La sentència: i ara, què? Revisat per Revista Treball a . No és fàcil escriure sobre la Sentència del Tribunal Suprem (STS) recaiguda en el judici pel procés amb el panorama polític i social que tenim en els dies immed No és fàcil escriure sobre la Sentència del Tribunal Suprem (STS) recaiguda en el judici pel procés amb el panorama polític i social que tenim en els dies immed Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » La sentència: i ara, què?

La sentència: i ara, què?

La sentència: i ara, què?

No és fàcil escriure sobre la Sentència del Tribunal Suprem (STS) recaiguda en el judici pel procés amb el panorama polític i social que tenim en els dies immediatament posteriors. Un president de la Generalitat fora de la realitat i absolutament incapaç d’entendre el que significa el càrrec que ocupa, que en moments gravíssims es contenta amb ser un activista (amb perdó dels activistes) i triga dos dies a condemnar uns escamots violents que aprofiten les manifestacions legítimes dels altres per fer mal a tothom, des de l’independentisme pacífic fins els presos, perquè no es fácil defensar-los quan altres polítics donen mostres d’irresponsabilitat.

La STS no ha agradat a ningú. No podia agradar a cap de les dues posicions extremes que van des de la petició de 25 anys de presó per rebel·lió, fins a l’absolució. Tampoc ha agradat a aquells que esperàvem una sentència sense penes greus que permetés començar a buscar sortides a aquesta desgraciada situació.

Cap explicació o critica de la STS pot desvincular-se de la posició de qui la fa davant la història del procés. Per això em sembla honrat anunciar des del començament que –descartada la rebel·lió com vam exigir molts penalistes-, no em semblava possible una sentència absolutòria per a tots els acusats. Malgrat alguns intentaren fer-ho creure i molts d’altres ho varen creure, era impossible segregar una part del territori espanyol i, a més, instituir una república sense infringir cap norma penal i sense una reacció de l’estat espanyol, com hauria passat també a qualsevol estat europeu. Les aspiracions polítiques, por molt legítimes que siguin no permeten acceptar l’argument de que, en un judici penal, la democràcia està per sobre de la llei, perquè ja hem vist que hi ha tendència a considerar que sols és democràtic el comportament propi.

Per aquesta raó, gairebé molts dels que negàvem l’acusació per rebel·lió, admetíem el delicte de desobediència, -sense pena de presó- com el van admetre també els acusats. I, a més, es podia parlar de malversació si es demostrava en el judici.

La STS ha anat molt més enllà i sols s’ha limitat al delicte de desobediència en els casos dels consellers Vila, Borràs i Mundó. La resta d’acusats, Junqueras, Romeva, Turull, Bassa, Forn, Forcadell, Rull, Sánchez i Cuixart han estat condemnats per instigació a la sedició i els quatre primers, a més, per malversació, a penes que van dels 9 anys dels “Jordis”, perquè no eren autoritats, fins els 10 a 13 dels càrrecs polítics. Penes molt greus, desproporcionades amb els casos concrets i clarament contraproduents per l’objectiu de la llei penal d’ordenar la convivència.

Al meu entendre, quan ANC i Òmnium van convocar els ciutadans a defensar les institucions catalanes davant del Departament d’Economia i tots els polítics a participar en el referèndum de l’1 d’octubre, sabien que no estaven convocant a una tranquil·la desfilada sinó que caldrien fets de resistència a l’autoritat. Però la qualificació com a sedició, potser per arribar a un acord amb magistrats partidaris del delicte de rebel·lió, és notòriament excessiva per la gravetat de les penes que comporta –en els nivells del delicte d’homicidi- i per l’evanescent definició “d’aixecament tumultuari”, tradicionalment denunciada per la doctrina especialitzada. Al meu entendre, era possible qualificar els fets com a instigació a la resistència a l’autoritat, sancionada amb una pena de presó de tres mesos a un any , o bé multa, el que permetria evitar la presó.

