La tragèdia dels béns comuns i l’accés a Internet Revisat per Revista Treball a . La lògica del bé comú ens ha introduït a la idea que a la societat existeixen una sèrie d'elements compartits, i aquests últims ho són perquè tenen per objectiu La lògica del bé comú ens ha introduït a la idea que a la societat existeixen una sèrie d'elements compartits, i aquests últims ho són perquè tenen per objectiu Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » La tragèdia dels béns comuns i l’accés a Internet

La tragèdia dels béns comuns i l’accés a Internet

La tragèdia dels béns comuns i l’accés a Internet

La lògica del bé comú ens ha introduït a la idea que a la societat existeixen una sèrie d’elements compartits, i aquests últims ho són perquè tenen per objectiu buscar i satisfer a les persones que els utilitzen. Aquests elements els anomenem béns comuns, per què el seu ús és comú per la població, és a dir, són comuns en la seva conservació, en la seva gestió, i en cert aspecte, ho són també perquè són de responsabilitat col·lectiva.

Garret Hardin, ecologista nord-americà, el 1968 planteja un dilema en torn a l’assignació dels recursos limitats i necessaris, l’anomenada tragèdia dels béns comuns. En concret, planteja que la sobreexplotació dels recursos causa un problema en la seva assignació: la dinàmica d’unes relacions sense regulació acaben potenciant la competència i l’individualisme, i acaben esdevenint desigualtats irreparables a la societat.

Alguns béns són comuns perquè són indispensables per la vida i no s’entenen si no és de manera compartida. Subsistim a la vida gràcies als recursos -naturals o creacions tangibles o intangibles-, que són escassos. Aterrant aquesta idea veiem com l’aigua és el bé comú més important i es tracta d’un bé comú natural. Però també els espais comuns als municipis com la plaça del teu barri o del teu poble estan plenes de béns comuns materials i tangibles, com poden ser a petita escala els bancs on t’asseus, o fins i tot l’hospital i el seu servei, que has utilitzat sempre quan t’has trobat malament.

Els béns comuns han anat canviant al llarg del temps, donat que les necessitats socials per subsistir de manera digna en societat han canviat. En aquest marc, el cas més clar és el d’Internet. Amb Internet es genera un nou espai comú interclassista, on hi ha certa llibertat per accedir a la informació i compartir continguts de molts tipus, des de treballs elaborats fins a les fotos que t’has fet aquest estiu que puges a Instagram, les ocurrències que publiques a Twitter, o les gestions que realitzes per fer la declaració de la renda a l’Agència Tributària.

La pandèmia desestabilitzadora l’augment de la escletxa digital

La covid-19 ha passat de ser una crisi sanitària a una crisi social, i en aquest marc s’ha fet evident la importància de les opcions polítiques en la gestió i assignació de recursos. La resposta que ha de donar un govern d’un color polític a aquesta pandèmia no serà la mateixa que la que ens pot donar el color polític oposat, això ho hem vist amb polítiques valentes que ha dut a terme l’actual govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos, com els ERTES, la rebaixa de les taxes universitàries, o d’altres no tan exitoses, però benintencionades, com és el cas de l’Ingrés Mínim Vital.

Ens hem trobat davant d’un escenari on gran part dels i les estudiants de l’Estat espanyol que cursen ensenyament postobligatori estan realitzant l’anomenada docència hibrida, que consisteix, en la gran parts dels casos, a dividir les classes en dos grups i rotar la presencialitat a l’aula. Altres estudiants, independentment de la seva edat, per motius laborals o motius personals, estudien a distància i ho fan també fent servir les noves tecnologies, un ordinador i accés a Internet. A partir d’aquí sorgeix un debat que ha quedat potser a l’ombra, però molt important i interessant: l’Estat hauria de garantir l’accés a Internet si és indispensable per seguir aquesta docència online?

Internet com a bé escàs

El ministre d’Universitats Manuel Castells va fer una entrevista al diari ‘Público’ que va aixecar les alarmes, manifestant que “la gran majoria de població universitària té connexió a Internet”, matisant que “hi ha extrema desigualtat social, i això es tradueix en equipament de menor qualitat, en connexions lentes, en preus alts i en haver de treballar en espais reduïts”. Les declaracions i les dades contradictòries que va aportar el ministre han deixat entreveure que existeix un problema real amb l’accés a Internet. No se’ns escapa que si bé és cert, com apuntava el sociòleg ministre d’Universitats, que entre les persones de 20 a i 35 anys l’ús d’Internet és d’un 96%, el percentatge de llars amb accés és del 91%. També apuntava que la taxa de penetració de mòbils és del 115%, és a dir, que existeixen més mòbils que persones, i que el 87% d’aquests mòbils són intel·ligents, mentre que la resta, un 13%, no ho són.

