La primavera torna amb Esquerra Verda Revisat per Revista Treball a . És de rebut començar per agrair la intel·ligència, la fermesa i l’esforç de les persones que ens han conduit fins aquí en aquest darrer any tan complicat i no t És de rebut començar per agrair la intel·ligència, la fermesa i l’esforç de les persones que ens han conduit fins aquí en aquest darrer any tan complicat i no t Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » La primavera torna amb Esquerra Verda

La primavera torna amb Esquerra Verda

La primavera torna amb Esquerra Verda

És de rebut començar per agrair la intel·ligència, la fermesa i l’esforç de les persones que ens han conduit fins aquí en aquest darrer any tan complicat i no tan sols per la pandèmia. M’agradaria exemplificar-ho -i penso que tots ens podem sentir ben representats- en la persona de la Núria Buenaventura, punt de referència indiscutible d’aquest procés constituent d’Esquerra Verda (EV). Així mateix, sense citar-los però sabent que tothom els tenim ben presents, cal recordar totes les persones que han fet possible la celebració política, organitzativa i tècnica d’aquesta Assemblea Fundacional entre el 13 i el 20 de març de 2021.

Així mateix, haig d’agrair la confiança de les persones que van pensar que jo podria contribuir al lideratge d’EV en aquesta etapa fundacional i, per descomptat, de tots vosaltres que heu votat una direcció col·legiada, decidida i valenta, amb ganes de tirar endavant un nou subjecte polític necessari i útil per fer avançar les polítiques d’esquerres a casa nostra, que també és Europa. Em fa il·lusió compartir aquesta experiència amb companyes i companys com Anna Martín, Mireia Marín, Júlia Boada i Lluís Camprubí. Tot un repte personal per qui sempre era el jove i ara li toca ser el gran de la colla. M’omple d’orgull i responsabilitat representar la continuïtat de les cultures polítiques del PSUC i ICV, el fil roig ben visible encara en els somriures dels bons amics Domènec Martínez, Enric Cama, Eduard Amoroux, Eugeni Forradellas, Montse Torras, Rosa Sans i Joan Saura, qui ens ha fet l’honor d’acceptar la presidència honorífica d’EV. Espero que la meva experiència pugui ser útil i que la meva mirada pel retrovisor ajudi al ‘sorpasso’ de tots els entrebancs que trobarem pel camí. Espero també saber escoltar i, sobretot, desitjo no fer-me pesat. En aquest sentit, vull que tingueu ben present que tinc molt clara la meva data de caducitat, si més no, a la direcció.

La meva militància ve de lluny i va més lluny encara. Comença a la Joventut Comunista a Montblanc, l’octubre de 1974, amb Franco encara viu. Hi vaig dedicar set anys meravellosos de la meva vida i tinc un record extraordinari de les persones amb les quals vaig compartir militància i responsabilitats de direcció, algunes presents en aquesta Assemblea. Deixeu-me que esmenti al Ricard Fernández, al que agraeixo un cop més la seva disponibilitat per estar en la Comissió de Control Econòmic i Financer. Amb el Ricard he compartit una llarga vida política començant per la nostra presència en la mesa d’edat (ell més jove que jo, que consti), presidida per l’estimat Josep Solé Barberà, del Comitè Central del PSUC sorgit en el 7è Congrés, celebrat el març de 1985. L’Anna Martín encara no havia nascut.

Poques coses he fet continuadament en la meva vida (ja fa 15 anys que vaig deixar de fumar) com el pagament mensual d’una quota a la meva organització política. Ja en porto 47 anys (i 32 anys a Comissions Obreres). La quota era el cordó umbilical pel qual passava el finançament de la nostra activitat política. I ho serà ara, més que mai, amb Esquerra Verda. Espero que ben aviat augmenti el nombre de companys i companyes que contribueixin per a obrir un Casal d’Esquerra Verda a Barcelona, que faci d’aparador, rebedor, sala d’estar i cuina, de l’activitat política de la direcció i de tots els àmbits de l’organització. Fundació Nous Horitzons i revista ‘Treball’, inclosos.

Haig de reconèixer, però, que, tot plegat, he pagat un preu irrisori per a poder gaudir de la millor escola de formació política de Catalunya, la qual m’ha ajudat molt no tan sols en la meva vida política sinó també en la professional i la personal. El PSUC i ICV han estat, i espero que ho sigui també EV, unes organitzacions col·lectives democràtiques plenes de vida, de debats i discussions sense aturador. A cops, massa i tot. Cal vindicar l’esperit crític i la voluntat d’expressar-nos sense embuts amb respecte i lleialtat. Escoltant els altres podrem defensar millor les nostres opinions i, fins i tot, la dels altres si són millors que les nostres.

