Les coses que no sabem. I les que sabem Revisat per Revista Treball a . Aquest any encetem les (curtes) vacances d’aquest curs polític sense saber un munt de coses. Els interrogants més grans continuen girant al voltant de l’1 d’oct Aquest any encetem les (curtes) vacances d’aquest curs polític sense saber un munt de coses. Els interrogants més grans continuen girant al voltant de l’1 d’oct Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Les coses que no sabem. I les que sabem

Les coses que no sabem. I les que sabem

Les coses que no sabem. I les que sabem

Aquest any encetem les (curtes) vacances d’aquest curs polític sense saber un munt de coses. Els interrogants més grans continuen girant al voltant de l’1 d’octubre. Encara no sabem si es farà o no es farà. O més concretament, ignorem exactament què és farà aquell dia. Podria ser un nou 9N –aquest sembla ser el desig d’una part més o menys tímida de l’executiu-, o podria ser un intent de confrontació amb l’Estat més determinat, per convicció o simplement per a estimular l’electorat independentista més convençut, amb l’ull posat en les properes eleccions.

Tampoc sabem exactament quina serà la reacció del Govern central i de la magistratura, com ha demostrat la molta –i preocupant sota el perfil democràtic– polifonia dels fets dels últims dies: la Guàrdia Civil ha decidit actuar (fins i tot ha requerit la declaració de Joan Ignasi Elena sobre la web del PNR, cosa que sembla incomprensible perquè es tracta d’una plataforma, no pas d’una organització lligada al Govern, que a més demana una consulta pactada), però el jutge ha fet saber que no havia disposat diligències en aquest sentit. Es poden fer més d’una i més de dues conjectures sobre si dins del govern de Mariano Rajoy prevaldrà la línia més tribunalista (és a dir aquella que delega la responsabilitat de contrastar els plans del Govern de Puigdemont a la fiscalia, fragmentant-la), o bé la línia més dura, que implica un compromís més directe per part del govern dels populars. Aquí tot també sembla dependre dels avatars del desgast del Govern central, que podria estar temptat d’utilitzar la mà dura com a element de cohesió d’un electorat disgustat de veure el cap de l’executiu declarant per un cas de corrupció.

Més coses que no sabem: més enllà del fet que la llei que l’hauria de regular hagi entrat al Parlament, ignorem com es realitzarà concretament la iniciativa de l’octubre del govern. Amb quin cens, en quins locals, amb quines urnes. Tampoc sabem com serà la resposta de la ciutadania, que presumiblement variarà en funció de com actuarà el Govern del  PP, i també el de la Generalitat. I ens falten informacions també sobre  com actuaran sectors decisius de l’aparell administratiu català, començant pels Mossos. En els últims dies hi ha hagut declaracions contradictòries en aquest sentit que també preocupen i han de preocupar a la ciutadania.

Hi ha unes quantes coses però, que culmini com culmini aquesta fase es poden donar per sabudes, i que poden ajudar a orientar-nos. Anem a pams.

Sabem que el proper 1-O, si finalment es celebra, no serà una consulta amb les garanties pròpies que el permetrien definir com a un referèndum. Com s’ha dit, podrà ser un acte d’afirmació, una mobilització (no sabem amb quines formes ni amb quina participació), però no complirà amb els requisits mínims exigits per la Comissió de Venècia. Per tant, sabem també que l’emissió de missatges del Govern sobre el seu caràcter vinculant estan pensades per al consum intern de tots aquells que ja estan decidits. I també estan pensades  –com en certa manera ha fet el propi president Puigdemont en declarar que “més por que farem” (Què vol dir??)-, per a intentar mobilitzar els partidaris del “no”,  però no en base a un discurs de seducció democràtic, sinó més aviat a una mera demostració de determinació del Govern. Estratègia perillosa, perquè pot acabar trencant el consens entorn a la voluntat majoritària perquè la ciutadania sigui consultada en condicions. Això vol dir que allò que passarà l’1-O serà d’importància menor? Per descomptat que no, i encara menys en el cas d’una intervenció pronunciada del Govern central. Serà molt important per a prendre el pols a la societat catalana i pels efectes que tindrà tant a Barcelona com a Madrid i s’haurà de seguir amb molta atenció, defugint però lectures simplistes.

