Si Le Pen, Macron, Trump, Sanders o Colau són les respostes, quines són les preguntes? Revisat per Revista Treball a . Els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses poden ser vistos com una evidència més de com en diferents països opcions polítiques Els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses poden ser vistos com una evidència més de com en diferents països opcions polítiques Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Si Le Pen, Macron, Trump, Sanders o Colau són les respostes, quines són les preguntes?

Si Le Pen, Macron, Trump, Sanders o Colau són les respostes, quines són les preguntes?

Si Le Pen, Macron, Trump, Sanders o Colau són les respostes, quines són les preguntes?

Els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses poden ser vistos com una evidència més de com en diferents països opcions polítiques tradicionals estan sent substituïdes per projectes que tenen algun component de novetat. És el cas de Emmanuel Macron i Marine Le Pen. És el cas de Donald Trump. Ja acumulem diferents casos. És un canvi de grans dimensions que ens hauria de fer pensar què hi ha darrere i com s’està desenvolupant. Ho podem fer motivats per la voluntat de coneixement d’allò que està succeint i, també, per voluntat de participació política. Segurament, estem en una posició especialment privilegiada per entendre algunes de les coses que estan passant i algunes de les claus de perquè passen; una altra cosa és si ho estem sabent aprofitar.

La significativa reducció de suports dels partits polítics que podem associar amb la socialdemocràcia tradicional pot ser vista com un senyal del seu esgotament a l’hora de donar respostes als problemes que viu una part de les seves societats. No està escrit enlloc que les noves opcions que han anat sorgint i ocupant el seu espai no ho facin, però sembla evident que la confiança s’ha trencat, que pateixen una crisi de representativitat en aquest moment. No es consideren adequades per representar uns sectors de la ciutadania que hi havien confiat durant dècades. Hi ha una altra família de partits polítics que també està patint una situació semblant. Les eleccions presidencials als Estats Units d’Amèrica ens van mostrar com el seu sòlid bipartidisme va ser qüestionat, a la seva manera, per dues opcions que sorgien des de l’esmena als seus propis partits. És el cas de Trump i Sanders. Bernie Sanders no va aconseguir ser designat candidat pel partit demòcrata, però va guanyar una repercussió molt considerable que va portar, fins i tot, a comportaments reconeguts com a no honestos per part d’estructures del partit. A França hem vist una cosa semblant: les dues principals opcions polítiques que s’han alternat en la presidència de la República han deixat pas a un nou projecte com el que impulsa Macron, que tot i venir del Partit Socialista Francès s’hi allunya, i a un partit amb trajectòria però que mai ha estat en el govern. El Front Nacional també ha de ser vist com un projecte que ha anat evolucionant amb voluntat d’esdevenir un partit capaç d’ocupar la centralitat de la seva societat.

A Espanya i a Catalunya estem vivint una realitat que és comparable, tot i que les eleccions generals no donessin un resultat semblant al francès o a l’estatunidenc. El Partit Popular i el Partido Socialista Obrero Español mantenen les seves posicions dominants, però han quedat alterades. Hem vist l’emergència de Podemos i en menor mesura de Ciutadans. Convergència Democràtica de Catalunya i el Partit Socialista de Catalunya, a Catalunya, també han vist alterades les seves posicions. I segurament això explica la mutació de CDC cap al Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT). A Convergència s’ha considerat que necessitaven canviar qüestions essencials de la seva formació per aspirar a continuar a la centralitat catalana.

A Catalunya i a Espanya el gran canvi electoral es va donar a les eleccions municipals. Ho vam viure el maig de 2015, aviat farà dos anys. Com es pot explicar que a ciutats com Barcelona i Madrid (i podem ampliar la llista amb Iruña, A Coruña, Santiago de Compostela, Cadis, Saragossa…) estiguin governant projectes polítics que representen una significativa novetat enfront de la tradició. Projectes polítics que tot i fer confluència amb opcions polítiques preexistents tenen molt poc temps de vida. Aquest canvi en els governs municipals, i també en els resultats electorals a Catalunya i Espanya no es pot explicar sense les mobilitzacions socials viscudes en els darrers anys. Pensant en l’àmbit espanyol, el 15M i tot allò relacionat, i en el català cal afegir l’independentisme.