Un nombre considerable d’estudiants de diferents comunitats autònomes, sobretot de l’anomenada Espanya buidada i a zones rurals, han manifestat durant el confinament que han tingut grans problemes de connexió. El cas més clar és la província de Terol, on un 75% del territori no té bona cobertura a Internet, i així ho ha certificat la Comissió Nacional del Mercat de la Competència. Passa el mateix a Galícia, on l’INE informava que 9 de cada 10 llars tenen accés a Internet, però un 20% dels i les estudiants tenen problemes de connexió. També s’han pronunciat altres responsables polítics: la consellera d’Educació de la Junta de Castella i Lleó, Rocío Lucas, va informar durant el confinament que el 80% dels alumnes tenen accés a les aules virtuals, és a dir que un 20% dels estudiants de la seva comunitat autònoma no ha pogut accedir a una bona connectivitat. Moltes d’aquestes dades són difoses i estudien casos que poc tenen a veure entre sí, però ens posen de manifest que existeixen zones rurals i buidades on hi ha un percentatge d’alumnes considerable que no pot seguir en plena normalitat aquesta docència hibrida.

Aquests problemes no només són propis de l’Espanya buidada i les zones rurals. En aquest sentit, la comissió d’educació de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) en ple confinament va denunciar que hi havia 150.000 llars sense accés a Internet, i demanava “que les companyies telefòniques facilitessin l’accés gratuït a totes les llars amb nens i nenes”. Tot i estar d’acord amb l’anàlisi i veient amb bons ulls la proposta de la FAVB, i entenent que aquesta seria una bona proposta per la ciutat de Barcelona i l’Àrea Metropolitana, el problema que existeix és endèmic a les poblacions rurals i a l’Espanya buidada, on ni de lluny ha arribat mai la fibra òptica i quasi amb total seguretat no arribarà en els pròxims anys, i aquest fenomen també es dóna a municipis mitjans i petits de Catalunya. Cal una proposta valenta que vagi més enllà de demanar a les companyies Internet gratuït: l’Estat ha de garantir la seva disponibilitat, perquè és el seu deure.

Internet com a bé comú públic i proposta de futur

Amb aquestes dades, cal plantejar-nos si ha arribat el moment de garantir l’ús d’Internet com a necessitat universal. Hauríem de caminar cap a garantir aquest dret a l’educació perquè aquesta crisi, que també és social, no faci més gran l’escletxa entre estudiants amb recursos i estudiants amb menys recursos. No només l’Internet com a bé comú i d’accés públic s’ha de pensar com una mesura provisional per la pandèmia. Internet s’ha convertit en una necessitat perquè és imprescindible per garantir la igualtat d’oportunitats. No només en temps de pandèmia per a l’alumnat, sinó per la gran quantitat de gestions que són necessàries fer per via telemàtica i no està garantit l’accés per tota la població.

La no regulació d’un bé comú produeix una necessitat, i aquesta necessitat és mercantilitzada. Menys de cinc empreses controlen el mercat d’Internet a Espanya, sense cap mena de regulació per part de l’Estat. Hem vist com La Caixa ha absorbit Bankia i això ha causat un gran debat, però fa uns anys també ho va fer Vodafone amb ONO, reduint encara més el mercat i les opcions del mercat de la telefonia i Internet. Les grans empreses especulen amb les necessitats de la ciutadania i prenen decisions econòmiques mirant els seus interessos i no els de la majoria. Mirar pels interessos de la majoria és responsabilitat dels governs a diferents escales.

L’Internet és un recurs escàs amb un oligopoli de poques companyies que pacten uns preus similars, o ho fan implícitament, per oferir aquest accés a la informació, informació que ens fa més lliures i d’on podem beure d’una gran cultura i pluralitat. Desmercantilitzar l’accés a Internet és una oportunitat per fer-nos més lliures i, a la vegada, viure més en comú, garantint accés a un immens ventall de possibilitats en xarxa.

 

Autor/Autora

Dani Sosa

Politòleg

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top