L’aportació dels Comuns al 28-A Revisat per Revista Treball a . La candidatura de Jaume Asens. Soc dels que pensen que la decisió de presentar Jaume Asens com a cap de llista de la candidatura de Catalunya en Comú Podem per La candidatura de Jaume Asens. Soc dels que pensen que la decisió de presentar Jaume Asens com a cap de llista de la candidatura de Catalunya en Comú Podem per Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » L’aportació dels Comuns al 28-A

L’aportació dels Comuns al 28-A

L’aportació dels Comuns al 28-A

La candidatura de Jaume Asens.

Soc dels que pensen que la decisió de presentar Jaume Asens com a cap de llista de la candidatura de Catalunya en Comú Podem per Barcelona ha estat un encert. Com ho és també el tàndem que forma amb l’excel·lent diputada, sindicalista de CCOO i militant d’ICV Aina Vidal; un tàndem que exemplifica els valors que volen representar els Comuns.  També m’agrada  la presència a la llista d’un altre jurista, el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello; la del diputat  Joan Mena, que va explicar sense pèls a la llengua a la gent del PP i Cs què és la normalització lingüística, o la de la referent feminista i senadora, Maria Freixanet. Lamento, en canvi, que s’hagi relegat a un lloc de difícil sortida a un dels diputats que més joc ha donat aquesta legislatura, en Josep Vendrell, una de les persones que considero més valuoses dins l’espai dels Comuns. Reconforta, però, que altres circumscripcions estiguin encapçalades per persones com el diputat i advocat Jaume Moya, que ha fet una tasca destacada a la Comissió de Justícia del Congrés, o com el combatiu regidor de Banyoles, Joan Luengo.

Asens és un candidat adequat en les circumstàncies que viu l’Estat espanyol. És un bon advocat i un activista dels drets civils: un  missatge inequívoc davant els que des de PP, Ciutadans i Vox volen aplicar polítiques restrictives de les llibertats. No sempre hem coincidit en tot en qüestions relacionades amb la seguretat i la policia, però pocs currículums podem trobar amb la seva experiència en diversos àmbits de lluita pels drets  de la ciutadania. I ha estat  una persona compromesa amb la llibertat dels presos polítics que molta gent a Catalunya, sigui independentista o no, vol al carrer. I ara aporta el valor afegit de quatre anys de política institucional en el govern de la ciutat de Barcelona.

Hi ha qui ha discutit la candidatura d’Asens per considerar-lo massa sobiranista. Es diu que el vot independentista ja queda cobert per Junts per Catalunya i ERC. No estic segur que els Comuns no puguin rebre vots d’aquest sector: durant les darreres setmanes, hem pogut escoltar molts comentaris de persones que han votat aquestes opcions o la CUP. El judici ha remogut consciències, perquè s’està evidenciant la injustícia de les acusacions, però la gent ho valora tot: també les incongruències de qui va prometre la independència immediata de forma frívola i inconsistent. La crueltat de la presó fa que moltes crítiques públiques restin congelades fins que, per fi, tothom sigui lliure; però això no vol dir que no existeixin, encara que es pronunciïn en veu baixa i davant de persones de confiança. No hi ha res que posi més nerviós a determinats dirigents de l’independentisme oficial que l’opinió autoritzada d’una persona independentista o  sobiranista que es mobilitza en contra de les presons preventives i del judici, però que alhora manté la crítica a com s’ha impulsat el procés independentista. Podem posar diversos exemples que abonen el desconcert de molta gent: la baralla personal sense concessions entre els dos màxims líders independentistes, el procés de depuració al que s’han sotmès les llistes de Junts per Catalunya, la probable unió d’ERC amb Bildu en un únic grup parlamentari que, per a molts, resulta incompatible amb la imatge d’un partit que diu que vol representar l’espai central de la societat catalana, el seu flirteig amb el transfuguisme de persones que negocien la seva incorporació a les llistes d’ERC sense abandonar el càrrec públic que ostenten per una altra formació política, o la divisió dins la CUP en un tema tan “banal” com el fet de presentar-se o no a unes eleccions, després que haguessin d’ajornar la gran paella que tenien preparada per al dia de les eleccions convocades a partir de l’article 155. I al costat, la digna persistència de milers i milers de persones que no es cansen ni es cansaran de mobilitzar-se per la llibertat dels presos polítics.

