LGBTI-fòbia que no es veu Revisat per Revista Treball a . El dissabte 27 de juny, els carrers de Barcelona es van tornar a tenyir dels colors de la lluita LGBTI. Malgrat les circumstàncies excepcionals i les mesures de El dissabte 27 de juny, els carrers de Barcelona es van tornar a tenyir dels colors de la lluita LGBTI. Malgrat les circumstàncies excepcionals i les mesures de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » LGBTI-fòbia que no es veu

LGBTI-fòbia que no es veu

LGBTI-fòbia que no es veu

El dissabte 27 de juny, els carrers de Barcelona es van tornar a tenyir dels colors de la lluita LGBTI. Malgrat les circumstàncies excepcionals i les mesures de seguretat, la manifestació per l’alliberament afectiu, sexual i de gènere va passar un cop més per la Rambla, per 43è any consecutiu. Hereus d’aquelles primeres reivindicacions de l’any 1977 a favor de la despenalització i l’amnistia, enguany el moviment LGBTI català ha plantejat un seguit de reivindicacions molt poc habituals a les manifestacions de l’Orgull LGBTI. Cal preguntar-se per què un moviment a priori identitari com és l’LGBTI ha apostat enguany per parlar de reducció de la jornada laboral o del dret a l’habitatge en comptes de parlar de lleis contra la LGBTI-fòbia com ens tenia acostumats.

Comencem per donar-li un context a aquesta manifestació. Venim d’uns anys en què s’han generat molts debats en el si del moviment LGBTI: qüestions com la presència a les manifestacions de partits que han pactat amb l’extrema dreta, el PIN parental, l’autobús d’Hazte Oír o, més recentment, l’argumentari del PSOE que negava el dret a l’autodeterminació de gènere de les persones trans. Tots aquests debats, però, tenen un mateix punt de partida: són reaccions, marcs imposats des de fora del col·lectiu que han obligat aquest a protestar contra Vox, contra Ciutadans, contra un autobús o contra Carmen Calvo. Fa anys que el moviment LGBTI s’ha tornat un moviment de reacció a provocacions externes, perdent la seva capacitat d’incidir en l’agenda política, social i mediàtica. Durant uns anys, els col·lectius han intentat posicionar en el centre del debat lleis autonòmiques contra la discriminació que han acabat aprovades però sense dotació pressupostària, la necessitat d’una llei d’àmbit estatal que el PP (i ara el PSOE) ha boicotejat activament o una agenda de “Diades de la visibilitat” repartides al llarg del calendari. Totes aquestes estratègies, encara que de gran valor, ens han conduït a un punt en el qual el moviment LGBTI estava desorientat, sense saber cap a on caminar ara.

Enguany la pandèmia ha deixat al descobert les costures d’un sistema inherentment LGBTI-fòbic. Semblava que la nostra preocupació havia de ser la LGBTI-fòbia visible: les agressions al metro o als locals d’oci nocturn, que registren xifres molt altes. No obstant això, totes aquestes mostres d’homofòbia, bifòbia i transfòbia no són més que la punta d’un iceberg enorme que cobreix capes i capes de LGBTI-fòbia invisible. Una LGBTI-fòbia molt vinculada a allò material i que té a veure amb qüestions de classe i de gènere. Em refereixo, per exemple, al fet que una de cada tres persones trans (1 de cada 5 en el cas de persones LGBTI) ha experimentat el sensellarisme. Les causes són moltes, però les principals són el rebuig familiar i la LGBTI-fòbia dels arrendadors d’habitatges. Al costat d’aquesta dada, una altra molt significativa és la dels joves LGBTI que s’han vist obligats a passar el confinament amb pares que no els respecten i les terribles conseqüències que això pot tenir en la salut mental d’aquesta part de la població. La majoria d’aquestes mostres d’una LGBTI-fòbia invisible són en realitat qüestions estructurals. Només així s’entén la taxa d’atur del 85% entre les persones trans o que el 72% de les persones LGBTI tornin a l’armari en el seu entorn laboral per por que els prejudicis del seu jefe o dels seus companys acabin per expulsar-los de la feina.

Per totes aquestes qüestions, molts col·lectius han decidit que aquest any tocava canviar d’estratègia. Aquest any tocava, i esperem que aquesta sigui la via de treball de cara al futur, un programa polític d’alliberament LGBTI que incloïa la regularització de totes les persones migrades, la prohibició dels desnonaments, la reducció de la jornada laboral, la Renda Bàsica Universal i Incondicional i la reivindicació dels serveis públics i de qualitat. Aquest programa emancipatori, que haurà de ser teixit juntament amb sindicats, moviments socials i populars, col·lectius feministes i ecologistes pot suposar que el moviment LGBTI torni a controlar la seva pròpia agenda i torni a decidir sobre quins temes vol treballar pel canvi social i per acabar també amb tota aquesta LGBTI-fòbia que no es veu.

Autor/Autora

David Jiménez

Activista LGBTI per la Renda Bàsica

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top