Les morts que pot suportar el sistema Revisat per Revista Treball a . Tots aquests aquests mesos de confinament i pandèmia suggereixen algunes preguntes senzilles, tres hipòtesi i una tesi amb la intenció d’intentar entendre en qu Tots aquests aquests mesos de confinament i pandèmia suggereixen algunes preguntes senzilles, tres hipòtesi i una tesi amb la intenció d’intentar entendre en qu Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Les morts que pot suportar el sistema

Les morts que pot suportar el sistema

Les morts que pot suportar el sistema

Tots aquests aquests mesos de confinament i pandèmia suggereixen algunes preguntes senzilles, tres hipòtesi i una tesi amb la intenció d’intentar entendre en quin món vivim. D’entrada, convé fer un petit repàs del què hem viscut a partir de tres interrogants.

Per què la Xina, al gener, va aturar i tancar a cal i canto la ciutat de Wuhan? Perquè si no ho hagués fet, la mortalitat per coronavirus hagués afectat de manera substancial l’economia d’un país en el qual la mà d’obra és fonamental. Els dirigents d’aquell país han calculat que l’impacte sobre la seva economia de les mesures contundents davant la pandèmia de la covid-19, amb una reducció del creixement del 6,8% del PIB, els compensa perquè l’escenari econòmic amb el virus descontrolat era inassumible.

Per què a Barcelona, al febrer, quan encara ni ens imaginàvem la virulència de la pandèmia, es va cancel·lar el Mobile World Congress, amb la conseqüent pèrdua de l’oportunitat de negoci que representava? En el seu moment gairebé ningú no ho va entendre i tots buscàvem explicacions sobre suposades estratègies competitives vinculades als sectors econòmics. Ara sabem que els directius de les multinacionals participants tenien unes informacions sobre la perillositat de la covid-19 que la resta dels mortals ignoràvem. Per això finalment van decidir, malgrat el cost econòmic que implicava, evitar que el seu aparador passés a la història com a focus de l’expansió de la pandèmia a tot món. Gairebé una qüestió de màrqueting.

Per què, des de finals de febrer i durant el març, es va declarar el confinament, primer a Itàlia, després a Espanya i finalment a molts altres països? Sobta que tant a Itàlia com a Espanya quan es va declarar el confinament cap lobby empresarial significatiu aixequés la seva veu en senyal de protesta. Especialment tenint al davant dos governs d’esquerres amb una gran debilitat parlamentària i que, en el nostre cas, per exemple, es va mostrar temerós a l’hora de derogar la reforma laboral. Justament aquesta feblesa contrasta amb l’atreviment dels nostres governants a l’hora de declarar per primera vegada un estat d’alarma, imposar una economia de guerra i confinar la gent a casa seva, tot prohibint la mobilitat interna i internacional. Davant d’aquesta decisió, els poders econòmics van assumir acríticament una davallada sense precedents dels seus beneficis.

Es legítim i pertinent que ens preguntem: com han pogut obtenir els nostres governants aquesta autoritat? Perquè la gent activista que alguna vegada hem participat en una vaga general sabem com brama la patronal per les pèrdues econòmiques d’un sol dia d’aturada. I ara han estat tres mesos llargs de paràlisi. És evident, no hi ha dubte, que la paralització de l’economia per la pandèmia s’ha produït amb el consens previ i l’aprovació dels grans patrons empresarials. Què ha conduït els empresaris a assumir aquest postulat que, a priori, els va tan a la contra? Qui ho entengui, que ho compri.

Òbviament, cal descartar dues hipòtesi. La primera és que es tracti d’una decisió humanitària dels poderosos. Fa massa temps que els coneixem per acceptar aquesta fal·làcia. Els fets canten: un nombre semblant als morts per la pandèmia són els immigrants que s’han ofegat en els darrers anys al Mediterrani; l’explotació ignominiosa als centres de treball extracomunitaris no és menys inhumana; i la indiferència dels poders econòmics davant dels desnonaments i de tants altres drames socials és clamorosa. No és creïble, per tant, que de cop i volta els interessos descarnats del poder financer descobrissin que la salut de la població està per sobre dels seus guanys. No vivim en un ‘món de Yupi’ per pensar que el capital s’ha reclòs uns mesos per solidaritat amb els malalts.

La segona hipòtesi a descartar la podríem farcir d’un llarguíssim llistat de teories conspiratòries. I cap d’elles es pot demostrar. Qui creu que darrere de la covid-19 hi ha plans maquiavèl·lics ha de tenir l’obligació de descriure quins són aquests plans i com han aconseguit convèncer tots els poders econòmics i polítics perquè segueixin els seus designis. Una altra cosa diferent és observar l’habilitat d’alguns sectors estratègics a l’hora d’aprofitar la pandèmia com a oportunitat per treure’n un rèdit econòmic o polític, o per controlar la població, per exemple.

