L’endemà dels camps dels refugiats Revisat per Revista Treball a . Quan el 24 de maig es va materialitzar l’evacuació dels milers de persones que poblaven Idomeni, un dels camps de refugiats més coneguts d’Europa, els i les qui Quan el 24 de maig es va materialitzar l’evacuació dels milers de persones que poblaven Idomeni, un dels camps de refugiats més coneguts d’Europa, els i les qui Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » L’endemà dels camps dels refugiats

L’endemà dels camps dels refugiats

L’endemà dels camps dels refugiats

Quan el 24 de maig es va materialitzar l’evacuació dels milers de persones que poblaven Idomeni, un dels camps de refugiats més coneguts d’Europa, els i les qui estàvem vivint la rutina del dia a dia a qualsevol dels que es troben localitzats a Grècia vam sentir l’amenaça d’una dolorosa realitat que, fins unes setmanes abans, ens semblava inconcebible. Idomeni havia estat terra de conreu de cereals en aquella franja, al llindar de la frontera grecomacedònia, fins al moment en què Metges Sense Fronteres va llogar-la al seu propietari per tal d’implantar-hi una infraestructura que permetés oferir assistència a l’onada de refugiats que, de camí cap a Europa, van trobar-s’hi atrapats, després de l’aixecament dels quilòmetres de tanca entre els dos estats, que tenia la finalitat d’impedir-los el pas. Aquella extensió va ser el punt de suspensió per a milers de persones, i el seu desmantellament obliga a no deixar de replantejar les alarmants qüestions que amenacen profundament l’Europa dels drets humans.

El camp, on s’hi van arribar a instal·lar fins a 13.000 persones, era el més gran de tot un conjunt d’assentaments dispersats per la zona limítrof del país. L’existència d’aquests camps podia dependre d’un pretext tan elemental com la troballa d’un terreny suficientment pla o mitjanament consistent com per ancorar-hi la tenda de campanya; un lloc on poder aixoplugar-se sota el sostre d’un pas de control abandonat, resguardar-se entre les parets d’un edifici cremat o comptar amb les facilitats que oferís una gasolinera propera. A mesura que els assentaments van anar agafant volum, enfront de la inoperància dels estats, ONG i voluntaris arribats d’arreu del món van començar a revestir-los d’equipaments, recursos i calidesa humana.

La comunicació, el tacte i els drets vam comprovar que eren inexistents.

Durant el maig vaig estar cooperant amb una ONG dedicada a proporcionar ajuda a dones i infants, que tenia la base a Eko, un camp situat en els marges de la principal carretera de la zona. Unes 3.000 persones convivien en aquella àrea de servei, mentre que tenien prohibit trepitjar la banda contrària de la carretera. La primera escena que recordo, quan vaig entrar a Eko la tarda que vaig arribar, va ser la d’un home, enrabiat, xutant amb molta força un parell de bosses plenes de roba, i vàries desenes de persones llençant-se sobre elles per recollir-les precipitadament. Uns segons després, havien desaparegut. I, de seguida, l’impacte de l’afectuosa benvinguda d’infants de totes les edats que, amb impaciència, s’afanyaven a exhibir el lloc que, fins aleshores, havia estat prenent forma per convertir-se en el seu nou veïnat: l’escola i el Children’s space, la Yellow Caraban, l’Eko Kitchen, les vàries desenes de lavabos i dutxes portàtils, el punt d’electricitat, el pavelló d’MSF, l’ambulància, el punt de distribució, la Chai Tent, la Mobile Radio, l’espai d’NPI… tots trobaven cabuda en la caòtica distribució de centenars de tendes numerades amb retolador negre.

La jornada de treball per a Nurture Project International havia finalitzat tot just per aquell dia, però, com de costum, l’activitat de les voluntàries es reorientava per trobar cabuda en d’altres organitzacions i grups de treball allà mateix, a Idomeni, o a d’altres camps de la zona, per continuar donant resposta a la interminable llista de necessitats pendents. Si els bombers havien aconseguit la comanda de llenya, mai no era prou tard com per sumar mans i aconseguir repartir-la el més aviat possible, per tal d’evitar que el fum del plàstic tornés a impregnar els pulmons dels que habitaven aquell indret. A la warehouse de Polykastro, el gran magatzem de les donacions arribades d’arreu, les tones de roba s’amuntegaven, pendents de ser classificades i distribuïdes. La set dels nens pel joc i les rialles continuava insaciable, i mai no era prou cap estona de diversió per esvair els records d’una guerra i una travessia que ens semblava que es podia reviure en les seves mirades. De manera que així era com els voluntaris, acabats d’arribar, ens trobàvem incorporats a una rutina de col·laboració fluïda, tot i els entrebancs i les dificultats que sorgien cada dia.

Les dones de diferents ètnies i religions es coneixien, s’escoltaven i començaven a compartir per primera vegada.