Però segurament el mèrit del Jaume Asens no és tant la seva capacitat de competir pel vot sobiranista sinó el de poder aspirar al vot de qui es proposa votar o ha votat al PSC. Un dels perills que podrien tenir els Comuns seria el de fer el mateix discurs que els socialistes: no varen néixer per exercir aquest paper. En canvi, hi ha molts votants socialistes que expressen en enquestes el seu desacord amb l’aplicació de l’article 155 o amb la presó provisional dels encausats, o que estarien d’acord amb un referèndum legal i pactat. És curiós que, quan s’han pronunciat  tants elogis a la tasca mediadora del lehendakari Urkullu l’octubre de 2017, s’oblidi que el seu doble objectiu era que no hi hagués ni 155 ni Declaració Unilateral d’Independència. És a dir, allò que els Comuns, encapçalats per Ada Colau, varen repetir en tot moment. Ara que els fets els hi han donat la raó, cal recordar-ho. I per fer-ho, cal un candidat amb perfil propi, que sigui capaç de no fer seguidisme del PSC i de retreure-li, si cal, el seu suport al 155, la seva actitud vergonyant davant les càrregues policials de l’1 d’octubre, la seva timidesa per denunciar les incongruències del judici que té lloc al Tribunal Suprem o la seva renúncia, no ja al dret d’autodeterminació que havia defensat el PSC durant el franquisme, sinó al referèndum pactat que propugnava fa pocs anys; i totes les promeses que no s’han portat a terme: des de la derogació de la Llei Mordassa a la de la reforma laboral. Sense oblidar, alhora, que la voluntat dels Comuns de ser forts a Madrid ha de tenir com a objectiu principal constituir una nova majoria amb el PSOE com la que va fer fora Rajoy, obligant als socialistes, si aquests són primera força de l’esquerra, a fer polítiques d’esquerres de debò, perquè l’època de les majories absolutes ja no existeix. I alhora caldrà recriminar a PDCAT i ERC l’error terrible, que molta gent no ha entès, de trencar una majoria que ja existia, quan el millor que pot passar després del 28 d’abril és que sigui possible tornar-la a constituir, evitant un govern de PP, Ciutadans  i Vox o el de PSOE i Ciutadans, amb el que somnien els barons socialistes i molts alcaldes metropolitans del PSC.

Algunes propostes per portar a Madrid.

La paradoxa a què s’enfronten els Comuns és que, després d’aconseguir èxits indubtables en la negociació d’uns pressupostos de l’Estat  que han quedat sense aprovar malgrat les millores socials que comportaven, i de demostrar-se que la seva aposta pel diàleg sembla la més útil per a intentar superar l’actual confrontació sense sortida entre Catalunya i Espanya, les enquestes no els hi auguren bons resultats. Bona part de la responsabilitat cal buscar-la a casa seva, en especial en les baralles, discrepàncies i desqualificacions inexplicables que han proliferat a Madrid i també aquí a Catalunya. Però malgrat aquest fet indiscutible, totes les enquestes situen Catalunya en Comú  clarament per damunt dels resultats a què ICV es va haver d’acostumar al llarg de la seva existència. La influència a Madrid pot ser molt destacada, i res impedeix que es pugui revertir la tendència dels darrers mesos de perdre vots cap a ERC i PSC. En tot cas, sembla molt possible que la capacitat de decidir i influir dels diputats i les diputades de Catalunya en Comú Podem pugui estar molt per damunt de la dels grups independentistes i de la dels diputats i les diputades del PSC.

Les prioritats a defensar hauran de ser les propostes socials, adreçades a recuperar l’Estat de benestar, braç a braç amb els sindicats i les organitzacions socials que, com la PAH, juguen un paper capdavanter en les transformacions socials que tot l’Estat espanyol necessita. I la lluita contra les polítiques de la triple dreta, que vol introduir una restricció massiva de drets per a les persones que ja vivim aquí i per a les que venen d’altres països. I contra la trivialització que Vox, amb el suport de PP i Ciutadans, està fent dels delictes de violència masclista: l’onada feminista ha de tenir força al Congrés i al Senat. I la batalla contra la corrupció que no cessa. I caldrà recordar al  PSOE que no és massa coherent erigir-se com a defensor estètic dels drets civils mentre s’impedeix a Open Arms complir amb les seves missions de rescat. La Llei mordassa, la política d’habitatge, la reforma laboral… seran qüestions de primer ordre. En aquestes eleccions ens hi juguem moltes coses que marcaran el futur dels pròxims anys: i Unidos Podemos i Catalunya en Comú han de donar veu als milers i milers de persones que volen canvis substancials i no un simple maquillatge. I que no es conformen amb aturar la dreta, perquè volen construir polítiques d’esquerres.

