L’any (i les eleccions) del president de tots Revisat per Revista Treball a . Aquest any també hi haurà eleccions. I per reflexionar davant les urnes amb algun sentit o emocions més enllà de les que, des de fa una dècada, ja proporcionen Aquest any també hi haurà eleccions. I per reflexionar davant les urnes amb algun sentit o emocions més enllà de les que, des de fa una dècada, ja proporcionen Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » L’any (i les eleccions) del president de tots

L’any (i les eleccions) del president de tots

L’any (i les eleccions) del president de tots

Aquest any també hi haurà eleccions. I per reflexionar davant les urnes amb algun sentit o emocions més enllà de les que, des de fa una dècada, ja proporcionen l’actualitat política i el procés sobiranista, podem recórrer a una doble efemèride: el centenari del naixement de Josep Benet i Morell i el quarantè aniversari de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de quaranta anys de dictadura. Benet s’hi va presentar com el president de tots, encapçalant com a independent les llistes del PSUC, i va perdre. Amb perspectiva històrica i en clau de present i futur, val la pena analitzar què es va jugar Catalunya en aquelles eleccions de 1980 i què va significar Benet per un país que, el 2020, encara té pendents o reformulats reptes que ja va pensar o representar ell.

La llarga vida de Benet (Cervera, 1920 – Barcelona, 2008) reuneix i resumeix la història de Catalunya durant gran part del segle XX. No és exagerat afirmar que ell va ser artífex i protagonista d’una fita clau en la segona meitat del segle: l’ideal de reconstruir Catalunya com un sol poble. La idea la va formular ell però la van forjar i compartir molts altres durant la llarga lluita antifranquista. I cal inserir-la dins de la reconstitució del catalanisme, sempre amb accent social i en clau democràtica, durant les tres dècades que van dels anys 50 als 70, i que Jordi Amat ha contextualitzat bé al seu llibre El llarg procés (Tusquets) i a la biografia Com una pàtria. Vida de Josep Benet (Edicions 62).

Nacionalista amb sensibilitat social -que mai va renunciar al dret d’autodeterminació- i democristià d’esquerres i independent -fins i tot quan de jove va militar a Unió Democràtica-, Benet es va configurar com a figura de consens d’una política unitària catalanista, progressista i democràtica que va tenir el seu cant del cigne amb l’Assemblea de Catalunya i la seva pròpia elecció, en les primeres eleccions democràtiques del juny de 1977, com a senador més votat d’Espanya. Ho va ser per la província de Barcelona amb més d’1,3 milions de vots, al costat de Paco Candel i Alexandre Cirici Pellicer, en la candidatura de l’Entesa dels Catalans, que va aplegar socialistes, comunistes, republicans i nacionalistes d’esquerra. I molt per davant de la candidatura del capellà i activista pels drets civils Lluís Maria Xirinacs, que acabaria integrant-se al grup de l’Entesa però que va ser escollit senador independent amb els vots del nacionalisme conservador (en uns comicis on Jordi Pujol no va treure cap senador per Barcelona i on, en vots absoluts al Congrés, va quedar al darrera de socialistes, comunistes i la UCD d’Adolfo Suárez).

Sigui com sigui, el mal càlcul i els interessos partidistes contraposats entre les esquerres i el retorn propiciat per Suárez del president Josep Tarradellas, primer, i el triomf electoral de Pujol, després, van certificar l’ocàs polític del que podia representar Benet: el president de tots, com resava el seu lema de campanya. De fet, va ser doblement derrotat per Pujol: en les eleccions de 1980 i en la moció de censura del 1982, que els comunistes ja escindits i en plena crisi van presentar al Parlament contra el primer Govern de Pujol. Benet va perdre la moció de censura per 56 vots en contra (CiU i ERC) i 53 abstencions (PSC, PSA, CC-UCD, CDS, PCC) davant dels únics 21 vots a favor del PSUC. Així ho recorda l’historiador Andreu Mayayo: “El dit enèrgic d’Antoni Gutiérrez Díaz, el president del grup parlamentari del PSUC, va indicar als socialistes que trigarien temps en tenir una altra oportunitat d’articular una altra majoria de govern. El Guti va introduir una sentència de Confuci, que ben aviat va fer fortuna: ‘quan el savi assenyala la lluna amb el dit, l’imbècil mira el dit’. Els socialistes per descomptat no eren imbècils, només estaven enamorats de Felipe González i estaven plenament convençuts que una victòria socialista a Espanya facilitaria una victòria socialista a Catalunya”.