Goso dir que l’espai on vaig treballar era realment un dels petits oasis més fructífers del nord de Grècia. Disposàvem de dues haimes, situades una davant de l’altra. Era un espai exclusiu per a les dones i les seves criatures, per assolir l’objectiu de proporcionar-los un ambient on poguessin mostrar les seves cares, els seus cossos, les seves queixes i demandes, alhora que se sentien protegides, una mica més segures, per, d’aquesta manera, acabar guanyant, potser, la confiança suficient que permetés un diàleg que, malgrat la limitada comunicació verbal, contribuís a millorar la cruesa de la realitat en la qual es veien immobilitzades. El mètode: en una de les haimes ens trobàvem llevadores, infermeres, nutricionistes i expertes en lactància materna, proporcionant el seguiment de les dones durant l’embaràs i el puerperi i també assessorant les mares amb infants de menys de dos anys. En funció de les característiques del binomi mare-fills, la forma d’alimentació utilitzada i el període en el qual es trobessin, a més a més de l’atenció i les cures els donàvem aliments, ja que elles eren, precisament, les darreres a menjar, si és que aconseguien arribar a les últimes porcions després de dues o tres hores de cua d’espera a les files de subministrament.

En contextos de crisis humanitàries, la lactància materna exclusiva esdevé un recurs molt preuat: a cost zero, és el mètode d’alimentació més sostenible per a les famílies i més segur per als infants. Valors personals, mites culturals o les pròpies circumstàncies de pànic i angoixa viscudes als països d’origen i durant la fugida poden, tanmateix, interferir en la utilització d’aquest mitjà. Paral·lelament a la promoció de la lactància materna i a assistir-la quan hi ha dificultats, la prioritat és garantir que l’opció del mètode artificial es dugui a terme de la forma menys arriscada possible. Per això, treballàvem per reduir l’alimentació a través de llets en pols, tan comunament incloses en les donacions que ens arribaven, ja que els mètodes de preparació (amb aigües contaminades i amb les dificultats existents per netejar correctament els estris) suposen un major risc per a la salut dels petits i desemboquen sovint en gastroenteritis que, alhora, donen peu a posteriors complicacions més difícils de pal·liar. L’alternativa era proporcionar llet artificial ja preparada en ampolles i tetines d’un sol ús, tot ensenyant a desprendre-se’n com més aviat millor, de cara a contextos futurs, on variarien els recursos.

Refugiats2_F_MariaSegura

Les dones donaven a llum a l’hospital comarcal de Kilkis: un vell i rudimentari edifici a 30-45 minuts, en vehicle, dels camps de la zona. Els trasllats havien de realitzar-se forçosament en ambulància a causa de les limitacions legals imposades. Un personal possiblement ja aprensiu abans que aquesta crisi esclatés i que havia vist com, en els darrers mesos, la quantitat de feina es disparava sense cap tipus de millora dels mitjans de què disposaven, treballava mecànicament mentre descarregaven prejudicis aguditzats. La comunicació, el tacte i els drets vam comprovar que eren inexistents. I un cop les usuàries desapareixien per la porta, hi sortien, sense els seus fills, amb la ferida quirúrgica d’una cesària sense excepcions. Al cap de pocs dies, tornarien al camp.

De la segona haima de Nurture Project International, les dones podien fer-ne ús reservant un espai de temps per poder rentar les seves filles i fills menors de dos anys. Facilitàvem l’ús dels bolquers, la mancança dels quals es traduïa en veritables disgustos per al benestar dels nadons, i també mudes de roba neta. Poder banyar-los en un lloc higiènic, el privilegi que els representava decidir la temperatura dels pocs litres d’aigua que utilitzaven, el so dels seus petits picant-la mentre elles els ensabonaven, rebre les dones amb un gotet de suc, l’olor a lavanda, els dibuixos i els colors que a poc a poc havien anat vestint les parets de la tenda… eren poderosos detalls que, sense dubte, ens ajudaven a dignificar el contacte amb les mares.

Alguns perpetuaven un pelegrinatge entre els camps.

L’escolta, l’observació i l’acompanyament són els grans recursos que podien fer-ho tot diferent. Amb ells, sabíem quan una dona tornava a fer equilibris entre mantenir-se en peu o enfonsar-se; podíem preveure els seus límits per intentar recuperar-les abans no fos massa tard; intentàvem comprendre el significat dels somriures o els crits de silenci que suplicaven ajuda per fugir d’una parella que les maltractava: elles més que ningú ens feien estremir-nos amb aquesta pregunta: “On podran anar?”. La humanitat jugava un paper indispensable per contribuir a pal·liar els efectes de la tragèdia sobre una individualitat que els està sent usurpada. Paral·lelament, també s’estava conformant un grup on podrien teixir col·lectivament i en el qual començaven a florir mostres de força: als tallers i les trobades que organitzàvem un parell de tardes a la setmana, amb el pretext de la lactància, podíem arribar a parlar sobre planificació familiar, sobre la situació política als seus països d’origen, sobre l’ús dels espais del mateix camp. I les dones de diferents ètnies i religions es coneixien, s’escoltaven i començaven a compartir per primera vegada.