Hi ha qui explica tot això recorrent a un concepte que ha fet fortuna en els darrers mesos, coincidint amb aquests canvis, el populisme. En vam parlar en un article anterior, http://revistatreball.cat/populisme-us-i-abus-dun-concepte/. Hi ha qui no perd ocasió d’unir, de presentar com a iguals, totes aquestes novetats amb uns arguments molt qüestionables. Ho feia, per exemple, José Manuel Margallo, del PP, en valorar les votacions del passat diumenge a França i insistint en la igualtat entre el programa de Le Pen i el de Jean-Luc Melénchon. Le Pen també ho està fent en la campanya de la segona volta, per aconseguir votants que en primera opció van votar el projecte de La França Insubmisa. No compararem aquí els programes, però són afirmacions que busquen confondre més que entendre. Aquestes comparacions també es fan identificant el Front Nacional amb Podemos o el que representa el projecte dels Comuns a Barcelona i Catalunya. El que està clar és que Le Pen i Mélenchon, com Podemos i els Comuns, representen una novetat: que semblen estar responent a les preocupacions i les voluntats d’una part important de la ciutadania. Però són respostes diferents. De la mateixa manera que Trump i Sanders són novetat, però no són la mateixa novetat.

A l’eix que està apareixent amb força tradicional-nou cal sumar una mirada molt més atenta a les polítiques i a una qüestió tan essencial com el concepte de la democràcia. Aquestes opcions tenen concepcions de la democràcia força antagòniques en alguns casos. Mentre que unes sorgeixen des de la reivindicació de més i millor democràcia, altres semblen posar l’accent en el control i les restriccions que cal establir a la democràcia. Alguns d’aquests projectes han nascut de la voluntat d’ampliar la democràcia i dotar-la de més qualitat i altres busquen redefinir-la limitant el seu abast a determinats sectors de la nostra societat i no incorporen la preocupació per la seva qualitat i el seu aprofundiment. Tenen diferents conceptes del que és la democràcia i de com fer-la viure.

Des d’aquest racó de món caldria no perdre de vista que de tots els projectes polítics esmentats cap dels que ha arribat al poder, o a estar a prop d’arribar-hi, té un concepte de la democràcia comparable als projectes que han arribat als governs de Barcelona o Madrid. Això ens hauria de fer pensar què pot haver fet possible aquestes realitats i què no s’està donant en altres eleccions, en altres països… La meva hipòtesi és que la mobilització social reivindicadora d’una democràcia real i que amb organitzacions com la PAH ha volgut ser garant de drets, no només reivindicar-los, és el fet diferencial. Si a la primavera de 2015 es van poder desbordar les institucions municipals, cal pensar què ho va fer possible. No n’hi ha prou amb fer un partit, intentar connectar amb el malestar… Un projecte polític que vol arribar a guanyar unes eleccions per governar necessita que hi hagi aquesta mobilització i que se’l vegi com a representant d’aquesta mobilització. Si no hi ha aquesta societat activa, qüestionadora d’un ordre establert que es considera injust, coresponsabilitzada en la recerca de respostes, que ens ajuda a perdre la por, sembla que s’imposen els projectes conservadors (nous o no), que responen a les pors que tenim però no volen que les perdem. Hi ha opcions polítiques que semblen viure de les nostres pors, i altres que només viuran si perdem la por.


Foto: “Marine Le Pen arrive sur la scène, située devant l’opéra Garnier” per Blandine Le Cain (CC BY 2.0)

Autor/Autora

Jordi Mir

Professor del Dpt. d'Humanitats de la UPF. Director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF. @llambordes

Articles publicats : 10

Deixa el teu comentari

Scroll to top