I tres idees sobre la relació Catalunya-Espanya:

1. Una llei d’amnistia.

No pot haver-hi cap intent de normalització amb gent a la presó. En el judici del procés s’està evidenciant la feblesa de les acusacions de rebel·lió, sedició i malversació. Però res ens assegura que les pressions que estan actuant damunt el Tribunal Suprem no aconsegueixin sentències condemnatòries que salvin la cara al jutge Llarena. No hauria de succeir, però, per si de cas, els Comuns  haurien de fer bandera d’una llei d’amnistia. L’Ernest Urtasun i jo mateix ho vàrem proposar en un article a La Vanguardia el mes de maig de 2018, i una part de l’independentisme es va indignar i ens va acusar de donar per fetes les condemnes. Ara és l’independentisme qui ja s’ho està plantejant. L’amnistia no és l’indult: no cal ni petició al Govern ni cap mena de penediment. Una llei d’amnistia aprovada al Congrés de Diputats seria suficient per eliminar les conseqüències penals derivades del procés. I permetria obrir una nova etapa, des de zero, basada en el diàleg. La política tornaria a aportar les solucions que equivocadament ha derivat al poder judicial.

2. Un referèndum legal i pactat:

El Govern del president Torra li ha posat les coses molt fàcils a Pedro Sánchez. La insistència en un referèndum d’autodeterminació tenia una fàcil resposta del PSOE: el marc jurídic no ho permet. Amb aquest argument, el desgast davant els electors progressistes de tota Espanya ha estat mínim. El que caldria plantejar ara és el referèndum pactat i legal que va definir el Pacte Nacional pel Referèndum durant la primera part de l’any 2017. Si algú es vol rellegir el seu Manifest, es trobarà amb la voluntat de pactar amb l’Estat un referèndum que no fos jurídicament vinculant (perquè en el marc legal actual és impossible que ho sigui) però que esdevingués políticament vinculant, és a dir, que les institucions i partits que l’acordessin es comprometessin a negociar les fórmules per fer efectiu, dins de la legalitat, el resultat. Era el referèndum que havia propugnat com a possible un dels millors constitucionalistes espanyols, Francisco Rubio Llorente, expresident del Consell d’Estat i punt de referència pel PSOE. La defensa d’aquest referèndum va aplegar una gran part de la societat catalana, molt més enllà de les forces estrictament independentistes, inclosos els sindicats CCOO i UGT, la patronal i nombroses organitzacions de tota mena. I va aconseguir importants suports a tot l’Estat. Molts recordem encara la brillant intervenció del poeta Luis García Montero, avui director de l’Instituto Cervantes, al Palau de Congressos de Catalunya, anunciant el seu suport a aquell tipus de referèndum. Podria ser convenient reformar la Llei Orgànica reguladora de les diferents modalitats de referèndums, introduint les regles del joc (quòrum, pregunta, etc.) en forma semblant a la Llei de la Claredat que el Canadà va dictar en relació al Quebec. Aquesta és una fórmula  que fa temps que propugna Catalunya en Comú. No li seria fàcil a Sánchez, si vol governar, afirmar que no pot convocar aquest referèndum; si no ho fes, seria perquè no voldria. I aquesta proposta sí que es pot negociar de cara a un hipotètic debat d’investidura.

Evidentment, en el pacte caldria acordar què es vota. El fins ara diputat d’ERC Joan Tardà s’ha obert ja a què la resposta no fos sí o no a la independència, sinó que podria incorporar també la votació sobre la proposta que pogués fer l’Estat, sempre que es mantingués la independència com a una de les opcions. Això li ha costat les desqualificacions dels inquisidors de torn, però és una demostració que les coses es poden moure. La condició seria que el Govern espanyol fos capaç de construir alguna proposta digna d’aquest nom, que podria comportar reformes constitucionals sobre les quals Unidos Podemos tindria molt a aportar, inclosa la possible introducció d’una disposició addicional, com les que tenen el País Basc, Navarra i Canàries, que regulés les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol

Aquest acord no significaria renunciar al dret a l’autodeterminació de Catalunya. El Parlament s’ha pronunciat en diverses ocasions, per exemple amb motiu del desè aniversari de l’Estatut de 1979, en la línia de recordar que l’autodeterminació és irrenunciable. L’espai del PSUC i d’ICV sempre ha defensat aquest dret, forma part del seu ADN. Però la millor manera d’aconseguir que algun dia es pugui exercir és anar pas a pas, sumant suports amplis aquí, a Espanya i a Europa, defugint aquelles presses que ens van portar a un carreró sense sortida.

3. Una llei que reguli i limiti l’aplicació de l’article 155.

Llegeixo que Junts per Catalunya vol que el Parlament català aprovi una norma que eviti la dissolució del Parlament amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No sembla un camí massa ben estudiat. La solució passa pel Congrés dels Diputats.