Més enllà de les dues haimes, la percepció sobre la peculiar noció del temps, tan diferent al que vivim nosaltres, era aclaparadora. Probablement, hi té molt a veure l’extrema incapacitat que els refugiats tenen sobre el seu propi present i, sobretot, el seu futur. En algun dels passadissos de certs camps, algunes famílies mostraven la perseverança a mantenir-se ocupades elaborant pa i plats senzills que esperaven poder vendre; es muntaven petites perruqueries; a Idomeni, en Mahran treballava des d’un dels racons propers als vagons del tren construint autèntiques filigranes de joguines amb el filferro de la tanca de la frontera. Quan les pintures van arribar a les mans de la Mahabad, ella plasmava missatges a través de les seves obres a les parets de tela. L’inoblidable pèl-roig de rostre pigat, d’uns 10 anys d’edat, passava les tardes, sota el cartell amb unes enormes lletres on es llegia HOPE, a l’entrada d’Idomeni, mentre regalava llimonada als voluntaris. Els músics congregaven força gent durant les tardes, unint mans, abraçades i estones de te.

Els darrers dies d’Idomeni van estar presidits per un caos creixent.

Però alhora, cada dia, el nombre de gent en els camps variava: noves famílies apareixien després de recórrer desenes de quilòmetres a peu, sense sabates, des de camps veïns, buscant una millora en la seva rutina de lluita per la supervivència; mentre que hi havia veïns del camp que, un bon matí, havien desaparegut sense deixar cap rastre. Deien que havien tornat a Síria, l’Iraq o l’Afganistan. Alguns perpetuaven un pelegrinatge entre els camps, sempre custodiat per un cos policial que assegurava que cap cotxe no els servís de transport. D’altres, ens explicaven per què fugien de Nea Kavala, el camp militar on feia setmanes que se’ls convidava a instal·lar-se: l’indret estava infestat d’insectes, serps i rates; els àpats quedaven reduïts a un de sol al dia, sempre el mateix; la higiene era encara més deplorable; no hi havia electricitat, i la desconnexió del món al qual intentaven arribar es feia, allà, realment molt palesa.

Els darrers dies d’Idomeni van estar presidits per un caos creixent. Les temperatures, que superaven els quaranta graus dintre de les tendes de campanya, se les va emportar una tempesta que va inundar-les i que ens va deixar escenes que ultrapassaven la crueltat. La gana devorava cada cop més gent. La desesperança s’intensificava. Alguns es van organitzar, decidits a fer caure la tanca de la frontera, mentre que d’altres, atemorits per les possibles repressions de l’intent, van intentar frenar-ho, i els disturbis van començar a guanyar terreny en aquest escenari. La presència militar va augmentar a tot arreu: vèiem desfilar desenes de tancs; hi havia helicòpters que sobrevolaven la zona, i cotxes de l’exèrcit i autobusos amb el nom de «Crazy Holidays». Em resulta indescriptible el record de tantes persones revivint la més pura de les pors.

Les expulsions dels camps s’han dut a terme de manera realment perversa pels cossos militars.

L’evacuació d’Idomeni va ser seguida per les de BP Station, Hara, alguns assentaments sense nom i, finalment, després d’una torturadora agonia, Eko. Els refugiats han assistit a un progressiu i enigmàtic desmantellament, atònits. Les expulsions dels camps s’han dut a terme de manera realment perversa pels cossos militars. Les ONG, mentrestant, han hagut de debatre’s entre nous i complexos dilemes, mentre corrien, a un ritme frenètic, per aconseguir aterrar allà on, fins ara, els ha estat barrat el pas. Aquestes setmanes, els advocats que treballen a la zona confirmaven que les vies que el govern grec havia habilitat per iniciar els tràmits per fer constar les peticions d’asil havien estat rotundament estèrils: ni una sola família, ni una, ha pogut mantenir la promesa entrevista a través d’skype, que s’oferia precàriament i que representava el compromís d’una oportunitat llunyana per a l’alleugeriment de la seva situació.

No puc quantificar quantes hores d’imatges havia vist o el nombre de testimonis que havia sentit abans de viure l’experiència. Ni els rostres, les veus i les històries personals viscudes i compartides. Però cada dia em ressona l’escena d’un modest documental realitzat pels mateixos refugiats: un grup d’homes joves, un d’ells amb un tronc de fusta, una ampolla de plàstic i vàries peces enganxades simulant una càmera, i un altre amb un micròfon fet amb un got folrat de paper, entrevistaven un voluntari palestí vingut d’Alemanya:

– En la teva opinió, la humanitat d’Europa va caure quan es va aixecar la frontera macedònia?

Autor/Autora

Maria Segura

Llevadora voluntària a Nurture Project International

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top