La cita és del llibret Josep Benet: La moció de censura a Jordi Pujol, que el 2008, just després de morir Benet, va editar la Fundació Nous Horitzons. Així l’introduïa el vicepresident d’ICV Jaume Bosch: “Josep Benet va ser una figura essencial per a la Catalunya que lluitava per les seves llibertats nacionals i democràtiques: és doncs, per l’amplitud de la seva tasca com a advocat, historiador, activista cultural i polític, patrimoni de tot el catalanisme. No serem nosaltres qui posi en qüestió aquest caràcter transversal i de punt de referència per a molta gent de diverses ideologies i opcions polítiques. Però, en els darrers temps, hem viscut amb una certa incomoditat alguns intents de presentar la figura de Benet, tan sols a través dels seus darrers posicionaments públics [contraris al Govern d’Entesa i crítics amb la política de memòria democràtica de Joan Saura]. I fins i tot hem percebut la intenció de sectors propers al pujolisme de donar una imatge massa còmoda, neutral i plàcida de Benet”.

D’aquí, doncs, la necessitat –aleshores però també ara- de reivindicar-lo des de l’esquerra. I sense forçar res, perquè tant cert és que Benet va mantenir la seva independència política fins a la seva mort tot participant en actes de suport a ICV, a ERC o al cap de llista de CiU al Congrés Josep Antoni Duran i Lleida, com cert és que pocs mesos abans de morir va rebre el carnet d’afiliat d’honor de CCOO. De fet, i com recorda Mayayo, el darrer acte públic on Benet va prendre la paraula va ser al Col·legi d’Advocats de Barcelona per recollir de bon grat el premi memorial Solé Barberà, instituït pel mateix Col·legi, l’Associació de Juristes Demòcrates, CCOO i el PSUC. En bona mesura, eren la seva gent, a qui havia defensat com a advocat davant dels tribunals franquistes i amb qui havia compartit idees i projectes culturals i polítics que es van destil·lar en la noció d’un sol poble que van assumir l’Assemblea de Catalunya i l’Entesa dels Catalans.

Però contingències polítiques, detalls històrics i querelles personals a banda, si Benet no va ser mai el president de tots és perquè l’ideal d’un sol poble tampoc va poder ser. Vist amb perspectiva històrica, és evident que el país es va reconstruir després de la derrota de la Guerra Civil amb la lluita i el sacrifici d’unes classes treballadores d’orígens diversos i amb la influència i els diners d’una burgesia catalana amb interessos a Espanya i, després, subsumida en el capitalisme global. Però, al final, el país el van acabar de configurar els de sempre. L’afirmació ve a tomb perquè durant la campanya de 1980, aquella en la que Foment del Treball va intervenir com mai alertant del perill d’un triomf de les esquerres socialistes i comunistes i la patronal fins i tot va finançar l’ERC d’Heribert Barrera com a contrafort antimarxista de CiU, Benet va afirmar: “Es decideix si fem nosaltres la Catalunya que volem o la fan els altres, els de sempre”.

En el transfons d’aquesta declaració de campanya s’entreveu ja un nosaltres i un altres que, si bé no finiquita la idea d’un sol poble -per Benet, Candel o el Guti com a màxims avaladors, però també per Pujol, mai va deixar de ser plural i divers-, sí és el revers del comentari que precisament Pujol va fer durant la seva investidura, el 22 d’abril de 1980, en creuar-se amb Benet, el Guti i altres diputats comunistes a les escales del Parlament: “Josep, què fas amb aquesta gent?”. El to impostat i displicent de la pregunta no excloïa un grau de desvergonyida sinceritat classista, similar al que la dona de Pujol, Marta Ferrusola, va destil·lar el 2004 quan el Govern d’Entesa de PSC-Ciutadans pel Canvi, ERC i ICV, presidit per Pasqual Maragall, intentava finiquitar 25 anys de pujolisme: “És com si entren a casa teva i et trobes els armaris regirats, perquè t’han robat”.

