La Reproducció Assistida, una qüestió de classe Revisat per Revista Treball a . Accedir a un tractament de Reproducció Humana Assistida (RHA), també s’ha convertit en una qüestió de classe per a la major part de les catalanes i catalans que Accedir a un tractament de Reproducció Humana Assistida (RHA), també s’ha convertit en una qüestió de classe per a la major part de les catalanes i catalans que Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » La Reproducció Assistida, una qüestió de classe

La Reproducció Assistida, una qüestió de classe

La Reproducció Assistida, una qüestió de classe

Accedir a un tractament de Reproducció Humana Assistida (RHA), també s’ha convertit en una qüestió de classe per a la major part de les catalanes i catalans que no es poden permetre un tractament de RHA en una clínica privada. A més de ser una discriminació de classe, també ho és per les persones que viuen en territoris allunyats en els que en les seves àrees sanitàries no existeix cap tipus de tractament públic de RHA i han de ser derivades a Hospitals col·lapsats, com és la Vall d’Hebron, que ara mateix compta amb quatre anys de llista d’espera per accedir-hi.

Els prejudicis entorn aquesta qüestió fan que no se’n parli obertament i que alhora no s’hi posi remei perquè no es veu com una urgència de primera necessitat. A més, és una qüestió que afecta de ple a les dones i hi ha una idea errònia preconcebuda que aquestes ja no volen tenir fills o retarden l’edat del primer fill per pròpia voluntat o caprici. El fet és que som menys lliures del que pensem a l’hora de decidir tenir fills i no som conscients que ens influencien molts factors socials externs que hem normalitzat i als que no ens hauríem de resignar.

Per començar, segons les publicacions del Centre d’Estudis Demogràfics, només un 5% de les dones han decidit no ser mares. Aquest és un percentatge força baix, per tant no pot ser la raó de la nostra baixa natalitat com a societat.  En canvi, crida l’atenció que un 25% de les dones que van néixer entre 1975 i 1980 no tindran fills, no perquè “no hagin volgut” sinó perquè quan s’hi posin serà massa tard, això significa que no hauran tingut fills perquè “no hauran pogut”. Els preocupants baixos nivells de natalitat que amenacen el futur de la nostra societat ja ens haurien de mobilitzar però encara ens ha de preocupar més que les dones i parelles que volen tenir fills no puguin per un seguit de raons socials i econòmiques que tot seguit passaré a explicar.

A Espanya, tenim una de les edats del primer fill més elevades del món, 31,5 anys segons IDESCAT. Aquest fet ja ens hauria de fer sospitar que la maternitat en edats avançades no és una tria individual sinó un problema social i col·lectiu però, quins són els factors socials que fan que les dones no pensem en la maternitat fins passats els 30 anys?

Efectivament aquests factors tenen a veure amb la incorporació de la dona al món laboral però malauradament aquesta incorporació no ha vingut acompanyada de la comprensió i de les ajudes suficients per tal de que aquestes dones treballadores i les seves parelles puguin afrontar la criança i conciliar-la amb la seva vida laboral. Les nostres empreses segueixen pensant erròniament que la productivitat és incompatible amb les cures familiars, ja sigui de fills o de persones dependents, pel que els obstacles que cal travessar per conciliar ambdues activitats continuen sent una gimcana difícil de superar.

Hi ha més factors que intervenen en la nostra decisió a l’hora de tenir fills. Durant els anys de recessió econòmica, per exemple, la crisi es va acarnissar especialment en les dones a través de la seva desocupació però un cop recuperada l’economia, la situació de precarietat laboral no ha millorat. Així, la inestabilitat laboral i la facilitat de les empreses a l’hora d’acomiadar, la manca de suport per a la reincorporació al lloc de treball sense perdre la categoria laboral… en resum, les diferents reformes laborals sumades a la manca d’ajudes públiques per a la criança, el canvi en les relacions de parella i, sobretot, la manca de coresponsabilitat masculina, fan que tenir un fill es converteixi en una activitat de risc per a qualsevol dona.

Especialment difícil és per a les dones amb pocs o sense recursos econòmics, per tant, no és estrany que de forma responsable les dones no vegin mai el moment òptim per tenir fills o que quan els hi arribi el moment (prop dels 35/37 anys), la seva fertilitat ja hagi “caducat” i necessitin d’un tractament de RHA per dur a terme el seu projecte vital. És per aquesta edat avançada de maternitat i la manca de serveis públics, que les clíniques privades de Reproducció Assistida han crescut exponencialment i hi han vist un negoci rodó.

Cal que les dones diguem prou també a que la criança dels fills recaigui majoritàriament sobre les nostres espatlles. Especialment, cal que les dones de classe treballadora es rebel·lin davant la situació de no rebre l’ajuda suficient per fer-se càrrec de la criança i de no comptar amb l’acompanyament per part dels serveis públics sanitaris alhora de dur a terme un tractament de RHA. Segons la Llei de Reproducció Assistida de 2006, aquests tractaments són un dret i com a tal, no s’està complint, més concretament a Catalunya on hi ha les pitjors llistes d’espera de tot l’Estat.

Aquesta situació de soledat i de precarietat a l’hora d’afrontar la criança, no només ens afecta en l’edat del primer fill sinó que és la que ens empeny a tenir menys fills dels que voldríem. Segons els estudis del CED, la mitjana de fills és de 1,8 per dona o parella malgrat el desig sigui de tenir-ne dos o més.

Davant aquest sense sentit, juntament amb el grup parlamentari de Catalunya en Comú Podem, hem presentat una Proposta de Resolució per augmentar la inversió en investigacions i estadístiques sobre fertilitat a Catalunya i sobretot per repartir de forma equitativa les llistes d’espera dels hospitals públics per a que ser de  classe treballadora i de territori no suposi un greuge a l’hora d’accedir a un tractament de RHA, així com implantar en totes les àrees sanitàries (Lleida i Tarragona) tractaments d’Inseminació artificial i de Fecundació in Vitro com a serveis públics gratuïts ja que la proliferació en aquests territoris de clíniques privades demostren que hi ha prou massa crítica per tenir servei propi. La proposta també demana no excloure de les llistes d’espera a les dones majors de 40 anys doncs les clíniques privades estan realitzant tractaments a dones per sobre d’aquesta edat. Finalment, demanem incloure l’ovodonació i la donació d’esperma dins els tractaments de la sanitat pública. En definitiva, exigim que totes les dones de classe treballadora i de territori puguin accedir als mateixos tractaments que les que es poden permetre una inseminació o una FIV en una clínica privada.

És urgent un canvi de mentalitat en aquesta qüestió per tal de que ser dona i víctima de la precarietat laboral no sigui un greuge a l’hora de tenir fills. Tenir descendència mai pot ser una obligació social per una dona però sí un dret garantit si així ho desitja, i encara hi és a temps.

Autor/Autora

Sara Vila

Senadora d'En Comú Podem

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top