L’avanç de la Internacional Reaccionària Revisat per Revista Treball a . La inesperada victòria de Trump en les eleccions presidencials nord-americanes del passat 8 de novembre consolida una nova etapa en la història política de les La inesperada victòria de Trump en les eleccions presidencials nord-americanes del passat 8 de novembre consolida una nova etapa en la història política de les Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » L’avanç de la Internacional Reaccionària

L’avanç de la Internacional Reaccionària

L’avanç de la Internacional Reaccionària

La inesperada victòria de Trump en les eleccions presidencials nord-americanes del passat 8 de novembre consolida una nova etapa en la història política de les democràcies occidentals. Aquesta nova etapa, que va néixer fa un parell d’anys amb la victòria de les forces euroescèptiques al Regne Unit i França en les darreres eleccions europees de 2014, s’ha anat consolidant en els darrers processos electorals en alguns països occidentals.

Les victòries de l’UKIP i el Front Nacional de Le Pen en les europees de 2014, la sorprenent victòria del Brexit en el referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la Unió Europea, l’ascens de l’Alternativa per Alemanya en els diversos comicis regionals que han tingut lloc aquest 2016 a Alemanya i l’elecció de Trump com a president dels Estats Units d’Amèrica, comparteixen un mateix origen i un seguit de característiques polítiques comunes que situen aquesta onada de fenòmens, moviments i forces polítiques en un mateix camp ideològic.

Tot aquests moviments són fills de dos grans fenòmens històrics: 1) les conseqüències socioeconòmiques de la Gran Recessió i del resultat de l’aplicació durant quatre decennis del programa neoliberal; i 2) un cultural backlash nacionalista i etnicista contra la globalització i els processos d’integració mundial que s’han produït en els últims temps.

Després de l’esfondrament del sistema financer mundial amb la caiguda de Lehman Brothers, la crisi del deute a l’Eurozona i l’austeritat expansiva imposada per la Troika, el panorama econòmic i social a moltes democràcies occidentals és desolador. L’atur, la precarietat, el deteriorament de l’Estat del Benestar fruit de les retallades pressupostàries, la pobresa o l’exclusió social han afectat grans segments de la població europea i nord-americana al llarg d’aquests darrers anys de crisi econòmica, tot empitjorant les seves condicions materials de vida, fent molt més desiguals aquestes societats i generant pors, angoixes i inseguretats. Aquestes conseqüències econòmiques i socials derivades de la crisi de 2008 han accentuat el progressiu deteriorament que des dels 70 patien les capes populars de molts d’aquests països. La Revolució Conservadora i la seva aposta per una desregulació i liberalització total dels mercats i per l’enfortiment de la globalització econòmica i financera va produir una forta deslocalització industrial, una transferència de recursos de l’economia productiva a l’economia financera –ja que era molt més rendible–, un estancament de la massa salarial i una evident incapacitat de recaptació fiscal dels Estats materialitzada en una manca de transferències provinents dels cada cop més debilitats Estats del Benestar.

Paral·lelament a aquest procés d’ensorrament del consens econòmic imperant a Occident, la globalització ha comportat també un procés d’apertura i intercanvis culturals que han provocat la reacció contrària de certs sectors socials. Aquests segments de la població han vist com la seva forma de vida i la seva identitat es veia amenaçada per un cosmopolitisme universalista que els imposava una cosmovisió que no era la seva. La reacció contra aquesta homogeneïtzació cultural és el que els experts han anomenat cultural backlash: un tancament cultural i una exacerbació furibunda de la identitat grupal i local que en molts casos ha acabat esdevenint supremacisme, nativisme i nacionalisme excloent.

Aquestes transformacions socials, econòmiques i polítiques han donat lloc a tres grans crisis que han esquerdat amb força el consens neoliberal instaurat als 70. La primera gran crisi és la social, que ha comportat un augment de la desigualtat social i econòmica comparable al de la Gilded Age de finals del S.XIX i principis del S.XX. Les altres dues, però, són de caràcter marcadament polític. La primera d’elles posa l’Estat nació, tal i com el coneixem en l’actualitat, en el punt de mira: derivat de les desregulacions i liberalitzacions econòmiques i comercials i l’extrema mobilitat geogràfica d’un capital cada dia més global, els Estats no tenen poder material ni recursos suficients per poder intervenir en uns mercats mundials que estan fora del seu abast territorial.

D’aquesta crisi de l’Estat nació, incapaç ja de regular aspectes vitals de la vida social i econòmica, neix la crisi de representativitat que ha alterat els fonaments de moltes democràcies occidentals. La manca de protecció que ofereix l’Estat nació i els seus resultats socials i econòmics han fet que grans segments de població girin l’esquena als partits que han gestionat tots aquests canvis polítics, socials i econòmics. Això ha fet que partits situats fora de les corrents hegemòniques, habitualment els partits nacionalpopulistes o d’extrema dreta, hagin canalitzat aquest malestar social contra aquelles formacions polítiques associades amb l’esfondrament econòmic i social, alterant profundament els sistemes polítics d’aquests països. El resultat polític de tot això és l’aparició i consolidació del que alguns ja anomenen “la Internacional Reaccionària”.