Als de sempre els costa pair quan perden el poder. I més encara si, com en el cas del nacionalisme conservador representat per CiU, aquests de sempre -i no els altres, que inclouen els altres catalans definits per Candel més en clau de classe que no pas identitària- són els que han fet país d’acord amb els seus interessos, s’han construït la casa de tots a mida pròpia i es creuen que és exclusivament seva. En certa manera, com explica la historiadora Paola Lo Cascio a la seva tesi doctoral Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003 (Afers), és això el que va fer Pujol: construir la Catalunya autònoma sobre l’eix nacional (i des d’un partit que va actuar d’inici més en clau nacional que nacionalista). Després de quaranta anys de dictadura, potser era el que tocava. Benet, de fet, també ho volia així, tot i que amb un to i accents socials diferents.

Ara bé, quaranta anys més tard, i després de que en la darrera dècada, en clau més nacionalista que nacional, la història s’hagi accelerat i s’hagi volgut accelerar -ambdues coses alhora, tot i que no són el mateix-, ara potser toca reconstruir Catalunya sobre l’eix social. I, en un context d’emergència climàtica, també sobre l’eix ecològic o de la sostenibilitat ambiental. Això no vol dir, en cap cas, oblidar l’eix nacional ni renunciar a res. Sempre i quan aquest debat es reorienti i, per entendre’ns, s’encari més en clau Benet-Candel-Cirici que no en clau Xirinacs o Barrera.

No saber distingir la realitat de la ficció o el desig, així com no calibrar bé ni la correlació de forces, les pròpies i les contràries; ni el tempo històric i polític; ni l’impacte global de la crisi econòmica i democràtica, ens ha dut, tot plegat, a la mentida i l’autoengany i, en definitiva, al límit del precipici per la degradació i la repressió de les llibertats, l’autogovern i la cohesió social del país. En aquest context, falten coordenades i punt de referència per orientar-se políticament. Les dicotomies Tarradellas-Pujol, Pujol-Maragall o Mas-Montilla són avui tant poc referencials i útils per albirar el futur com poc recorregut polític hauria de tenir Quim Torra i la dicotomia Puigdemont-Junqueras. Perquè ells i la resta de protagonistes del que Jordi Amat ha titllat de “confabulació dels irresponsables” han jugat amb els somnis i la vida de molta gent i han malbaratat la seva oportunitat política. Alguns, amb elevats costos personals de repressió i d’injustícia, sí; però també amb elevats costos pel país i tota la societat.

La llibertat de tothom és imprescindible pel diàleg i ningú hauria d’estar a la presó o a l’exili, i encara menys quan el poder judicial espanyol es retrata un dia sí i l’altre també brandint entre les mans, enlloc de les preceptives balances, el garrot de la dreta més extrema. Però els irresponsables de la confabulació es mereixen ser políticament inhabilitats per la ciutadania que els ha patit. Moralment, se’ls pot atribuir, aplaudir o retreure el que cadascú cregui segons parer i afinitats, però no s’hauria de votar mai més els qui ens han dut a l’atzucac. Parlem de les persones, no dels partits. I això no val només pels independentistes catalans, sinó també pels polítics nacionalistes espanyols que durant anys s’han confabulat igualment de forma irresponsable fins a corejar l’a por ellos, aplaudir la repressió i votar la suspensió de l’autogovern via article 155, que hi ha qui segueix insistint en aplicar una vegada i una altra.