D’altra banda, és especialment criticable la construcció de l’autoria dels fets d’instigació, comuna a tots els condemnats per sedició. Es basa, segons el TS, en l’existència d’un acord i repartiment de funcions entre els acusats per crear l’aparença de legalitat del referèndum que permetés creure als convocats que amb el seu vot estarien contribuint a l’acte fundacional de la república independent de Catalunya, objectiu al qual contribuïen els Jordis des de les seves organitzacions.

Aquesta definició del que ha passat, em sembla assumible com a anàlisi polític. Molts dels que no som independentistes hem estat repetint durant tot el procés, que els seus protagonistes patien un autoengany, o bé, enganyaven la ciutadania. Ara bé, és una valoració política que resulta insuficient per fonamentar jurídicament la co-autoria de tots els acusats com a instigadors de la resistència (o la sedició, segons la sentència), calaix de sastre on van a parar des de les convocatòries dels Jordis, fins els actes parlamentaris avalats per la Sra. Forcadell. En la responsabilitat penal cal individualitzar quins són els concrets actes d’instigació, més enllà de compartir un projecte polític comú, al qual es col·labora amb actes de major o menor importància objectiva. Aquesta individualització no està present a la STS i, fins i tot com a instigació a la resistència, podria haver evitat algunes condemnes. Respecte la malversació hi ha extrems molt discutibles com valorar l’encàrrec d’informes o atribuir-la a la sra. Bassa respecte d’uns locals sobre els quals no tenia competència, però la veritat és que el concurs amb el delicte de malversació no suposa un increment significatiu de les penes.

I ara, què? Des d’un punt de vista polític, si l’independentisme esperava la sentència per recuperar la seva unitat interna, Torra s’ha encarregat d’impedir-ho. I des del punt de vista juridicopolític, no comparteixo l’anàlisi que hem sentit sobre que amb aquesta sentència es podrà acusar de sedició a qualsevol manifestant que es resisteixi a l’autoritat. Ni s’ha fet abans, ni s’ha fet amb els detinguts pels gravíssims incendis i danys que han malmès la pacífica protesta popular posterior a la sentència. No imagino la Fiscalia, com també s’ha dit, demanant deu anys de presó a ciutadans que es resisteixin a un desnonament. En qualsevol cas, no sóc partidària de llançar el missatge que la STS, ara ho fa possible sinó, al contrari, advertir que de cap manera es pot estendre a tot tipus de manifestació.

Per últim, l’indult que no volen ni els uns ni els altres. Per uns i altres cal aclarir que l’indult és una institució política per la qual no es qüestiona la legalitat de la sentència, sinó la necessitat o oportunitat de les penes. I que no exigeix ni demanar perdó ni manifestar penediment. Potser ara, ni les declaracions polítiques ni el clima general permeten una decisió serena, però caldrà plantejar-ho més endavant. I mentrestant, la STS, en contra de la petició de la Fiscalia, ha deixat la porta oberta al règim penitenciari obert. Mesures com aquestes són necessàries per començar a buscar sortides polítiques, i ja sabem que no comptaran amb el suport del punitivisme intransigent, però seria bo que els dirigents polítics catalans no ho posessin difícil amb anuncis de repetició dels fets o amb el miratge de la independència unilateral, mantenint obert un conflicte en el que alguns semblen trobar-se còmodes.

Autor/Autora

Merche García Aran

Penalista. Catedràtica de Dret Penal de la UAB

Articles publicats : 2

Comentaris (3)

  • Avatar

    Pere

    No us passeu, que això del federalisme se’n va a fer punyetes!

    Responder
    • Avatar

      Josep

      Tu si que t’en vas a fer punyetes. Els submarinos processistes dins dels partits d’esquerres cada cop teniu menys influència. Ho heu destrossat tot però per sort per l’esquerra els dirigents d’aquests partits us han perdut la por i comencen a dirigir-se als votants sense tenir en compte els articles que feu publicar a la premsa del regim..

      Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top