La Internacional Reaccionària és la resposta de la dreta conservadora i autoritària davant les tres crisis nascudes arran de la implosió del consens neoliberal dels 70. Aquests moviments polítics, situats en el bloc polític que conformen els partits o forces polítiques anomenades TAN (Tradicionalistes, Autoritàries i Nacionalistes) han crescut amb força en multitud de democràcies occidentals davant de la incapacitat dels partits clàssics de donar sortida a tot el que estava passant. Malgrat que tenen les seves particularitats polítiques o organitzatives, tots comparteixen una sèrie de trets característics que els atorguen una continuïtat política i programàtica.

Els partits o moviments polítics de la Internacional Reaccionària són opcions populistes antiestablishment. Aquesta característica és causa directa de la crisi de representativitat que pateixen diverses institucions com els partits, els sindicats o els mitjans de comunicació amb l’esquerdament del consens neoliberal. Totes aquestes opcions polítiques es consideren opcions noves i transformadores que volen enfrontar-se a la corrupció i la incapacitat de les forces polítiques tradicionals segrestades per interessos partidistes, mediàtics, econòmics o comercials que res tenen a veure amb els de la majoria de la ciutadania del país. Aquest element de protesta, de reacció contra les falles del sistema polític, és clau per entendre el seu èxit electoral i la penetració d’aquestes opcions polítiques en nínxols electorals que fins fa molt poc tenien vedats. Els partits de la Internacional Reaccionària aspiren a representar i defensar el benestar i els interessos del poble davant les elits corruptes.

La qüestió principal que es deriva d’aquest punt és a quin poble pretenen representar. És aquí on trobem la segona gran característica d’aquests moviments polítics. Aquests partits són fortament nacionalistes, arribant en alguns casos a ser obertament etnicistes. Tots ells defensen un replegament nacional tant a nivell polític com cultural o racial. Eslògans com Make America Great Again o We want our country back són la materialització discursiva d’aquest xovinisme del segle XXI que, basats en una suposada defensa de la comunitat nacional i el seu benestar social i econòmic, expulsen aquells que no comparteixen els trets identitaris de la majoria i tanquen l’accés a aquells que puguin arribar en un futur. El resultat d’aquests discursos és una apujada brutal del racisme i la xenofòbia, la criminalització dels immigrants i dels refugiats i l’aposta per restringir l’accés fronterer o directament tancar les fronteres i construir murs. En definitiva, un retrocés en drets i llibertats que dificulta mecanismes de reforma democràtica i una sortida progressista.

Però aquest replegament nacional no només és polític o cultural, sinó també econòmic. Una de les principals característiques d’aquestes opcions polítiques és la defensa del proteccionisme econòmic i comercial i d’un fort aïllacionisme en matèria exterior. Sota l’empara d’una suposada defensa de la sobirania nacional busquen esborrar qualsevol proposta o opció de col·laboració o cooperació entre Estats i menyspreen les institucions supraestatals, considerades com cadenes que no permeten al seu Estat el ple desenvolupament nacional. Aquest nacionalisme d’Estat és increïblement nociu per al futur de la comunitat internacional en un moment on els reptes globals als que ens enfrontem són majúsculs. El replegament nacionalista que estem presenciant darrerament pot afectar negativament el funcionament de les institucions multilaterals encarregades de gestionar reptes i conflictes globals de gran importància com són el canvi climàtic o la crisi dels refugiats. Això pot derivar en una espiral conflictiva entre Estats que agreugi situacions ja per si mateixes complexes.

El resultat global de l’ascens i consolidació d’aquests moviments, però, és un canvi de sentit en el conflicte redistributiu que s’havia de produir en el si de les societats occidentals. La crisi mundial va ser provocada pels desgavells del sector financer mundial, que en gran part no ha assumit els costos de la destrossa provocada. Més aviat al contrari, han estat els contribuents de molts Estats qui per mitjà d’apujades d’impostos, retallades en les transferències socials, deteriorament dels Estats del Benestar o pèrdua de drets socials i laborals, han rescatat els sectors bancaris i financers de multitud de països amb transferències directes de renda. Aquest fet hauria hagut de provocar un enfortiment de les opcions progressistes que sota la bandera de la justícia social defensessin un gran programa redistributiu ple de reformes democràtiques i igualitàries que acabessin amb els estralls socials de la crisi de 2008. Però no ha estat així. Les opcions de la Internacional Reaccionària han sabut capitalitzar millor el descontentament social provocat pel trencament del consens neoliberal i han substituït l’hipotètic conflicte vertical, és a dir, el socioeconòmic, el de l’eix esquerra-dreta, per l’horitzontal, aquell basat en la lluita del veí contra el veí, de les capes populars autòctones contra els nouvinguts, el de les nacions grans contra les nacions petites. Si aquestes forces polítiques segueixen el seu avenç imparable cap al poder polític, l’esquerra, i amb ella tots aquells que volem unes societats més justes i igualitàries, ens trobarem en greus problemes.

Autor/Autora

Mario Ríos

Politòleg

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top