Les banderes d’una cultura Revisat per Revista Treball a . Sumem per multiplicar. Aquest va ser el lema que va moure l’Assemblea d’ICV de Viladecans, en el que sembla el pleistocè polític: l’abril de 2013. Veníem del mi Sumem per multiplicar. Aquest va ser el lema que va moure l’Assemblea d’ICV de Viladecans, en el que sembla el pleistocè polític: l’abril de 2013. Veníem del mi Rating: 0
Esteu aquí: Home » Portada » Les banderes d’una cultura

Les banderes d’una cultura

Les banderes d’una cultura

Sumem per multiplicar. Aquest va ser el lema que va moure l’Assemblea d’ICV de Viladecans, en el que sembla el pleistocè polític: l’abril de 2013. Veníem del millor resultat en la història d’ICV, 13 diputats al Parlament de Catalunya, prop de 360.000 vots. Però lluny de la confortabilitat i del cofoisme vam decidir que l’aposta era la confluència. Així ho plantejàrem quan Podemos no existia i l’Ada Colau no havia pensat si donaria el pas a la política. La lectura del moment no només va ser aquesta. També llegíem que el que expressà el 15M exigia una major horitzontalitat, menys verticalitat. Sens dubte, una lectura atrevida i basada en la generositat absoluta. I a la vegada ho fèiem carregats d’il·lusió. Tres anys després, el 2016, a la darrera Assemblea d’ICV a les Cotxeres, en el resum de l’informe de gestió vaig dir que el nostre no era un patriotisme de partit, ni de banderes, ni de sigles ni de signes. Les banderes de la nostra cultura són unitat, gens de sectarisme, cultura del món del treball, dona, paritat i feminisme, ecologia i ecologisme.

El que ens ocupava (i el que crec que encara ens preocupa a molts) no era tant la pervivència d’unes sigles. Del PSUC havíem passat a ICV i, per tant, d’ICV podíem passar a una altra cosa. L’element central era i és la pervivència d’una cultura política, d’una manera d’entendre el món, d’encarar el conflicte i de construir i, a la vegada, la capacitat d’empeltar amb altres cultures polítiques. Volíem fer-ho des de l’anàlisi, la profunditat, l’estudi, la fraternitat (no nominal sinó real) com a valor, o el que és igual, sense un gran sectarisme. El treball com a vertebrador de la societat. L’ecologisme com a expressió de la reconnexió entre humanitat i biosfera.  Un projecte nacional, connectat amb el que passa al món, a Europa i a l’Estat, però fet i pensat des de Catalunya. Creiem més en la democràcia deliberativa, on es discuteix, es conforma una opinió i es troba una síntesi, que en un model de democràcia plebiscitària, on tot es blanc i negre i on, per tant, és molt més difícil, per no dir impossible, aconseguir que s’arribi a una construcció col·lectiva. Teníem  i tenim febleses (no comunicàvem tan bé com la nova política) i, a la vegada, teníem i tenim fortaleses -ens ho recordava en Sergi de Maya fa ara un any en un article a Treball titulat “Necessitem tota la força”: “La incontestable capacitat d’elaborar discurs, contingut i programa; l’extensió territorial organitzativa combinada amb l’alta preparació dels quadres (nacionals però també locals); l’experiència i habilitat en l’activitat parlamentària i de gestió pública; els nostres vincles amb sectors clau com el món del treball i del sindicalisme; les nostres aliances internacionals; la nostra tradició simbòlica (la del PSUC) admirable i sempre valuosa”. A ICV es va tenir l’audàcia de parlar d’ecologia quan ningú en parlava. De parlar de Rodalies quan ningú ho feia. De parlar del sobreendeutament de les famílies quan altres aprovaven el desnonament exprés. Abans de la crisi denunciàvem ja el model de creixement, basat en la desigualtat, i parlàvem de suma quan alguns encara no havien donat el pas. Érem disruptius amb la proposta, però potser per allò de la cultura de la responsabilitat, tan comunista, no érem capaços de transmetre-ho i apareixíem com a menys trencadors d’allò que realment érem. I ens guiava una idea força: les idees no viuen sense organització i la democràcia tampoc.

