La serp pot sortir de l’ou a la primavera Revisat per Revista Treball a . Enguany el centenari del naixement d’Ingmar Bergman ha passat sense pena ni glòria, si més no, a casa nostra. En temps líquids, l’obra densa i, tot sovint, clau Enguany el centenari del naixement d’Ingmar Bergman ha passat sense pena ni glòria, si més no, a casa nostra. En temps líquids, l’obra densa i, tot sovint, clau Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » La serp pot sortir de l’ou a la primavera

La serp pot sortir de l’ou a la primavera

La serp pot sortir de l’ou a la primavera

Enguany el centenari del naixement d’Ingmar Bergman ha passat sense pena ni glòria, si més no, a casa nostra. En temps líquids, l’obra densa i, tot sovint, claustrofòbica, del reputat dramaturg i cineasta queda fora de joc en la conversa pública. Més enllà de la introspecció autobiogràfica, amb la religió com a rovell de l’ou, derivada de la presència d’un pare capellà luterà, estricte i ambiciós, Bergman ens va deixar una de les pel·lícules més colpidores sobre l’ascens del nazisme a la societat alemanya: L’ou de la serp (Das Schlangenei, 1977), rodada en alemany i anglès a Munic amb l’habitual i extraordinària Liv Ullmann i l’hieràtic i inquietant David Carradine, que havia aconseguit la popularitat amb la seva interpretació de Kunfú  i venia de rodar la biopic dedicada al cantautor Woody Guthrie. Tot amb tot, la pel·lícula també tenia un rerefons autobiogràfic. L’any 1934,  acollit per una família de la Turingia en un intercanvi escolar, va assistir a un míting del partit nacionalsocialista i va quedar impactat per la parafernàlia i, sobretot, per les veus d’odi. Així mateix, cal subratllar que el seu germà va ser un dels fundadors i dirigents principals del partit nazi suec.

A diferència de la pel·lícula musical de Bob Fosse (Cabaret,1972), Bergman retrata un Berlin desolat i un cabaret sòrdid sense esperança. El protagonista, jueu per més INRI, ho explicita d’una manera punyent: “em desvetllo d’un malson i descobreixo que la vida és més cruel que en el somni”. El director suec posa l’accent en la utopia racial a través de l’eugènesia (també molt en boga al seu país) d’una societat i d’uns éssers humans perfectes i rebla el clau, a tall d’advertència, afirmant que qualsevol que faci un mínim esforç pot veure allò que ens espera al futur: és com l’ou de la serp, a través de la  membrana prima es pot distingir un rèptil ja format. Bergman situa l’acció l’any 1923, l’any del putsch de Munic. Un dels que ho va veure més clar i que ho va deixar per escrit va ser el periodista i corresponsal Eugeni Xammar, que va arribar a Berlin l’any 1922, i va publicar fins i tot una entrevista (tot fa pensar que inventada –amb la complicitat de  Josep Pla-, però d’una versemblança i una visió profètica genial) amb Adolf Hitler. L’any 1998 es publicarien els escrits de Xammar d’aquest període manllevant el títol del film de Bergman.

Itàlia ha estat el laboratori polític de fenòmens com el feixisme o el berlusconisme  (també de l’eurocomunisme) i ara ho és del sobiranisme nacionalista, la amenaça principal de la construcció democràtica de la Unió Europea. En un dels llocs paradisíacs de la regió del Lazio, a poc més de cent quilòmetres de Roma, la serp del sobiranisme nacionalista, supremacista judeocristiana, es cova a la cartoixa de Trisulti al caliu de la fundació Dignitatis Humanae, que organitza cursos i seminaris, sota la protecció dels elements més conservadors de la Cúria vaticana. El president del consell assessor d’aqueta mena de think tank ultra catòlic és el cardenal estatunidenc Raymond Burke, líder del corrent opositor al Papa Francesc i nexe d’unió entre la dreta religiosa nord-americana i la Santa Seu.

Steve Bannon festeja Itàlia no tan sols per donar corda a Matteo Salvini sinó per a conspirar contra el Papa considerat l’obstacle principal de l’expansió de la seva internacional populista d’extrema dreta. Davant de la desaparició de l’esquerra italiana, el Papa Francesc és l’únic que planta cara al discurs  xenòfob contra els refugiats i s’atreveix a canonitzar al papa Pau VI ( qui va fer mans i mànigues per a commutar la pena de mort de Jordi Conill) i l’arquebisbe Óscar Romero, defensor de la teologia de l’alliberament, renyat per Joan Pau II i assassinat pels escamots de la mort salvadorenys. Bannon necessita un altre Wojtyla. Mentre el primer va jugar un paper destacat en la implosió del comunisme en els països de l’Europa de l’Est, començant per Polònia, el segon hauria de contribuir a la implosió de la Unió Europea. I el seu candidat, no cal dir-ho, és el seu compatriota Raymond Burke.

