L’esquerra desorientada? Revisat per Revista Treball a . En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai no ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s'albira cap anàlisi des de les forces d’ En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai no ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s'albira cap anàlisi des de les forces d’ Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » L’esquerra desorientada?

L’esquerra desorientada?

L’esquerra desorientada?

En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai no ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s’albira cap anàlisi des de les forces d’esquerra a la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni ara com fer front a l’avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que tracta de desbancar la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes polítiques de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. S’ha marginat qualsevol anàlisi marxista de la mateixa i no ho substitueixen per cap altre tipus d’anàlisi estructural. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat, sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les quals ens enfrontem. Així, es posa molt èmfasi en la situació d’emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d’afrontar-la, però sense plantejar-se en cap moment la raó última d’aquesta situació: la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l’anàlisi de les forces polítiques de progrés, per no dir d’esquerres. I en conseqüència, els conceptes de classes socials i confrontació de classes, també.

En el passat, tota anàlisi política de l’esquerra transformadora, ja fos del PCI, del PSUC o d’ICV, començava per la situació global internacional i després s’anava concretant en l’àmbit europeu, estatal i local, tot emmarcant el context sociopolític de les principals contradiccions socioeconòmiques i alhora plantejant propostes polítiques estructurades.

Avui dia, els nous partits que es reclamen de progrés sense ni tan sols moltes vegades reclamar-se d’esquerres, semblen fugir de l’anàlisi de la història, es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat i semblen optar més per la tàctica que per l’estratègia política.

Evidentment, no es tracta d’aplicar fórmules del passat, però sí d’utilitzar-les com a elements de reflexió. En els partits socialistes actuals no es reconeix la genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i les noves formacions d’esquerres semblen no voler saber res del passat, obviant la riquesa d’anàlisi que s’ha donat en l’esquerra alternativa i la seva relació amb el moviment obrer.

No és una situació que es doni únicament al nostre país, sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la manca d’alternatives a l’actual situació d’Europa, on cada dia més les opcions progressistes perden terreny davant no sols de la dreta neoliberal, sinó de l’avenç de les opcions radicals de la ultradreta nacionalista i proteccionista.

La renúncia de l’esquerra a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i la segmentació de la classe obrera, que veiem com, en molts casos, cau en mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors és quan se la demonitza, com relata molt bé Owen Jones. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump o dels vots obrers a Le Pen tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d’esquerres. En moltes ocasions, l’esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d’un món del treball avui molt més plural i segmentat que abans, quan haurien d’haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.

Un clar exemple són les polítiques dutes a terme per les forces que es reclamen de l’esquerra en el conjunt dels països més desenvolupats. A Gran Bretanya, els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, i van ser una continuació light de les polítiques de la senyora Thatcher. Només cal veure reformes laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l’italià Renzi. I no parlem de les polítiques dels Schroeder o Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.

Les forces d’esquerra es troben avui mancades de pensament hegemònic sobre la situació de les societats desenvolupades. Avui cal com mai plantejaments globals que permetin situar les propostes polítiques nacionals o estatals en un context global. Es tracta de fer realitat la màxima de “pensa globalment, actua localment”.

Les solucions a l’actual hegemonia de les dretes, siguin neoliberals o proteccionistes, només podran fer-se realitat a partir d’una alternativa que vinculi els plantejaments polítics de progrés en el propi àmbit d’actuació i els lligui amb altres més globals en l’àmbit supranacional. Es fa imprescindible, com a mínim en l’àmbit europeu, una “nova internacional” de les forces d’esquerra, ecologistes i progressistes, que coordini i sigui capaç de donar sentit conjunt a les polítiques transformadores que després es desenvolupin a cada país, però amb una visió conjunta.