En tot cas, i gairebé com a nota al marge que no és objecte principal d’aquest article, caldrà aprofundir en algun moment sobre les raons per les quals tanta gent s’abona a les teories ‘conspiranoiques’. Segurament hi té a veure la profunda desafecció cap a la política i la necessitat d’agafar-se a explicacions simples i a voltes màgiques que no ajuden a comprendre la complexitat del nostre món. Hi ha prou dades per estar convençudes de que l’aparició del coronavirus havia estat pronosticada des de fa anys per la comunitat científica i és conseqüència indirecta de la pèrdua de la biodiversitat que el nostre estil de vida ha provocat al planeta.

El més preocupant dels aguerrits defensors de teories conspiratòries és que tots ells minimitzen les conseqüències letals de la covid-19. Totes nosaltres hem comprovat que amb els negacionistes és difícil raonar, i això dol perquè amb alguns d’ells podem tenir llaços d’amistat i és desesperant quan observem que moltes ‘fake news’ tenen un rerefons de post-veritat feixista. I aquí tenim un problema.

En tot cas, i descartades les dues hipòtesi o explicacions anteriors a la gran pregunta de com és que els grans poders econòmics han acceptat tenir unes pèrdues sense precedents, anem a explorar una hipòtesi més plausible. I que ens porta a una deducció de vertigen.

Alguns estudis calculen en 450.000 els morts que hi hagués pogut haver a Espanya si no s’hagués confinat la gent a casa seva. No ens posarem a discutir la xifra perquè no som especialistes, però sembla versemblant que sense les mesures de confinament aplicades es podrien haver multiplicat per quatre o per cinc el nombre de morts per covid-19.

Si amb les estrictes mesures de confinament aplicades la sanitat pública s’ha tensat de manera alarmant i hem estat tocant al col·lapse a les UCI, imaginem per un moment què hagués passat amb una xifra propera al mig milió de morts en tres mesos… El panorama hauria estat dantesc! No hauríem tingut capacitat ni d’enterrar-los, i ni tan sols disposàvem de prou càmeres refrigerades per conservar les restes de tanta gent. Una mortalitat semblant a la de la guerra civil hauria estat impossible de ser gestionada per les autoritats i encara menys de ser acceptada amb resignació per part de la gent.

La població hauria acceptat amb resignació aquesta situació extrema? De ben segur que no. No dic que hagués provocat una revolució, perquè per produir-se han de confluir-hi moltes circumstàncies, però, sense dubte, l’ordre social establert s’hagués posat en perill. Els fonaments del ‘statu quo’ s’haurien trencat. I tot fa indicar que aquest escenari ha estat present als despatxos de les altes esferes i que aquesta ha estat la raó de fons per la qual van acceptar la caiguda dels seus dividends.

Si alguna cosa posen per davant els poders econòmics és l’estabilitat. Han preferit assumir pèrdues multimilionàries a canvi de no posar en perill els seus negocis. Capitalisme pur: anàlisi de pèrdues i guanys. Segons l’OCDE, el PIB a l’Estat espanyol podria caure fins a un 9,4%. Les conseqüències socials ens faran esgarrifar però, per a ells, els mobles s’hauran salvat i l’IBEX-35 continuarà cotitzant.

Durant aquest temps, la paraula que més han pronunciat les nostres autoritats ha estat “col·lapse”. En les gràfiques que ens mostraven hi havia dibuixada una línia vermella a partir de la qual, si el nombre de morts la superava, el sistema sanitari entraria en col·lapse. Però mai han explicat quin escenari ens trobaríem si això succeïa. Ha estat i encara és una dimensió desconeguda. Podem discernir si el pànic d’arribar al col·lapse era per no poder salvar vides o perquè s’obriria la porta a una inestabilitat social sense precedents. O les dues coses alhora.

Ara bé, el cor i la cartera no acostumen a anar junts i tan aviat com s’ha allunyat el perill del col·lapse, els poders econòmics, que havien estat callats fins aleshores, s’han llençat com a feres a pressionar els governs per precipitar una desescalada amb tanta rapidesa que s’han saltant els mínims criteris epidemiològics. Recordeu que a Catalunya hem viscut fases de desescalada que han durat menys de 24 hores. I ara n’estem pagant el preu.

Està clar que, si no hi ha col·lapse, els morts per coronavirus són assumibles. L’economia torna sense remordiments al capdavant; la cartera ja es pot ensenyar. El sistema pot suportar que hi hagi morts per coronavirus sempre que el seu nombre no qüestioni el seu paper. Pel sistema capitalista, el concepte de salut és com el de la democràcia: vesteixen molt amb les dosis adequades mentre no posin perill els pilars del negoci.

Sembla que s’hagi tret la conclusió que, un cop allunyat el perill de col·lapse, les morts pel coronavirus seran socialment suportables. Potser sí. La gent més conscienciada direm que són un exponent del maltractament que estem donant al planeta. La gent més conservadora es conformarà observant que sempre hi ha hagut epidèmies. I la gent més rica es protegirà fent-se, dia sí i dia també, PCR i tots els tests que calgui al mercat prohibitiu (que no prohibit). Les grans corporacions estaran tranquil·les i l’any que ve ja podem preveure un Mobile World Congress ben sonat. Conviurem virus, morts i llegirem asseguts el diari, com deia un poeta nostrat.

