La unilateralitat, una oportunitat per al PP per recentralitzar l’Estat Revisat per Revista Treball a . Aquests dies hem estat testimonis de com el Consell de Ministres, a pesar de l’evidència que Puigdemont no va declarar la independència des del Parlament, ha vo Aquests dies hem estat testimonis de com el Consell de Ministres, a pesar de l’evidència que Puigdemont no va declarar la independència des del Parlament, ha vo Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » La unilateralitat, una oportunitat per al PP per recentralitzar l’Estat

La unilateralitat, una oportunitat per al PP per recentralitzar l’Estat

La unilateralitat, una oportunitat per al PP per recentralitzar l’Estat

Aquests dies hem estat testimonis de com el Consell de Ministres, a pesar de l’evidència que Puigdemont no va declarar la independència des del Parlament, ha volgut activar tant sí com no l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. L’aplicació d’aquest article, tal com el PP, C’S i malauradament, sembla que també el PSOE, l’interpreten, suposa una agressió política i social contra l’autogovern de Catalunya sense precedents en democràcia, però també una agressió a la mateixa Constitució.

Joaquín Urías, professor de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, recorda que la manera en la que el PP vol aplicar l’article 155 xoca frontalment amb l’article 2, que és el del dret a l’autogovern de les “nacionalitats que integren Espanya”. L’article 155, com l’article 116 o com les la suspensió de la Constitució en determinades investigacions, tenen i han de tenir forçosament un caràcter d’excepcionalitat, i per tant cal que estiguin molt ben delimitats en el temps. Si més no, la proposta que el PP ens porta a debat al Senat deixa oberta la temporalitat de l’aplicació o de la suspensió de l’autonomia al que pugui passar en l’esdevenir diari. No delimitar temporalment l’aplicació del 155 obre una escandalosa situació jurídica en la que l’excepció es pot convertir en la norma o en la derogació de la mateixa Constitució.

Per altra banda, l’article 155 tampoc està previst per fer convocar unes eleccions, sinó per corregir una mesura concreta que s’està incomplint des del govern d’una autonomia; segurament és per aquest motiu que l’Executiu de Rajoy tenia problemes per plantejar el requeriment a Puigdemont. Esperaven una DUI i, en no tenir-la, van haver d’agafar-se a les lleis de Referèndum i Transitorietat aprovades al Parlament el 6 i 7 de setembre.

El Senat, com el Congrés, són les Cambres que s’ocupen del control del Govern; contradictòriament, el plantejament que fa el govern del PP sobre el 155 suposa el “descontrol” del Senat sobre el Govern de l’Estat i un xec en blanc per al mateix. A tall d’exemple: cessar el major dels Mossos o controlar TV3 són mesures que li correspondria prendre al Senat, però que en canvi cauran en mans de l’Executiu.

En definitiva, la manera en què es vol aplicar el 155 contempla mesures no ajustades a l’articulat constitucional i vulnera drets fonamentals de la mateixa Constitució. Rajoy ha doblegat l’article 155 i l’ha convertit en un article que s’apropa més a l’article 116 que no pas a una correcció parcial i temporal d’un determinat incompliment per part d’un govern autonòmic.

A pesar de la sensació que es vol fer arribar a la ciutadania des dels partits i mitjans que donen suport a l’aplicació del 155 de què la seva aplicació és inevitable, no estem davant un problema jurídic sinó polític; la política no es pot reduir al dret processal. Els partits, i molt menys els que tenen responsabilitats de govern, no poden fer veure que actuen com autòmats renunciant a la capacitat de decidir, ja que l’aplicació de l’article 155 tindrà greus conseqüències polítiques, econòmiques i socials.

Pel que fa a les conseqüències polítiques, el camí que s’obre amb aquesta interpretació del 155 és molt perillós, ja hem vist les temptacions de l’oposició a Castella-La Manxa o Navarra. Govern amb el que discrepo, govern que titllo d’inconstitucional i a qui aplico el 155.

Segons Pérez Royo, constitucionalista reconegut, la Constitució del 78 era un punt de partida pel que fa a l’encaix territorial, un pacte escàs si es vol després d’una dictadura feixista, però mai va ser entès com una estació final. Després del referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia al 2006 i l’aprovació al Congrés, el PP va aconseguir que el Tribunal Constitucional fes seva la posició de què l’Estatut no cabia en la Constitució del 78. Quan la Constitució i el poder judicial es converteixen en la propietat privada d’un partit o més, difícilment podran seguir garantint la convivència.

Certament, la unilateralitat desafia l’Estat de dret quan no es reconeixen les institucions o els poders, heus ací la incompetència del PP per recuperar la confiança de l’independentisme en les institucions; però també cal que aquells que han utilitzat l’unilateralisme com a estratègia reflexionin urgentment sobre si el resultat no és que han fet realitat l’anhel del PP, que és qui realment està sabent fer d’una crisi una oportunitat.

Aquests dies veiem com el PP i C’S es freguen les mans veient l’oportunitat de recentralitzar més encara l’Estat i carregant-se amb el pretext de “frenar l’independentisme” l’Estat de les autonomies i el “café para todos” amb el que, en realitat, no han combregat mai.

Una regressió a les èpoques preconstitucionals pel que fa a l’ordenació territorial no només seria un desastre per a l’autogovern de les diferents nacions històriques i les autonomies, sinó que comportaria greus conseqüències socials per a la gent.

La classe treballadora, les aturades, els autònoms, les petites i mitjanes empreses venen d’una greu crisi econòmica que, si s’està superant, ho fa amb més precarietat, pitjors salaris i pitjors condicions laborals.

Una recentralització de les institucions més properes a la ciutadania significa pitjors serveis públics, uns serveis públics que ja han patit les retallades dels successius governs del PP però també de CiU. De la mateixa manera que no podem permetre que la crisi econòmica sigui l’excusa per retallar els nostres drets laborals i socials, tampoc tolerarem que la crisi territorial a la que ens han portat el PP sigui la regressió institucional. Qui acabarà pagant l’escapçament de l’autogovern seran els de sempre, els de baix.

L’aplicació del 155 no és un atac a l’independentisme, és un càstig col·lectiu per a tota la ciutadania de Catalunya independentment de les seves creences polítiques, i també suposarà una regressió per al conjunt de l’Estat espanyol. Aquest és un article last call al govern del PP i al de JxSí: és urgent que abans que no sigui massa tard parem màquines d’una i altra banda: ni DUI ni 155. Cal deixar enrere la crispació i els termes bel·licistes. Cal guanyar temps, com deia ahir la Comissió per al Diàleg; passar dels monòlegs fets per escoltar-se a si mateix als diàlegs escoltant els altres. Tal i com aconsella Herrero de Miñón, un dels pares de la Constitució d’UCD i AP, és necessari que ningú en surti ni humiliat ni derrotat, ja que malauradament això es pot traduir en una pèrdua de drets i llibertats de la gent més senzilla, de la ciutadania que avui es mira i s’escolta els seus governants atemorida i plena d’incerteses.

I sí, ho seguirem repetint fins la sacietat: el que Catalunya i Espanya necessiten és referèndum pactat, un reconeixement mutu, que alhora és el que vol el 80% de la ciutadania de Catalunya i pel que haurien d’estar treballant els nostres governants en aquests moments. Necessitem solucions polítiques, i si no són capaços de posar-les sobre la taula, senzillament, pleguin.

 

Autor/Autora

Sara Vila

Senadora d'En Comú Podem

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top