En cas que l’esquerra no sigui capaç de disputar l’hegemonia en el nou context, ser l’alternativa a la globalització neoliberal, potser molts sectors de la classe obrera i de les classes populars, decebuts i desorientats, poden optar per opcions populistes de la dreta extrema. No serà un fet històricament nou; al segle XX, part de la classe obrera, especialment la més baixa i desclassada, va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Cal evitar que això torni a passar, i per això calen plantejaments estratègics des de l’esquerra i fugir del pur tacticisme polític, que avui sembla ser preeminent, tant el la denominada “esquerra reformista” com en les forces de l’esquerra alternativa existents.

Autor/Autora

Manel Garcia Biel

Militant d'ICV

Articles publicats : 4

Comentaris (1)

  • Josep M. Rodríguez Rovira

    Company Manel,
    Estic totalment d’acord amb el que planteges en el teu article.
    Et remeto el text de la proposta que vaig enviar per incorporar al programa dels comuns el passat 4 de febrer.
    Em van acceptar el text, i em van dir que per posar-lo en la secció laboral, en lloc de la de política general i economia, com havia demanat. Després, he vist que ha desaparegut de la versió definitiva.

    “Proposta per incorporar al programa de “comuns”

    En el document, sobretot en els dos primers capítols, trobo a faltar una referencia extensa a la “centralitat del treball” i algunes de les conseqüències que comporta en el sistema capitalista . Es a dir, a partir de constatar que tota activitat humana i la activitat i el creixement econòmic, estan basats en el treball de les persones, cal plantejar com es distribueix i a qui aprofita el resultat del treball.
    Explicitar que el en sistema capitalista hi ha una apropiació per part dels capitalistes, de una part del treball, la coneguda com plusvàlua.
    Aquesta apropiació es, en realitat una expropiació als treballadors de una part del seu treball. Els capitalistes es queden amb una part del treball. Es produeix una explotació.
    Aquesta constatació es la base que fonamenta la lluita de classes. D’aquí deriva la necessitat de que els treballadors s’uneixin i s’organitzin políticament, per lluitar contra la explotació i per fer front a l’acció dels capitalistes per explotar-los cada vegada mes.
    Aquesta necessitat de organització es el que els dona consciencia de pertànyer a un grup social, es a dir, els dona consciencia de classe. La classe dels treballadors front a la classe dels explotadors, dels capitalistes.
    Les classes i la seva lluita es el que dona sentit als programes polítics i la activitat política.
    El capitalisme, cada vegada mes globalitzat, està portant a terme un procés, mitjançant el qual, la riquesa cada vegada es concentra en menys capitalistes, cada vegada mes rics, cada vegada mes impositius, amb una capacitat mes i mes gran de imposar les seves polítiques, ampliant les seves accions imperialistes i d’agressió.
    Els treballadors cal que s’organitzin i lluitin amb tots els medis al seu abast. Definint polítiques i mesures que donin satisfacció a les necessitats personals i socials, col·lectives.
    Cada vegada mes , l’explotació no solament te lloc en els centres de treball, el capitalisme ha desenvolupat mecanismes de re explotar els treballadors i el conjunt de la població, mitjançant l’encariment constant de serveis públic; financers, aigua, llum, gas, comunicacions, transports, de manera que es produeix el que podríem anomenar un segon nivell d’explotació, aquest ja fora del treball i, encara cal parlar de un tercer nivell, quan els governs neguen o redueixen la prestació de serveis públics imprescindibles o es privatitzen; transports, ensenyament, sanitat…
    Penso que en document es fa poc èmfasi en tot aquest plantejament, de l’origen i causes de l’explotació i la necessitat d’organitzar-se i actuar políticament per fer-hi front.
    Sense això, les reclamacions laborals, socials, i de drets democràtics, com a dret resultant del propi treball i, per tant, un dret inalienable, que se’ns espolia de moltes formes i medis, poden semblar una petició i no una exigència derivada del dret.
    Pels motius exposats demano que, en la part introductòria al programa del Comuns s’incorpori aquests plantejaments.
    Salutacions
    Josep M. Rodríguez Rovira
    4 de març de 2017

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top