Caldrà veure com es pronuncia el Tribunal Constitucional davant els recursos presentats per Unidos Podemos i el Parlament de Catalunya, que consideren que el Govern espanyol i el Senat es varen extralimitar en aplicar aquesta mesura excepcional. No podem ser massa optimistes amb el Tribunal Constitucional que patim. Però, sigui quina sigui la seva sentència, res no impedeix que el Congrés desenvolupi les previsions de l’article 155 mitjançant una Llei Orgànica. En aquesta Llei es podrien acotar i objectivar les causes d’aplicació i la seva durada, i excloure la dissolució de governs i parlaments autonòmics. Pot fer mal als ulls que una força política que està en contra de l’aplicació d’aquest article presenti una proposició de llei per limitar-lo; però, en cas d’aprovar-se, seria una garantia per a les institucions catalanes contra l’arbitrarietat que propugnen PP i Ciutadans.

En resum, penso que encara hi ha molt partit a jugar. Els espais electorals son més vaporosos que mai. Això pot anar en contra dels Comuns o potser a favor. Hi ha molta gent que en dubta. Al voltant de la campanya electoral, segurament es prendran més decisions sobre el vot que mai. Aquests comicis poden influir, a més, en els resultats de les eleccions municipals del 26 de maig, encara que la seva dinàmica a cada localitat pot ser ben diferent. Toca afrontar la campanya amb il·lusió, fent pinya, recuperant aquella esperança que va fer possible el 15-M. I sumant-hi l’experiència d’aquests darrers anys i el convenciment que la millor garantia, no tan sols per frenar la dreta, sinó per construir una societat més justa i ampliar l’autogovern mantenint Catalunya com un sol poble, és la força que pugui assolir Catalunya en Comú Podem.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 23

Comentaris (3)

  • Warning: strlen() expects parameter 1 to be string, object given in /usr/home/revistatreball.cat/web/wp-includes/formatting.php on line 2877 Warning: strlen() expects parameter 1 to be string, object given in /usr/home/revistatreball.cat/web/wp-includes/formatting.php on line 2877 Avatar

    Josep

    Seguim propagant el deliri del referèndum “que vol un 80% dels catalans”. La cosa és no reconèixer mai els errors per no acceptar tot el mal que s’ha fet a Catalunya. Hi havia partits que podrien haver elaborat un projecte de país que hagués aplegat grans majories, però tenien dins el lobby independentista per impedir-ho. Els volien per legitimar les taules de la democràcia, o els pactes pel referèndum, per fer de claca del processisme i per perpetuar el mite del 80%. Ara fan falta per difondre la mentida de que els líders que estan sent jutjats ho són per les seves opinions i no perquè fessin res a la tardor del 2018. Fan falta moltes mans per sostenir mentides d’aquest calibre.

    Responder
  • Warning: strlen() expects parameter 1 to be string, object given in /usr/home/revistatreball.cat/web/wp-includes/formatting.php on line 2877 Warning: strlen() expects parameter 1 to be string, object given in /usr/home/revistatreball.cat/web/wp-includes/formatting.php on line 2877 Avatar

    Pere

    El comentari precedent mostra les greus contradiccions internes de Catalunya en Comú: n’hi ha que no volen el referèndum ni en pintura. És aquesta realitat el que compromet greument el futur de la formació i les seves expectatives electorals.
    Qualificar els dissidents de trànsfugues no és tampoc cap bona pràctica.

    Responder
  • Warning: strlen() expects parameter 1 to be string, object given in /usr/home/revistatreball.cat/web/wp-includes/formatting.php on line 2877 Warning: strlen() expects parameter 1 to be string, object given in /usr/home/revistatreball.cat/web/wp-includes/formatting.php on line 2877 Avatar

    Josep

    El referèndum no és més que el mitjà que l’independentisme va fer servir per crear conflicte amb l’estat i arrossegar la màxima quantitat de gent amb les mentides flagrants de “va de democràcia”, etc… En això va tenir la complicitat dels submarins de l’independentisme dins primer d’ICV i després a CatComú que van fer xantatge per tal que aquests dos partits anessin a legitimar les taules pel dret a decidir o per la democràcia o per la mandanga que dictessin els cervells del procés en cada moment.

    És repugnant com la minoria independentista a CatComu manipula l’organització per tal de mantenir-la presonera de l’independentisme. I encara més repugnant com a ningú l’importa el 50% de gent catalana que no és independentista. L’independentisme és un verí immoral que podreix tot el que toca.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top