D’aquell moment no totes les lectures van ser correctes. Vam entendre que el moment necessitava d’una major horitzontalitat que es va demostrar equivocada. El model sobre el que es construeix la política (sigui nova o vella) és d’una major verticalitat, de majors híper lideratges, amb menys subjecció en estructures més col·lectives i compartides. I nosaltres vam decidir fer exactament el contrari.

Anys després, la primavera d’aquest 2017, estem a les portes de la construcció d’un subjecte polític nou. El repte i l’oportunitat de canviar les coses com mai és immensa. La suma, la confluència, ens permet contaminar i deixar-nos contaminar. Perquè una cultura política com la que representa ICV, com la que havia representat el PSUC, es transformi en quelcom nou, mantenint moltes de les millors coses que aquesta aporta. L’abril de 2017 la qüestió és quines d’aquestes banderes romandran en el nou espai.

A diferència d’altres moments, ara no es tracta de construir resistència i xarxes, ni de fer una “balsa de nàufrags”, com va descriure Vázquez Montalban quan es creà ICV, sinó de construir hegemonia. Tenim l’oportunitat de fer-ho i el moment ho requereix, prop de 30 anys després de la caiguda del mur i enmig d’una nova etapa del capitalisme de despossessió global. Per això necessitem de la potència simbòlica de les persones que el composen, però també de la dimensió pública i reconeixible de cadascun del espais. La qüestió és si un determinat món, una determinada cultura política, la d’ICV, la del PSUC, es veurà reflectida. En l’article citat, en Sergi de Maya ho descrivia amb la següent imatge: “La gent d’ICV no és més que ningú. Treballa com tothom. Recull les cadires i munta actes. I, a la vegada, la gent d’ICV no és menys que ningú. Tenim la capacitat d’arremangar-nos i de compartir treball i lideratges”, deixant anar de forma velada un sentiment molt estès en una part de l’esquerra d’aquest país: que molt del capital polític d’aquest país no s’hauria de desaprofitar, descapitalitzant no només l’espai en construcció sinó el conjunt de l’esquerra.

El que volem és extraordinari. Empeltar cultures polítiques distintes i a la vegada complementàries. Els aficionats a la botànica saben que perquè un empelt  funcioni ha de ser del mateix gènere botànic que el patró. En aquest cas el patró és la voluntat de transformar la realitat. La complementarietat vol dir reconèixer l’altre. I assumir allò millor de la seva cultura política. Si el que es vol és fer el PSUC del segle XXI hi ha elements de la cultura del (millor) PSUC  -de PSUC no només n’hi ha un- que han d’ocupar una certa centralitat.

En primer lloc és necessària una cultura de la deliberació i de la construcció col·lectiva. Així, això es tradueix en l’organicitat –on l’organització decideix-versus afinitat –on la decisió es pren en marcs informals i en funció dels cercles d’afinitat d’uns i altres-;  la construcció col·lectiva es dóna en marcs organitzats. Es tria la gent de forma democràtica, de la lluita, del compromís i de l’experiència acumulada. I s’opta per propostes disruptives que expressen una transformació profunda en les relacions de poder que operen en la societat. Des de l’anàlisi i la proposta sobre el treball, reconeixent allò que és; un dels espais més importants en la conformació d’una societat.  Fent de l’ecologia una prioritat i de l’energia un dels vectors de canvi per reapropiar-nos de l’economia i per reconnectar amb la biosfera. Fent que la feminització no només sigui un eslògan, sinó que expressi una manera de relacionar-nos més horitzontal i més compartida. Sent un partit nacional -fet i pensat des de Catalunya- i de classe.

El temps dirà si aquests elements formaran part de la centralitat del nou subjecte polític. De fet, reflexions com aquesta es poden rebutjar o, pitjor encara, ignorar. El millor símptoma que les banderes de la nostra cultura, el millor de la cultura que representa ICV, estan en el nou subjecte és que aquestes reflexions, sumades a moltes d’altres, formin part del frontispici de l’acció del subjecte polític que s’està construint.

Autor/Autora

Joan Herrera

Advocat, va ser Coordinador Nacional d’ICV

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top