També sabem (encara que ignorem tots els canviants equilibris interns dins la majoria parlamentària, a JxSí i també al propi PdCat) la manera en què s’ha portat a terme la remodelació de Govern. Coneixem el perfil dels qui han abandonat l’executiu i d’aquells que en canvi han entrat a formar-ne part. Sobre aquests últims–i tret el cas de Santi Vila–, s’han de tenir en compte dues coses importants. La primera és que la majoria dels que han accedit a les responsabilitats de govern tenen trajectòries ja molt dilatades i amb projecció de futur molt relativa. Jordi Turull ja venia d’una renúncia forçosa a jugar un paper fort dins del seu partit i té un perfil indissolublement lligat a la experiència de JxSí, que –llevat de canvis importants en el tauler, encara possibles-, és una experiència considerada transitòria. El nou conseller Joaquim Forn també arriba a l‘executiu després d’una etapa en què semblen haver-se acabat del tot les seves opcions a l’Ajuntament de Barcelona (pel qual, sigui dit de pas, es multipliquen els protocandidats del món convergent, en bona mesura donant per descomptat que la anomenada culminació del Procés es viu com un canvi del tot relatiu. L’altra cosa que s’ha de tenir en compte és que els canvis en el Govern han propiciat un canvi discursiu no només respecte el futur –en el sentit de la determinació-, sinó també cap el passat. Com s’ha vist en aquestes setmanes de celebració dels 25 anys de les Olimpíades de Barcelona, en més d’un cas els nous dirigents –i fins i tot el mateix Puigdemont-, han apel·lat al passat mític de l’independentisme: el 92, entre l’operació Garzón i el Freedom for Catalonia. Detall significatiu perquè el centre discursiu del projecte ja no són els “nous” independentistes, sinó els de tota la vida. En definitiva, hi ha molt més passat que futur.

Una tercera cosa que sabem: l’acceleració de les últimes setmanes –real o percebuda-, s’ha fet pujant el to, tensant al màxim el discurs maniqueu que ha acompanyat el procés des de fa temps però que fins ara s’havia expressat de manera minoritària. Els nous membres del Govern s’hi han apuntat amb ganes, com ha demostrat el nou director general de Seguretat en repiular un article d’Empar Moliner francament ofensiu per a la intel·ligència. I les acusacions de traïdors, col·laboracionistes, anticatalans s’han multiplicat a la premsa i a la xarxa. Com s’ha dit, la revolució ha deixat bruscament de somriure, perquè parla cada cop més d’identitats i menys de democràcia, amb el resultat de ser potser més cohesionada, però certament més excloent.

Justament per això, sabem una última cosa, segurament la més important. Que el 2 de octubre (o en tot cas a la represa del curs polític) queda una tasca ingent per fer per a tots aquells que s’estimen la democràcia i la cohesió social d’aquest país, més enllà que siguin d’esquerres, de dretes, independentistes o no: trencar amb la identificació perillosa entre identitat i projecte polític.  Crec, confio i espero que molts treballarem  per aconseguir-ho.

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 7

Comentaris (2)

  • Pere

    Sabem més coses que l’autora no esmenta:
    Sabem, primer que res, que el govern de Rajoy no permet cap mena de consulta democràtica pactada i acordada a Catalunya, potser perquè espera que el conflicte amb l’Estat es podreixi i pugui justificar recórrer a mesures de força, judicials, policials o militars.
    Sabem, també, que en les esquerres catalanes hi ha divisió: hi ha qui vol participar en l’1-O per tal de fer avançar les reivindicacions democràtiques -a Catalunya i a l’Estat-, i hi ha qui prefereix quedar-se a casa -per esperar que arribin temps millors (una hipotètica reforma constitucional que no s’albira pas en l’horitzó polític, per exemple) o, simplement, perquè això de l’autodeterminació de Catalunya no els fa gens de gràcia.
    I també sabem que, si continua l’actual situació d’empantanament en el conflicte amb l’Estat sense que hi hagi vies democràtiques de sortida, qui hi perdrà serà la societat catalana sencera, tinguin la identitat que tinguin. Tant els espanyols per vocació i per devoció com els, segons l’autora, perversos independentistes identitaris de tota la vida.

    Responder
  • Assumpció Cantalozella

    De fal•làcies,en corren tantes i tantes aquests dies que s’haurien de reservar en calaixos per a fer exercicis pertinents de conceptes. És un horror sentir que es fa córrer , com esmenta l’autora al final de l’article, aquesta brama: els que parlem català i els que parlen castellà ens separem per raó del referèndum i consegüent independència. M’aturo a aquesta, de fal.làcia , per contemplar fixament una enganyifa clamorosa: seran separats per sempre més els catalans que votin NO o una abstenció activa d’aquells que votaran un SÍ. I m’hi aturo per l’ horror que he assenyalat: voler dividir una societat per a obtenir vots. Si mai aquesta intenció ha estat la d’alguns partits d’esquerres per a caçar vots españols, mai no han ensenyat les cartes, perquè una certa decència humanista és al cau d’aquests partits.
    El mal que es fa a una societat alçant dimonis per a fragmentar-la és massa important perquè qualsevol partit amb sentit ètic hi jugui. Per altra banda, els catalans desitjosos d’un estat català fa anys i anys que convivim amb la gent española, aliena a les elucubracions dels independentistes, sense que això vulgui dir fraccionament. Però, per a guanyar una guerra, l’estat español no podrà utilitzar les armes de consuetud, si vol ser europeu i tot allò. Intentarà fraccionar una societat que ha fet de l’antiga afluència en massa de persones d’arreu d’Espanya una societat de pacífica convivència. És clar que aquests governs del PP i companyia de decència i ètica no en saben ben bé res.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top