Tanmateix, la història mai és una línia recta ni està escrita prèviament. Hi ha moltes incerteses. Per una banda, no sabem si pot arribar una nova onada de coronavirus que sigui més forta que la que ja hem viscut. I tot apunta a que la desescalada serà un interregne ple de contradiccions internes entre els clans governamentals i econòmics, on la lluita entre preservar la salut o els negocis serà desesperant. Per altra banda, són una realitat constatada les gravíssimes conseqüències socials que està provocant la crisi de la covid-19. Quina resposta social hi haurà davant de tant atur i de tanta pobresa? És de justícia desitjar que aquesta reacció sigui molt alta.

El capitalisme és una teranyina d’interessos amb mecanismes d’autoprotecció molt ben articulats però que no sempre obeeixen a lideratges definits. De fet, en cada lloc, les actuacions dels poders fàctics davant la pandèmia han estat diferents. Què hagués passat si encara governés el PP de Rajoy? El que sí hem vist és que, mentre la ciutadania aplaudia des dels balcons el personal sanitari, al Parlament s’instaurava una picabaralla indecent i immoral plena d’acusacions partidistes i/o nacionalistes. La salut, el primer? De veritat?

La complexitat de la diversitat dels interessos econòmics en el món globalitzat ens pot explicar per què en alguns indrets, davant el coronavirus, i a diferència d’aquí, no s’ha posat fre a l’economia. És el cas dels Estats Units, del Brasil o de Nicaragua. En aquest darrer país han arribat a l’extrem de detenir les persones que porten mascareta perquè, oficialment, la covid-19 no existeix. Hi ha, bàsicament, dues motivacions que expliquen aquesta manera diferent de procedir. Una està relacionada amb un sistema sanitari públic que no es pot col·lapsar simplement perquè no existeix. I la segona té relació amb el fet que, en aquests països, a diferència de la Xina i en gran mesura també d’Europa, la classe alta està muntada en un dòlar especulatiu que navega dins d’un model de capitalisme globalitzat i extractivista que no necessita d’un contracte social que garanteixi la seva supervivència. L’aposta de l’ultradreta per aconseguir i consentir la immunitat de grup és un reconeixement nazi de que sobra gent.

I a l’Àfrica? No és que no existeixi la Covid-19, sinó que, ras i curt, el continent africà no existeix. De la mateixa manera que, per la majoria de mitjans de comunicació, tampoc existeix Cuba. I això que el seu comportament davant de la pandèmia ha estat exemplar (algú ho havia de dir!).

Per acabar, voldria exposar breument no ja una hipòtesi, sinó una tesi. Un dels elements a tenir en compte per discernir si la pandèmia ens farà reflexionar com a societat i ens activarà per canviar les coses rau en el paper que han jugat els mateixos governs a l’hora d’afrontar la crisi. Als països on els governs han intentat liderar, amb més o menys encert, la lluita contra el coronavirus, com és el nostre cas, la tendència a que la nova normalitat sigui igual o pitjor que la normalitat de sempre és probablement allò més factible de passar. En canvi, als països on ha estat la població la que, per iniciativa pròpia, i sovint contra la voluntat dels governants, s’ha autoprotegit i ha pres per ella mateixa les mesures sanitàries que bonament ha pogut, és justament en aquests països on s’han donat unes condicions que poden desencadenar unes dinàmiques socials favorables a canviar les coses i que feia molt de temps que no es veien.

S’obre la possibilitat a que la nova normalitat, en aquests països, sigui realment nova. És remarcable l’apoderament popular que s’està vivint el Brasil de Bolsonaro amb una revitalització significativa de múltiples resistències com a reacció al menysteniment cap als sectors populars que les seves elits han tingut davant la covid-19. Activacions similars a les que, en múltiples indrets d’Amèrica Llatina, estan consolidant espais ‘alliberats’ sota la divisa de que on “l’Estat no té cura, els pobres ens cuidem entre pobres”.

Tanmateix, als Estats Units ens hem de preguntar per què precisament ara, enmig de la pandèmia, ha ressorgit amb tanta una força el moviment Black Lives Matter si l’assassinat d’un negre per la policia no és un fet excepcional. “Vides negres importen”, sí, davant de les agressions racistes; però també importen davant dels estralls per la covid-19. I tampoc és per casualitat que en aquell país, durant aquests mesos de pandèmia, s’hagi desencadenat la mobilització més alta de vagues obreres des de la segona guerra mundial.

Poca broma: als Estats Units el nombre de morts per coronavirus ja gairebé triplica les tombes dels soldats que van morir a la guerra de Vietnam. Amb la diferència que, ara, el president Trump, en lloc d’enterrar-los amb honors, els ignora. La factura electoral que aquest personatge pot tenir en aquest escenari ha provocat que, per primera vegada, s’hagi hagut d’empassar la seva immensa supèrbia… i posar-se la mascareta.

A la fi, per entendre les conseqüències d’una cosa tant nova com la covid-19 hem de recordar una cosa tant vella com la lluita de classes.

Autor/Autora

Joan Maria Soler

Activista veïnal

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top