una part provindran de l’oposició ferotge i rabiosa de PP i Cs i de bona part de la premsa de Madrid; però també en sorgiran, primer dissimulades i després evidents, dels barons del PSOE que s’han hagut d’empassar una operació que no compartien. Per això serà important teixir complicitats amb els governs plurals del País Valencià i les Illes. Però ser comprensius amb les dificultats no vol dir mostrar-se còmplices dels errors.

L’aixecament del 155 ja s’ha produït; ara caldrà que també desaparegui la intervenció financera. Però a Catalunya no hi pot haver normalització amb gent a la presó i fora del país. Cal retornar a la política allò que ara és en mans del poder judicial. És molt complicat, però cal posar-s’hi. Primer, per raons de justícia i d’humanitat. Però també per a afeblir els arguments dels qui des de l’independentisme pretenen disfressar i negar la derrota inequívoca de la declaració d’independència, que va malbaratar l’èxit heroic de la ciutadania el primer d’octubre i va comportar la pèrdua de l’autogovern. Les declaracions del president Torra mostren encara la negativa a reconèixer la realitat; per això tot ho vesteix amb la retòrica d’una República legítimament desitjable, però que no existeix. Més enllà dels gestos simbòlics de suport moral als presos, totalment necessaris, no veig, o potser no conec, que Junts per Catalunya s’hagi plantejat com abordar amb realisme la necessitat actual més peremptòria: primer, l’apropament dels presos a casa, i després la recerca, complicada però possible, de solucions definitives (retirada de querelles, indult, o potser, amnistia). I això implica negociar. En aquest camp, i en el de buscar converses que permetin incrementar l’autogovern de Catalunya, hi poden jugar un paper els comuns. I molt especialment l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per la seva autoritat moral i política. Malament va començar el president Torra quan en les seves primeres declaracions va proposar allò que sabem que somnia Junts per Catalunya: fer fora Ada Colau de l’alcaldia de la capital de Catalunya. Contrasta aquesta visió amb aquella que em transmetia un important dirigent independentista, mesos abans de l’octubre de 2017, en proposar-me que, davant una possible mobilització popular, caldria que l’Ada Colau impulsés una negociació amb l’Estat, que a ells la seva mateixa gent no els permetria endegar. Quan des d’algun sector de l’independentisme es proposa “eixamplar la base”, en realitat es pensa a xuclar l’electorat de Catalunya en Comú. I es creu ingènuament que s’aconseguirà amb polítiques socials, oblidant que en el tema nacional, tot i que una part de l’antic electorat convergent s’ha convertit en independentista per motius econòmics, molta gent es mou per conviccions i, fins i tot, per qüestions d’identitat. La reformulació de les lleis socials suspeses pel Tribunal Constitucional (i que Pedro Sánchez va insinuar que podia acceptar) oferiran al Parlament la possibilitat de retornar al debat dreta-esquerra, en el que Catalunya en Comú té molt a aportar.

Ara cal frenar el perillós avenç de la ruptura de la cohesió de la societat catalana atiada per un partit, Ciutadans, que ja va néixer amb aquest objectiu i que només se sap moure en la confrontació. Cal diàleg, negociació, més democràcia i resoldre la injustícia comesa amb les persones preses i encausades. Els que han predicat tot això durant els darrers temps, amb èxits i fracassos repartits, tenen molt a dir-hi. Més del que alguns volen i diuen.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 21

Comentaris (5)

  • Pere

    El bandejament d’Elisenda Alamany de la direcció dels Comuns és un episodi més de la cacera de bruixes contra l’independentisme que, des d’ICV, s’ha traslladat ara a Catalunya en Comú.
    Amb aquest fet, el que s’està trencant és la cohesió interna del que pretenia ser un nou model de formació política i es retorna al control ferri exercit pels vells partits de sempre i amb els vells plantejaments de sempre.

    Responder
    • Josep

      Fa riure que digueu que ha estat ICV qui ha impedit que es col·loqués una independentista de número dos de CataComu quan al senyor Bosch li consta el fàcil que li era a ell i al seu lobby controlar el Consell Nacional d’ICV contra el 80% dels militants a base de xantatges i filtracions als mitjans independentistes. Aquesta setmana passada hem vist la mateixa tàctica de sempre, però en comptes de les criatures que solia torejar el senyor Bosch aquest cop hi havia activistes de carrer que s’havien enfrontat a la policia a desnonaments i manifestacions i no s’han arrugat. També és cert que aquest cop les filtracions no tenien la finesse del senyor Bosch sinó que eren ben matusseres. Però no us preocupeu que la conspiració segueix i teniu un munt de gent independentista a les llistes que seguirà mirant pel Procés contra CataComu i sobretot contra la Catalunya.real, aquesta que no podeu suportar.

      El Procés ara és endèmic i no deixarà Catalunya fins que la mati del tot.

      Responder
      • Pere

        Coi, quin nivell de conspiració que hi ha! Sembla que esteu una mica dividits, com si diguéssim…
        I aquests “vosaltres” a qui et dirigeixes, qui són? Els del PP? Els de Ciudadanos? O són aliats, aquests?

        Responder
        • Josep

          No, aquest “vosaltres” al que em refereixo sou els independentistes.

          Vosaltres sou els culpables del creixement de Ciudadanos i de la fractura social del país.

          Especialment repugnants moralment resulten els submarinos que han dedicat la seva vida política els darrers 10 anys a impedir que l’esquerra pogués fer front a l’independentisme i alinear-se amb la seva gent. I ho heu fet a còpia de trair als vostres companys de partit i conspirar en connivència amb els diaris i webs del règim (Ara, Nació, Vilaweb, etc.).

          Sou la vergonya del vostre país i els culpables de la seva destrucció.

          Responder
  • Pere

    D’acord amb les seves reflexions, d’altra banda; però compte que Ada Colau no comenci a perdre autoritat moral i política quan ocupa la coordinació de CeC mitjançant una maniobra de les cúpules. I no cal ni parlar de la més que previsible ratificació per part de les bases.
    Pensem en Badalona quan s’apel·la a les bases perquè “ratifiquin”.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top