L’eix social ha tornat Revisat per Revista Treball a . El procés ha marcat l’acció de govern dels darrers anys, tant en el que aquest feia, òbviament, i també en el que no feia. L’activitat legislativa i les polítiq El procés ha marcat l’acció de govern dels darrers anys, tant en el que aquest feia, òbviament, i també en el que no feia. L’activitat legislativa i les polítiq Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » L’eix social ha tornat

L’eix social ha tornat

L’eix social ha tornat

El procés ha marcat l’acció de govern dels darrers anys, tant en el que aquest feia, òbviament, i també en el que no feia. L’activitat legislativa i les polítiques públiques han estat sota mínims, una realitat especialment dolosa en un context de greu crisi com la viscuda. Les apel·lacions a la imminència de la independència exercia d’analgèsic per a les reivindicacions socials, econòmiques, ambientals… o directament les subordinaven a les fites nacionals (27S, 1O, 27O…). Tot era per després. Només es legislava en aquelles qüestions que confrontaven amb les competències estatals, i per tant ja es preveia la seva suspensió (exemple paradigmàtic: l’impost sobre dipòsits bancaris, aprovat a corre cuita després de que el govern de l’Estat en crees un). Jugada rodona: impedia el gir social i, a més, permetia mantenir el discurs culpabilitzador cap a l’Estat. Tanmateix, tampoc no es derogaven les actuacions més antisocials dels anteriors governs (pujada record de taxes universitàries, Barcelona World, retallades en salut i educació, sous pendents dels funcionaris…). Les poques iniciatives noves que s’aprovaven com la Renda Garantida de Ciutadania, producte de la intensa lluita al carrer de sindicats i teixit associatiu, patien un desplegament escarransit, indolent. A la pràctica, han estat uns anys de renúncies de l’esquerra (cadascú considerarà si justificades o no, però renuncies força innegables), un fet especialment colpidor tenint en compte que l’esquerra tenia majoria parlamentària (ERC,CUP, CSQEP/Comuns, PSC), com també més específicament la que donava suport al govern (ERC + CUP).

L’escenari, però, està canviant. Les grans fites nacionals podien aplaçar les reivindicacions laborals de metges, mestres, mossos… o emplaçar-les a una independència imminent. Quan es demostra que no és així, perquè esperar? S’exigeixen respostes. Les vagues i manifestacions d’aquesta darrera setmana s’inscriuen en aquesta clau, i pot marcar un punt d’inflexió en els termes del debat a Catalunya. El tensionament nacional no desapareixerà, i menys amb el judici a la vista, però ara ja no està sol, fins i tot haurà d’alternar el seu protagonisme.

En conseqüència, el Govern de Torra no pot evitar governar per més temps (una paradoxa ben real), com ha intentat fer fins ara. No només pot viure de ratafia, paraules i actes simbòlics. Queda així despullat el més recent dels eslògans processistes: “no tornar a l’autonomisme”. No s’hi torna pas, clar, perquè en realitat mai s’ha abandonat (si no és directament per perdre l’autogovern, amb el 155), però sí que caldrà gestionar-lo. I compte perquè si es fa bé potser s’evidenciarà que dóna per molt més marge d’actuació del que s’ha volgut fer creure. Precedents n’hi ha, en els governs Pujol per la dreta, en els governs tripartits per l’esquerra. Però no serà gratis. Diria que l’aversió que demostren alguns a “tornar a l’autonomisme” no es deu tant a les renuncies nacionals que implica, sinó a les renuncies socials que pot comportar un govern entre dreta i esquerra. Cal actuar, i en el moment de decidir pressupostos, ja sense el condicionant d’un 1O que forci a relegar les demandes socials, o de perfilar les polítiques públiques, les tensions ERC-PDECat aniran en augment. Es sumen aquestes a les tensions en l’estratègia respecte la qüestió nacional… de la tardor calenta a l’hivern del procés.

Si canvia la rellevància dels eixos, podrien canviar les coalicions? Es aviat per a això. Però de moment potser el major repte per ERC sigui ella mateixa. Inevitablement aquesta formació s’haurà de mirar al mirall i començar a assumir el seu nou estatus: tot sembla predir que és o serà el primer partit del sobiranisme, ho vol ser també de l’esquerra? Junqueras presumia en el seu dia de ser els “true liberals”. Amb molt de vot procedent del PDECat i condicionat per les seves aliances, caldrà veure ara quina és la veritable cara social de la nova ERC post-procés: pro-comuns, socialdemòcrata, social-liberal, liberal amb rostre humà… Sap ERC què vol ser de gran? Ara toca demostrar-ho, en l’eix nacional i en el social. Aquests dies ha optat per callar i deixar que pagui el PDECat. Però és més inquietant el seu silenci que tot el soroll de les declaracions d’Eduard Pujol. Callar és la mateixa estratègia que va fer servir en els moments més tensos del procés esperant rebre els rèdits de les renúncies del seu soci. Però ara l’oponent no és l’Estat. Avui la carpeta de temes pendents s’engreixa, i cada cop és més rocambolesc i ridícul tirar pilotes fora: el 30% dels pisos assequibles, la recuperació del sou dels treballadors públics, fiscalitat més progressiva… i una llarga llista de reivindicacions que escalfen els carrers. Uns carrers que ara omplen i reclamen com a propis altres consignes, i que demanaran altres respostes. L’eix social ha tornat.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Co-director de Treball

Articles publicats : 18

Deixa el teu comentari

Scroll to top