L’economia de la desigualtat Revisat per Revista Treball a . No és veritat que aquests pressupostos hagin posat fi a les retallades, com afirma el govern. El que fan és legalitzar les retallades amagades de 2013. [divide] No és veritat que aquests pressupostos hagin posat fi a les retallades, com afirma el govern. El que fan és legalitzar les retallades amagades de 2013. [divide] Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » L’economia de la desigualtat

L’economia de la desigualtat

L’economia de la desigualtat

No és veritat que aquests pressupostos hagin posat fi a les retallades, com afirma el govern. El que fan és legalitzar les retallades amagades de 2013.

Quanta desigualtat pot suportar la democràcia? Aquesta és una pregunta que no es fa el govern de la Generalitat, tampoc la majoria parlamentària CiU-ERC. Potser es fan altres preguntes: quina pregunta per a la consulta pot suportar ERC per aprovar els pressupostos, o quantes retallades més, o quines privatitzacions pot aguantar l’acord CiU-ERC.

El 2013 van trobar una peculiar solució, tot i que diu molt poc a favor del sentit de la qualitat democràtica de la majoria governant, simplement no van presentar els pressupostos. L’argument era pressionar l’Estat per canviar un límit de dèficit injust. Estranya manera de pressionar quan els decrets de pròrroga pressupostària incorporaven el compliment del límit de dèficit establert per l’Estat.

Però tornem a la desigualtat. Cal situar el pressupost de la Generalitat per a 2014, i també el de l’Estat, en el context de cinc anys de crisi econòmica i de les anomenades polítiques d’austeritat. Unes polítiques que, com diu Krugman, mai han resolt una crisi al llarg de la història, sinó tot el contrari.

Aquests són els pressupostos de la cronificació de les retallades i de les privatitzacions.

El resultat és ben conegut: increment de l’atur, de la pobresa, enfonsament de la demanda interna i creixement del deute perquè la caiguda de l’economia fa caure també els ingressos de les administracions públiques. I el que és quasi pitjor: manca d’un horitzó de sortida de la crisi per a la majoria de la societat. La millora dels resultats de les empreses de l’Ibex 35 o dels grans bancs no té efectes per a la majoria. I les exportacions són insuficients per reduir l’atur de forma significativa.

La desigualtat ha augmentat en el conjunt de l’Estat en major proporció que la caiguda que ha experimentat la renda per càpita en els darrers anys. I està directament relacionada amb la menor capacitat redistributiva del sistema fiscal i de la despesa pública. Abans de la crisi els rics ingressaven 5,3 vegades més que els més pobres, ara ja és el 7,5.

Les anomenades polítiques de consolidació fiscal, les retallades,  tenen un caràcter de classe i de gènere. Han afectat més les classes populars i les dones, a les quals s’empeny a suplir l’atenció a infants i gent gran que no fa l’Estat de Benestar.

L’historiador Tony Judt deia que la desigualtat és corrosiva en la mesura que corromp les societats des de dins: disminueix la desigualtat d’oportunitats, la mobilitat intergeneracional, incrementa les malalties mentals i, en definitiva, la desesperança.

La qüestió és: aquests pressupostos ofereixen un camí de sortida de la crisi? O hi podem trobar les polítiques necessàries per reduir les desigualtats i atendre el patiment social generat.

Malauradament, la resposta és negativa. No és veritat que aquests pressupostos hagin posat fi a les retallades, com afirma el govern. El que fan és legalitzar les retallades amagades de 2013. En relació al pressupost de 2012 la inversió pública cau un 38,3%, les polítiques actives d’ocupació el 25%, la despesa en salut el 6,2%, en educació l’11% i en protecció social el 10%.

Estem en despesa per càpita a nivells dels primers 2000. Patim una contradicció: el país se situa en un procés de transició nacional cap al futur, però en un procés de transició social i econòmica cap al passat. Una contradicció que per ICV-EUiA és un repte fonamental resoldre.

Aquests són els pressupostos de la cronificació de les retallades i de les privatitzacions. Unes privatitzacions que el govern es nega a explicar, però que podrien afectar les depuradores de l’ACA i els habitatges socials. Venda de patrimoni públic a grans empreses, com ha passat amb Aigües Ter Llobregat, i ara habitatge públic a fons especulatius. Una curiosa manera de construir estructures d’Estat.

Cal plantejar l’alternativa en termes polítics i de mobilització social confrontant amb aquestes polítiques. Les properes eleccions europees són una gran oportunitat.

Hi ha alternativa a aquests pressupostos? És evident que la Generalitat es troba, com totes les CCAA i administracions del sud d’Europa, sotmesa als anomenats programes d’estabilitat pressupostària i al dogma del límit de dèficit imposat per la UE i acceptat dòcilment pel govern de l’Estat i ara més críticament pel govern de la Generalitat, no qüestiona el límit en si, sinó el fet que la distribució del límit de dèficit entre Estat i CCAA perjudica clarament aquestes.

Per tant, cal plantejar l’alternativa en termes polítics i de mobilització social confrontant amb aquestes polítiques. Les properes eleccions europees són una gran oportunitat. Però fins i tot en el marc de l’estret marge d’aquestes polítiques hi ha alternatives.

Alternatives que passen per incrementar l’esforç redistributiu de la política fiscal. El govern ha anat molt ràpid en retallar i molt lent en introduir mesures fiscals perquè pagui més qui té més i qui contamina més. El recuperat impost de successions es queda molt curt, amb una recaptació de 108M€, quan amb la proposta d’ICV-EUiA seria possible recaptar uns 400M€, sense afectar les classes populars; la introducció de la fiscalitat ambiental; l’increment de l’impost de patrimoni i les reduccions de les bonificacions fiscals a les rendes més altes. Mesures que permetrien recaptar més de 2.000M€.

Abans que els treballadors públics perdin més poder adquisitiu -ja acumulen  una reducció del 30%-, o que 300.000 persones que no tenen cap ingrés quedin desateses, o que les beques menjador no cobreixen les necessitats reals, les rendes més altes no poden fer un major esforç? O les entitats financeres i grans constructores, que cobren puntualment el deute per davant dels pagaments socials, no podrien ajornar o canviar les condicions d’un endeutament subscrits en circumstàncies molt diferents? Nosaltres pensem que sí.


Josep Vendrell. Diputat d’ICV al Parlament i secretari general d’ICV

Autor/Autora

Josep Vendrell

Diputat d’En Comú Podem al Congrés

Articles publicats : 9

Deixa el teu comentari

Scroll to top