La serp ja ha trencat l’ou als Estats Units de Trump, qui no ha dubtat en definir-se com a nacionalista bandejant el concepte tradicional, de Republicans i Demòcrates, de patriota. I també ho ha fet, i també contra pronòstic, al Brasil de Bolsonaro. I tot fa pensar que no hi ha dos sense tres i que la serp del sobiranisme nacionalista trencarà l’ou aquesta primavera a les eleccions europees. Té organització (The Mouvement, que ens recorda el Movimiento Nacional del franquisme) té projecte (Europa contra la Unió Europea), té recursos (encara que algun país li posi entrebancs per esmerçar-los), té aliats (Orbán, Le Pen, Wilders, Kurz, Petry….Casado), té el vent a favor  d’uns sectors socials empobrits per la crisi, atemorits per un demà diferent i pitjor i derrotats per la cultura de les fake news i, sobretot, no té escrúpols morals ni de cap mena per a maridar la política amb l’odi visceral. Tot plegat, el “nosaltres” es fa cada cop més tribal i “els primers” més primaris. Temps foscos per la llibertat, la igualtat  i la fraternitat.

Tot fa pensar que part de la família política del Partit Popular Europeu abandonarà la dreta democràtica, conservadora i liberal, atrets pels cants de sirena de l’onada creixent del sobiranisme nacionalista. Tot fa pensar que els diputats i diputades de l’extrema dreta poden arribar ( hores d’ara) al centenar.  Tot fa pensar que la dreta democràtica no tan sols arribarà acords amb l’extrema dreta sinó que, a més a més, farà seu bona part del seu programa. Res de nou, és l’esquema dissortat i punyent dels anys trenta del segle XX. Davant aquest panorama, cal reaccionar i, en primer lloc, no repetir els errors històrics de l’esquerra. Cal distingir entre l’enemic i l’adversari polític i saber construir política d’aliances àmplies a partir de la divisòria entre sobiranisme nacional i construcció democràtica de la Unió Europea. En aquest sentit, la música interpretada per Mélenchon o Julio Anguita a favor del sobiranisme nacional d’esquerres és més que un error. És un error que no té perdó. No hi ha un altre Europa sense Unió Europea.

Les properes eleccions europees tindran una influència decisiva, com mai fins ara, en l’agenda política i la  política d’aliances a cada un dels Estats membres (i comunitats autònomes a Espanya). A Catalunya, una manca d’entesa entre les forces democràtiques pot obrir les portes a un sobiranisme nacional espanyol encapçalat per Ciutadans (i aplaudit a quatre mans pel PP i Vox) i a un  independentisme català antieuropeu (que culpa la Unió Europea de manca de suport) i antidemocràtic (que blasma contra els partits polítics) esperonat per l’ANC (a qui no faria fàstics Puigdemont), que els situaria ambdós dins del The Movement de Steve Bannon.

Cal afrontar les eleccions europees amb les idees clares i els actius polítics millors. Ras i curt, en l’espai dels Comuns, el lideratge de l’Ernest Urtasun és una garantia de solidesa i fermesa indiscutible de les forces progressistes i d’esquerres europees. La presència de Gerardo Pisarello podria ser un bon complement per a projectar l’idea força de l’Europa de les ciutats davant la regressió dels estats nacionals. Una tasca en la qual, convé que ho recordem nosaltres i ho recordem als nostres companys i companyes de Barcelona en Comú,  han excel·lit en aquest darrers quaranta anys de municipalisme democràtic els militants del PSUC i d’ICV amb lideratges de persones com Lali Vintró o Lluís Tejedor que, per cert, podrien ser, així mateix tant o més que Pisarello, uns excel·lents candidats a eurodiputats, amb pedigrí també indiscutible, per a pregonar l’Europa de les ciutats.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 29

Comentaris (3)

  • Pere

    El summum: l’independentisme català és antieuropeu i antidemocràtic.
    L’autor podria penjar l’article a El Mundo, l’ABC o El Alcázar (ai no, que ja no es publica!)

    Responder
  • Andreu Samsó Jubany

    Ara ja no penso em partits, sino en lograr l’Independencia de Catalunya, quand aixó aigi sigut realitat si encara i som, ja pensaré a qui votar, tinc varies opcions.

    Responder
  • Pep Illa

    Andreu, Itàlia que coneixes de molt de temps, ens va engrescar als anys setanta amb propostes renovadores des de l’esquera… quina tristor que ara serveixi de banderí per la nova ultradreta. Per tant més que mai: unitat d’esquerres i propostes europeistes que superin els marcs nacionals. Gràcies, un cop més per les teves reflexions.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top