Les “evidències” de la política Revisat per Revista Treball a . No sé si heu notat l’abundància de polítics i tertulians –ara rebatejats com “analistes”– que utilitzen amb profusió repetitiva l’expressió “és evident que...”. No sé si heu notat l’abundància de polítics i tertulians –ara rebatejats com “analistes”– que utilitzen amb profusió repetitiva l’expressió “és evident que...”. Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Les “evidències” de la política

Les “evidències” de la política

Les “evidències” de la política

No sé si heu notat l’abundància de polítics i tertulians –ara rebatejats com “analistes”– que utilitzen amb profusió repetitiva l’expressió “és evident que…”. O que intercalen amb insistència l’adverbi “evidentment” en les seves declaracions i intervencions. He arribat a comptar sis “evidentment” en talls de veu mediàtics de menys de dos minuts. La inclinació a invocar aquesta “evidència” és transversal, com ara se sol dir. Afecta personatges d’orientació ideològica diferent. Però hi ha inclinacions més acusades a fer-ne ús en determinades famílies polítiques. Entre elles, sembla haver-hi persones més clarividents que en altres. I certament, més que entre la mitjana dels ciutadans i ciutadanes que sovint ens trobem perduts enmig de confusions i incerteses sobre les coses que passen i que ens estan passant.

El diccionari de l’Institut ens descriu el terme “evident” de la manera següent: “Clar a l’enteniment, talment que no pot donar lloc a dubtes”. I com a exemple d’ús: “És una veritat evident: no cal demostrar-la”. Aplicant aquesta definició a les afirmacions de molts dels nostres polítics i dels nostres “analistes”, val a dir que estaríem davant d’un col·lectiu que gaudeix d’una claredat de visió espectacular i d’una gran facilitat de comprensió respecte de la varietat considerable de situacions i de problemes sobre els quals es veuen obligats a parlar.

En la seva afició a l’”evidència”, els nostres clarividents l’apliquen a descripcions de fet: “És evident que els emigrants són així i aixà…”. O “És evident que les dones actuen d’aquesta o altra manera…”. Però la mateixa rotunditat de l’evidència es manifesta quan es tracta de fer propostes o recomanacions d’intervenció pública: “Evidentment, el que cal és fer això i no això altre…”. O: “És evident que no tenim altra sortida que aquesta…”.

Aquesta clàusula retòrica és molt còmoda per al qui la fa. Sembla excusar-lo de donar arguments i explicacions que justifiquin la seva afirmació. Com diu el Diccionari, el que és evident no necessita demostració. Si estem davant d’una evidència, no cal afegir res més. Tothom ho ha de veure amb la mateixa claredat. I si no ho veu, és que pateix d’alguna disminució en la seva visió o en la seva intel·ligència. Quan algú expressa tímidament algun dubte o presenta alguna objecció a alguna d’aquestes afirmacions “evidents”, queda reduït a la condició d’incapaç visual o intel·lectual, sense legitimitat per intervenir en la conversa o en el debat.

Em sembla –no puc afirmar-ho categòricament per no contradir-me– que aquesta contínua invocació a l’evidència és una manifestació més de la simplificació del debat polític. Assumptes complicats que depenen de molts factors es redueixen a esquemes i caricatures de pa sucat amb oli. En conseqüència, quan es tracta d’abordar qüestions simplificades, n’hi ha prou amb solucions elementals, recomanades com si es tractessin de remeis tan directes i efectius com l’aigua de Lourdes.

El recurs a l’evidència s’imposa, a més, en els formats comunicatius d’avui. Si un polític disposa de 30 segons per a un tall de veu o dels 280 caràcters d’un tuit, no pot dedicar massa temps ni massa espai a justificar la seva afirmació. I si no pot justificar-la, ha de reforçar-la amb la pretensió que està dotada d’una evidència indiscutible.

És difícil de negar que tota comunicació requereix un cert grau de condensació dels plantejaments i dels arguments. Per a ser efectiva, aquesta comunicació ha de posar el focus sobre les idees principals que es volen transmetre a un auditori i seleccionar les raons que les fonamenten. Però aquesta estilització i aquesta selecció es converteixen en trampa quan es volen ocultar elements essencials, considerant-los prescindibles perquè la declaració que es fa és presentada com a evident i, per tant, no requereix justificació.

Cal reconèixer l’efecte convincent que han tingut i tenen alguns d’aquests “predicadors d’evidències”. Especialment, quan compten amb l’efecte multiplicador de la comunicació de masses. Però em sembla que la pràctica abusiva d’aquest recurs retòric té, almenys, dos efectes negatius. El primer és el foment de la incredulitat i de la desconfiança entre els qui han acceptat d’entrada les afirmacions “evidents” i després les veuen desmentides per l’impacte cruel de realitats que se li havien volgut escamotejar sota la capa de l’evidència. De la credulitat política a l’agnosticisme polític no hi ha de vegades tanta distància com sembla, especialment quan es passa pel camí de la decepció provocada per tantes pseudoevidències.

Però hi ha un segon efecte. Estalviar-se justificacions en presentar una afirmació com a evident empobreix el diàleg democràtic, on les decisions últimes haurien de ser el resultat de l’intercanvi d’idees i de raons entre els qui dialoguen i argumenten, amb disposició a considerar els pros i els contres de totes les posicions. Privar-se d’aquest intercanvi a força de llençar-se pel cap una sèrie de presumptes “evidències” és la negació d’aquest diàleg. En última instància, fa impossible la construcció democràtica de projectes polítics compartits.

En els meus anys de professor, advertia els estudiants que utilitzar en un examen l’expressió “és evident” els faria perdre un punt de la nota. Perquè aquesta expressió solia revelar que no s’havien après els arguments per provar i explicar les seves afirmacions. Potser els electors hauríem de rebaixar les nostres probabilitats de votar un determinat polític cada vegada que li sentíssim començar una frase amb “és evident”. Podríem considerar-ho.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 16

Comentaris (1)

  • Josep Quintana

    Molta d’acord però el problema greu comença quan les suposades evidències són mentides flagrants, cas de la majoria d’afirmacions del catecisme independentista que ens endinya la premsa del règim i els amics (o ex-amics) intoxicats.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top