Les dues ribes (en la mort de Julio Anguita i Juan Genovés)

Fa pocs dies, i en poques hores de diferència, ens van deixar Julio Anguita i Juan Genovés. Anguita, dirigent comunista carismàtic, el tarannà moral i integritat del qual han estat ressaltats aquests dies en molts obituaris, especialment assenyalant-lo com referent ètic en una època on, sembla ser, aquesta virtut no abunda massa. Per la seva banda, només un dia abans de la mort de Julio Anguita ens deixava Juan Genovés, el gran pintor i artista plàstic, sempre coherent amb els seus principis artístics i cívics, militant durant molts anys del PCE i autor de la famosa pintura ‘El abrazo’, icona de la lluita antifranquista i símbol de l’Amnistia.

Políticament, tant Anguita com Genovés van estar arrenglerats en el camp dels que lluitaven per una societat de lliures i iguals. Amb estils diferents però amb igual passió i voluntat de canviar el món de base. Anguita amb una seguretat en les conviccions i amb una inqüestionable capacitat pedagògica i fermesa dialèctica que a voltes feia difícil la imprescindible cintura política. Però, en la meva opinió, la rigidesa en els principis anava acompanyava d’una intel·ligència política i d’una honradesa personal que va fer que quinze anys després de la seva retirada de primera línia encara fos un punt de referència, respectat per la seva coherència i la seva integritat, a diferència d’altres polítics i expresidents de govern que s’han convertit en figures totalment devaluades, políticament i moralment.

Juan Genovés, pel contrari, mantenia, malgrat el seu permanent compromís polític, un cert desencís, un cert pessimisme. Després d’anys de militar en el PCE, que li va comportar detencions, interrogatoris i presó, s’hi va distanciar, i el 2003 va formar part de la llista del PSOE, en un lloc simbòlic, en les eleccions per la Comunitat de Madrid.  No va abandonar mai, però, el seu compromís amb la justícia social, els Drets Humans i la pau mundial. Podríem aplicar a Joan Genovés la frase de Josep Roth que cita al final de les seves memòries Luís Galán: “L’alegria d’haver lluitat per una gran idea segueix determinant la nostra conducta molt després que els dubtes ens hagin tornat més lúcids, conscients i un xic desesperançats” (‘Después de todo’, Anthropos, 1988).

I tornant a Anguita, cal recordar que va ser l’impulsor de Convocatoria por Andalucía, un projecte que superava els marges del partit polític, incrementava la participació social i obria les portes a la confluència de diferents sensibilitats polítiques. L’èxit de Convocatoria por Andalucía serà un exemple per constituir Iniciativa per Catalunya, la qual cosa va servir per sortir de l’atzucac en que l’enfonsada electoral de 1982 havia situat al PCE i al PSUC. Ja com a secretari general del PCE, va encapçalar Izquierda Unida, aconseguint resultats espectaculars. Després, diverses crisis internes, fins i tot amb el trencament de relacions amb el PSUC, i les malalties cardíaques, van apartar-lo de la primera línia.

El balanç de la seva activitat és força positiu. Només, al meu entendre, caldria posar en dubte un aspecte que és exemple de com uns plantejaments polítics que en teoria poden tenir lògica, poden ser erronis segons la seva realització. I m’estic referint a la teoria de ‘les dues ribes’, un plantejament que pot portar a l’esterilitat política en condicionar la imprescindible política d’aliances. Col·locar el PSOE en la riba contrària era, al meu entendre, un error i endinsava IU en una posició aïllada. Les ribes han de ser prou amples per donar cabuda al màxim de possibles aliances. Genovés, en anar a la llista del PSOE per la Comunitat de Madrid, ja no estaria a la mateixa riba que nosaltres?

Ironies del destí, quasi al mateix temps que Genovés i que Anguita, el 7 de maig també moria víctima de la covid-19 Antonio Gonzalez Pacheco, ‘Billy el Niño’, el famós membre de la Brigada Político-Social conegut per torturar els opositors polítics de la dictadura. Condecorat amb quatre medalles el 1972, 1977, 1980, i el 2012 pel govern del PP i per sentència judicial, ha mort sense que les distincions li siguin retirades, tal com el govern va anunciar que faria, ni que hagi estat mai sotmès a judici pels seus actes criminals com a torturador. Com a tal va interrogar Juan Genovés. Aquí sí que es pot aplicar la teoria de les dues ribes. Per cert, que si mirem el carrer les veurem avui ben clarament, especialment una d’elles…