La solidesa de la CGIL Revisat per Revista Treball a . Setembre 2021, plaça de la Santa Croce, Florència. La plaça porta el nom de l'església franciscana on es troben les tombes de Galileu i de Maquiavel, italians q Setembre 2021, plaça de la Santa Croce, Florència. La plaça porta el nom de l'església franciscana on es troben les tombes de Galileu i de Maquiavel, italians q Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » La solidesa de la CGIL

La solidesa de la CGIL

La solidesa de la CGIL

Setembre 2021, plaça de la Santa Croce, Florència. La plaça porta el nom de l’església franciscana on es troben les tombes de Galileu i de Maquiavel, italians que van eixamplar el camí del pensament racional per la comprensió del món físic i de la societat política. Passa un grup de noies i nois amb motxilles de companyies de repartiment en bicicleta i unes banderes vermelles plegades on s’intueixen lletres de color blanc. Tornen d’alguna manifestació. Reconec la procedència de les banderes gràcies als anys de lluites compartides amb la Confederació General Italiana del Treball (CGIL).

En els mateixos dies que CCOO organitzava la primera vaga ‘rider’ a Barcelona, la CGIL convocava concentracions de repartidors contra el ‘conveni’ impulsat a Itàlia per les empreses de plataforma que pretenen donar aparença de legalitat a les seves pràctiques d’explotació. El veterà sindicat fundat el 1906, que va conèixer i combatre les escomeses del feixisme en el primer país on va implantar-se, està a l’avantguarda de la construcció de drets de les treballadores del segle XXI.

Aquest 9 d’octubre, a Roma, una manifestació antivacunes va derivar en agressió contra la seu nacional del sindicat italià. La manifestació era convocada contra les mesures anunciades pel govern italià d’estendre el passaport immunològic al treball. Els convocants aixequen la bandera del dret a la insolidaritat i necessiten agredir a qui construeix solidaritat dia a dia. El crit de la manifestació és “llibertat”. Llibertat per no assumir els esforços d’una societat que necessita superar una pandèmia que causa milers de morts; llibertat d’explotar les treballadores al marge del dret laboral; llibertat de desentendre’s de les polítiques contra el canvi climàtic; llibertat d’impedir que les filles rebin una educació científica, racional i crítica. Amb aquest crit, la ultradreta ha atacat la seu del sindicat que llueix una pancarta on es pot llegir: “La violència contra les dones és un fracàs de tothom”.

En les hores que van seguir a l’agressió, Maurizio Landini, secretari general del sindicat, va rebre trucades de suport de gairebé totes les instàncies socials i polítiques del país. D’aquelles forces que han alimentat el moviment ultradretà, de les que s’hi repleguen per recuperar espai a la dreta, d’aquelles que van informar del final de les ideologies, de les que han esdevingut meres plataformes a les trajectòries personals de líders ambiciosos. Alguna de les veus que avui expressen solidaritat amb el sindicat ho fa des del cinisme més barroer; moltes altres no. Expressen preocupació les forces democràtiques de dretes per la deriva política de desestabilització social, l’esquerra clàssica pel risc d’involució democràtica, les ja no tan noves formacions ‘post-ideològiques’ per l’amenaça de la ultradreta. Benvingudes siguin les paraules de suport, però cal reclamar a qui les pronuncia una reflexió de coherència.

La CGIL no és només el sindicat que defensa drets laborals avui o que va confrontar el feixisme en el passat. És també el darrer referent reconeixible de la conquesta democràtica italiana, del pacte per construir una república democràtica entre partisans i catòlics conservadors, entre comunistes, socialistes i democratacristians, entre sindicalistes i empresaris. Un recordatori permanent de què la insolidaritat no és llibertat sinó abús de poder. De que una república es construeix des del compromís col·lectiu de la ciutadania, no des de l’egoisme i la cobdícia. I la llibertat només és real quan neix d’aquest compromís.

En el país i el moment en què la política és més líquida, la CGIL constitueix un referent democràtic sòlid. El principal motor de la democràcia és la feina quotidiana per reconstruir solidaritat, drets laborals i regles allà on el capitalisme descarnat crea deserts on s’imposa la llei del més fort. Per això és atacada, perquè ofereix la solidesa dels fets allà on d’altres s’han refugiat en la fluïdesa dels ‘relats’. Al cap i a la fi, solidesa i solidaritat tenen la mateixa arrel.

Autor/Autora

Andrés Querol Muñoz

Secretari d'Organització de CCOO de Catalunya

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top