L’enuig pels nous partits Revisat per Revista Treball a . L’aparició de nous partits polítics sol rebre’s de forma molt diferent per part de polítics i politòlegs – només per això val la pena distingir uns dels altres: L’aparició de nous partits polítics sol rebre’s de forma molt diferent per part de polítics i politòlegs – només per això val la pena distingir uns dels altres: Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » L’enuig pels nous partits

L’enuig pels nous partits

L’enuig pels nous partits

L’aparició de nous partits polítics sol rebre’s de forma molt diferent per part de polítics i politòlegs – només per això val la pena distingir uns dels altres: no poden ser més diferents. Els politòlegs solen rebre amb braços oberts i excitació la creació de nous partits polítics, com els meteoròlegs esperen la inestabilitat, les baixes pressions i, si pot ser, un tifó (encara que sigui petit). Els polítics, per contra, solen ser recelosos de la potencial competència que entre en el sempre estret mercat electoral, i més si els perceben com a substituts de la seva pròpia oferta.

Els ciutadans i els mitjans… depèn. Depèn, sobretot, de quant alineats estiguin amb uns polítics o uns partits determinats, o com de desencisats estiguin (els primers) i les ganes de fer diners (els segons) que tinguin. A més alineats, més recels. A més perduts electoralment parlant o a més necessitats d’audiència, més optimistes.

Politòlegs, ciutadans desencisats o mitjans necessitats de titulars solen llançar-se animosament a seguir les passes dels nouvinguts i, en alguns casos, a lloar-ne el nou o renovat o desempolsat discurs. Els partits i militants i simpatitzats, en canvi, solen llançar-se a la jugular del nouvingut, buscar-li els draps bruts, desacreditar-lo o minimitzar-ne la importància o la novetat.

Hi ha un exercici que, per norma general, queda fora de l’enrenou que genera l’aparició d’un nou partit, formació o moviment polític: conèixer el perquè de tot plegat. Per què ha aparegut el nou partit. Per què ara. Per què aquestes persones i per què amb aquest suport. Per què aquest discurs. Per què ha tingut bona rebuda en un determinat sector de la població. Per què – més important potser encara – és versemblant allò que diu, o per què és versemblant que el que diu sigui nou (ho sigui o no).

Sí, és cert, de tant en tant trobem algú que gosa apuntar al perquè de tot plegat: perquè hi havia desencís, perquè hi havia un nínxol en el mercat electoral per cobrir, perquè hi ha molt d’atur i hom s’agafa a un clau roent… Ja… Però… Per què? Per què aquest desencís? Per què hi havia un nínxol de mercat que ningú cobria? Per què ningú el cobria? Per què hi havia la percepció que ningú feia res pels aturats o pels desnonats? O, directament, per què ningú feia res pels aturats o pels desnonats?

Malauradament, el més habitual és veure com tots els esforços se centren en adreçar la simptomatologia. En aquest cas, la naturalesa, composició, intencions, programa i “autenticitat” del nou partit. I molt, molt pocs esforços en l’anàlisi de les causes.

És comprensible aquest comportament. Però és molt poc eficaç.

L’aparició d’un nou partit, més enllà de les ambicions personals – que solen canalitzar-se a través de les institucions i organitzacions existents – sol ser indici que les coses han canviat. Que prou coses han canviat com per a trencar-se l’equilibri existent. O, si es vol, que moltes coses haurien de canviar i l’equilibri existent les està ignorant completament. L’aparició d’un nou partit hauria de ser una crida d’atenció per a revisar la pròpia actuació, el propi programa, les pròpies idees, les “realitats” que fonamenten les pròpies idees. I no en relació a la nova formació, sinó en relació a un mateix i en relació a la ciutadania a la qual hom diu que s’adreça.

És cert que, sovint, l’aparició d’una nova iniciativa política respon a qüestions internes d’una organització existent. Però la prova del nou de quant d’internes són és el suport extern que aquesta formació rep. Carregar contra el Front National francès per racista i xenòfob, o contra Syriza per populista antisistema (per posar dos exemples “llunyans”) és com carregar contra Isaac Newton perquè les coses cauen a terra.

Això no vol dir que no haguem d’intentar trobar la veritat i la viabilitat dels nous discursos. Però limitar-ho a una qüestió desgast de l’oponent en clau de repartiment de quotes de poder és, això sí, motiu suficient pel qual apareixen, avui en dia, noves formacions polítiques.

Autor/Autora

Ismael Peña

Professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC – @ictlogist – http://ictlogy.net

Articles publicats : 7

Deixa el teu comentari

Scroll to top