A tot això, el PSC intenta presentar Miquel Iceta com el candidat a president de tots però és impossible que ho sigui. O, almenys, està per veure que ho pugui ser. I no ja pel pecat del 155 -que per alguns potser redimeix de pecats anteriors, com que el PSC hagués dut, no fa tant, al seu programa electoral el dret a decidir i un referèndum pactat o hagués defensat, durant la transició, el mateix dret a l’autodeterminació que Benet i el PSUC-, sinó perquè en bona mesura el que Iceta representa és un retorn a un passat que, per molt que l’anomenat règim del 78 encara aguanti, tampoc ja no tornarà. Prou que ho sap un Pedro Sánchez que, per tossuderia dels electors i en contra del criteri de l’IBEX i de Felipe González, ha hagut de cedir a formar un govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos, que són els hereus, almenys en part i a través dels Comuns, del PSUC i d’aquell Guti que el 1982 citava Confuci, la lluna i el dit. La cita s’escauria també avui -i no tant sols dirigida als socialistes- quan el que cal és mirar endavant i buscar nous lideratges als partits i al país, però sobretot bastir (i no serà gens fàcil) un nou projecte col·lectiu com a nació i com a societat.

Tot això no vol dir que la sortida de l’atzucac –després, amb calma, ja vindrà una solució que en cap cas serà màgica ni només consistirà en votar, però que sí caldrà votar- no pugui passar per una mena de compromís històric modelat pel principi de realitat entre el PSC-PSOE i una eventual majoria independentista liderada per ERC. Un compromís històric al que haurien de contribuir les forces a l’esquerra de socialistes i republicans, i singularment els Comuns per la seva capacitat de diàleg i de tendir ponts entre diferents sensibilitats en l’eix nacional. Però també pel paper que l’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia o del socioliberalisme del PSC i ERC ha de jugar si realment se li vol prendre l’hegemonia cultural a un nacionalisme conservador reconvertit en sobiranisme populista i, alhora, es vol fer front amb determinació a la nova extrema dreta que campa arreu d’Europa cavalcant totes les crisis i pors de les classes mitjanes i populars. Enlloc està escrit que a l’esquerra de la socialdemocràcia -sigui alternativa, ecosocialista o anticapitalista- tot hagi de ser minoritari o marginal. Ho demostren els dos triomfs electorals d’En Comú Podem a les eleccions generals de 2015 i 2016 o la irrupció decisiva de la CUP a l’escenari català. Altra cosa és si no saben aprofitar bé el seu moment i, per excés de tacticisme o manca d’estratègia, d’organització o de cultura política esdevenen subalterns d’uns i/o altres.

Si cal que la història ens convoqui, o que la convoquem nosaltres a ella, potser caldria mirar menys al 1714, menys als orígens (populars i burgesos) del catalanisme de la segona meitat del segle XIX o menys al convuls primer terç del segle XX (Lerroux, Prat de la Riba, Cambó, Layret, Seguí, Nin, Comorera, Campalans, Rovira i Virgili, Macià i Companys inclosos). I, per contra, caldria que ens centréssim més a analitzar la forja i la força del catalanisme popular dels anys 60 i 70 (Jordi Solé Tura inclòs, trencant estereotips que el mateix Benet va contribuir a crear en ser tergiversada la seva crítica de Catalanisme i revolució burgesa) i en els perquès del seu posterior declivi i fracàs. I això inclou analitzar per què els de sempre que van fer la Catalunya autònoma han acabat volent fer la Catalunya independent deixant-ne sempre socialment al marge uns altres, que són molts. Encara que aquests altres no siguin sempre els mateixos o puguin anar canviant.

“Estimo massa el meu país per desertar”, va escriure Benet el 1968 en una carta privada. Era el mateix any del discurs d’homenatge a Pompeu Fabra a Badalona en el que Benet -al costat de Manuel Sacristán i Joaquim Molas i entre poemes de Coloma Lleal, Màrius Sampere, Pere Quart i Salvador Espriu- va fer servir per primer cop l’expressió un sol poble i va afirmar: “En aquest treball -en aquest combat, diria- ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest país nostre que volem viure en democràcia i llibertat”. I en aquest treball, en aquest combat, estem encara. Aviat hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya i, quaranta anys després, hi ha reptes, lemes i interrogants que segueixen vigents. Som un sol poble? És possible un president de tots? O una presidenta, que ja toca.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 11

Comentaris (1)

  • Avatar

    Pere

    Som un sol poble? Una sola classe? No hi ha diferències i antagonismes?
    Els votants de Ciudadanos a quin poble pertanyen? Al meu, segur que no.
    La meva conclusió és que 40 anys de renúncies als nostres drets nacionals no han servit de res.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top