Le Pen 2002, Le Pen 2017: què ha canviat? Revisat per Revista Treball a . La nit del 21 d’abril del 2002, els diaris de tot el món es van fer ressò del resultat històric a les presidencials franceses. Jean-Marie Le Pen aconseguia pass La nit del 21 d’abril del 2002, els diaris de tot el món es van fer ressò del resultat històric a les presidencials franceses. Jean-Marie Le Pen aconseguia pass Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Le Pen 2002, Le Pen 2017: què ha canviat?

Le Pen 2002, Le Pen 2017: què ha canviat?

Le Pen 2002, Le Pen 2017: què ha canviat?

La nit del 21 d’abril del 2002, els diaris de tot el món es van fer ressò del resultat històric a les presidencials franceses. Jean-Marie Le Pen aconseguia passar a la segona volta amb el 17% dels sufragis. Què ha canviat des d’aleshores? Els titulars coincidien: ‘shock’, ‘catastrophe’, ‘ferida’…

Els dies següents van estar marcats per una mobilització sense precedents de totes les forces democràtiques demanant el vot per al candidat conservador, Jacques Chirac. El resultat final va ser, si és possible, encara més inconcebible que la sorpresa de la primera volta: Chirac s’imposava amb el 82,21% dels sufragis, aconseguint una apujada percentual extraterrestre de més del 63%, equivalent a més de 20 milions de vots. Le Pen, en canvi, no va aconseguir augmentar ni tan sols un punt percentual respecte a la primera volta. Aquella elecció va ser la única des que existeix la cinquena República francesa on el fet de passar a la segona volta només beneficia un dels candidats finalistes. Aquella nit és, també, la que il·lustra amb més força el concepte de ‘front republicà’, l’expressió que des de 1956 defineix la pràctica no escrita a França segons la qual els votants, davant una opció binària entre el Front National i qualsevol altre partit, sempre es mobilitzen contra el frontisme, indiferentment de si el partit finalista correspon amb la seva ideologia.

Als anys 90, més del 75% dels francesos pensaven que l’FN era ‘un perill per a la democràcia’.

Entre aquella fatídica nit del 21 d’abril i avui, han canviat dues coses, i una segueix impertèrrita.

El primer canvi és la doctrina ‘Ni-Ni’ implantada per la dreta francesa des de 2011: ‘Ni partit socialista, ni Front National a la segona volta’. Aquest canvi, impulsat per Nicolas Sarkozy, marca l’inici de la radicalització de la dreta tradicional francesa i l’acceptació tant discursiva com programàtica que existeixen ‘ponts’ entre l’electorat d’extrema dreta i el de la dreta. François Fillon, l’actual candidat conservador, és un dels defensors més vehements d’aquesta nova línia, fins el punt d’anunciar que entre l’esquerra i el Front National, ell aconsellava ‘votar al cas per cas, al menys sectari dels dos’. En aquest sentit, la normalització i la banalització del Front National no s’entenen sense aquesta evolució irresponsable de la dreta republicana.

El segon canvi s’ha produït en la mentalitat i les percepcions de la població francesa pel que fa a l’extremisme. Als anys 90, més del 75% dels francesos pensaven que l’FN era ‘un perill per a la democràcia’. Al 2012 aquest percentatge va davallar fins el mínim històric del 47%, i avui s’ha estabilitzat a l’entorn del 50%. TNS-Sofres per Le Monde, France Info i Canal +, en l’edició d’enguany del seu baròmetre sobre la política francesa, situa aquesta línia de flotació en el 56% de francesos que segueixen veient el partit com un perill. El diari Libération, per la seva banda, en l’edició baromètrica de març de 2017, publica que només el 51% de la població francesa considera que l’elecció de Le Pen ‘seria un drama’. Més preocupant encara, la històrica Fundació Jean Jaurès publicava recentment en el seu Observatori de la Democràcia que fins al 72% dels francesos pensen que la ‘democràcia podria arribar a qüestionar-se en els propers anys’. En un context com aquest de normalització i banalització de l’extremisme, és preocupant que estudis com el coeditat pels britànics Demos i la Fundació de Jacques Delors hagin identificat que més de la meitat de la població considera com a ‘probable’ que en els pròxims deu anys ‘França tingui un govern d’extrema dreta o feixista’. La banalització de l’extremisme és un dels paranys més nocius per a la democràcia, i França no s’està quedant enrere.

Allò que no ha canviat des de 2002 són les propostes i el programa del Front National.

Paradoxalment, allò que no ha canviat des de 2002 són les propostes i el programa del Front National. A nivell econòmic, Le Pen proposa tornar al franc, i un referèndum sobre la Unió Europea. Mesures que segons el principal think tank econòmic del país, l’Institut Montaigne, podrien suposar una davallada del tipus de canvi de 20% i una apujada del tipus d’interès. A nivell microeconòmic suposaria una devaluació potencial del 10 al 20%, i una penalització molt substantiva per a qualsevol ciutadà amb crèdits o hipoteques. En altres paraules, l’empobriment dels ciutadans precisament més vulnerables a les fluctuacions financeres. Respecte al petit teixit empresarial, les PIME veurien el seu deute incrementar-se significativament sense cap capacitat de pagament anticipat, per exemple. La reformulació amb la UE, en el cas francès, suposaria una crisi social i agrícola sense precedents a França, país que manté una forta dependència de la Política Agrícola Comú. En altres camps, impressiona especialment una visió militaritzada de la societat francesa, amb un pressupost militar que augmentaria fins al 3% en menys de 5 anys (ara se situa a l’entorn de l’1,5-2%), amb ‘més portaavions, més fragates de guerra, més tancs’, i sobretot amb un ‘rearmament moral i jurídic, amb una reformulació de la presumpció de legítima defensa’ –és a dir, augmentar la permissivitat en l’ús de la força per part de les forces públiques–. Aquesta visió es declina també en l’àmbit de la justícia, on el partit defensa ‘tolerància zero’, ‘una consulta sobre el retorn de la pena de mort’, ‘la pèrdua de drets i ajuts socials a nivell familiar en el cas de delinqüència juvenil’, ‘l’expulsió automàtica dels criminals i delinqüents estrangers per tal que compleixin les penes en el seu país d’origen’ i ‘transformar l’Administració penitenciària en una competència del Ministeri de l’Interior, augmentat de 40.000 les places a la presó…’.

Sense oblidar que la candidata, condemnada aquest mateix any al Parlament Europeu per col·laboradors ficticis, no ha dubtat a amenaçar públicament els magistrats que persegueixin el Front National. Fins al punt que en un míting el passat 26 de febrer, Le Pen va amenaçar directament l’Administració pública de represàlies polítiques: “M’agradaria dir als funcionaris, a qui un cos polític desesperat ha demanat d’utilitzar els poders de l’Estat per organitzar persecucions, que no participin en aquestes derives. D’aquí a algunes setmanes, aquesta Administració haurà estat esborrada per l’elecció. Però els seus funcionaris hauran d’assumir el pes d’aquestes pràctiques. L’Estat que volem serà patriota”. Dos mons separen 2002 i 2017, cap a pitjor. El perill Le Pen és més real que mai. Avisats estem.

Autor/Autora

Dídac Gutiérrez-Peris

Director d’investigació a l’Institut Viavoice a París / @didacgp

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top