Una formació política que em va ser de gran utilitat en la meva etapa d’Alcalde de Montblanc. El municipalisme ha estat una experiència enriquidora i gratificant. No hem de deixar mai de somniar com canviar el món, ben segur, però alhora ens convé la presa de terra del municipalisme per construir la utopia quotidiana i canviar les coses i la vida col·lectiva dels nostre pobles, barris i ciutats. L’herència municipal deixada pels alcaldes i les alcaldesses, els regidors i les regidores del PSUC i Iniciativa ens honora i ens posa el llistó molt alt. Deixeu-me esmentar alguns amb els quals vaig tenir la sort de coincidir en la dècada dels noranta: Toni Farrés, Lluís Tejedor, Cesc Baltasar, Miquel Llugany, Lali Vintró, Salvador Milà, Victor Gimeno, Batista Beltran, Joaquim Paladella…. I en Martí Marín, de Martorelles, pare de la Mireia Marín.

Enrico Berlinguer és el dirigent més estimat del comunisme italià, del qual el proper any celebrarem el centenari del seu naixement i que, dissortadament, va morir al peu del faristol massa jove, gairebé a la mateixa edat que tinc jo ara. Berlinguer és un clar referent per a tothom que senti la passió per la política amb majúscula i que, a més a més, tingui ganes de fer de la seva vocació una professió, si més no durant uns anys de la seva vida. Berlinguer fou un europeista convençut, que va obrir les llistes del PCI a Altiero Spinelli, un dels pares fundadors de la Unió Europea, que convé recordar enguany en el 80è aniversari del Manifest de Ventotene, ‘Per un Europa lliure i unida’, impuls del Moviment Federalista Europeu. De Berlinguer convé subratllar dos trets distintius: la lleialtat als ideals de la seva joventut i la direcció del partit amb el criteri que només ens en sortim i avancem si ho fem col·lectivament i no individualment. (Aquesta és una cita dedicada a Jordi Guillot).

Tampoc no em voldria oblidar dels meus amics de Comissions Obreres i de la Unió de Pagesos. Tinc ben present el mestratge del flixenc Jaume Pros de Comissions de Tarragona i de l’osonenc Joan Masdemont, un dels pals de paller de la Unió de Pagesos, que a les darreries de l’any passat ens va deixar als 70 anys víctima de la covid-19. M’agraden els sindicats, m’agraden els sindicalistes, m’agraden les persones que es dediquen a millorar les condicions de treball i salarials dels seus companys de feina, tot sovint perdent la seva o la seva merescuda promoció professional. L’advocat Josep Solé Barberà li agradava definir-se com l’escolanet de Comissions Obreres i de la Unió de pagesos, les seves ninetes dels ulls.  M’agradaria que seguíssim el seu exemple i que els tinguéssim ben presents en els nostres debats, propostes polítiques i, per descomptat, en la lluita comuna sindical.

El Manifest que hem aprovat expressa amb claredat i concisió la nostra identitat ideològica. Cal fer-ne bona difusió entre els nostres amics i coneguts. Tanmateix, ens cal un Manifest polític més programàtic de més gruix on marquem la nostra pròpia agenda de debat i d’actuació política. En aquest sentit, una de les primeres decisions que haurem de prendre serà la constitució d’una comissió redactora que posi fil a l’agulla i que ens permeti tenir el més aviat possible un document de debat en el qual puguem convidar també a participar a d’altres persones interessades i, molt especialment, les més joves. L’emancipació dels joves i l’empenta dels seus projectes vitals hauria de ser una prioritat d’EV. Com la lluita per l’accés a un habitatge digne i, concretament, d’impuls d’una llei que reguli els lloguers tal com en aquest moments reclamen les concentracions davant de la Delegació del Govern que convoquen des del Sindicat de Llogaters a Comissions Obreres.

La vindicació dels joves de la Transició va ser la “majoria d’edat i el dret de vot als 18 anys”. Ens calia el reconeixement civil i polític per fer la nostra i construir els nostres projectes de vida. I vam guanyar! La Constitució contempla en el seu article 12 la majoria d’edat a partir dels 18 anys. Una fita històrica, fins i tot comparada amb la situació d’altres joves europeus. De fet, a Itàlia, encara avui, el candidats al Senat han de tenir més de 40 anys i eles electors més de 25 anys. La Maria Freixanet va ser senadora als 31 anys. Esperem que el nou líder del Partito Democratico, Enrico Letta, tiri endavant la seva proposta de reformar la Constitució per introduir el vot a partir dels 16 anys. Una rebaixa de l’edat de participació electoral que caldria també estudiar al nostre país.

Tot amb tot, el principal problema dels joves avui no són els drets civils i polítics sinó els laborals i els econòmics, que els hi permetin emprendre un projecte de vida emancipador. Cal més formació, per descomptat, reduir les taxes universitàries, incrementar les beques i els ajuts al programa Erasmus (programa que s’hauria d’estendre a altres col·lectius estudiantils i juvenils). Però amb més formació no hi ha prou, com saben molts dels joves bandejats o precaritzats en un mercat de treball on hi ha poca feina i cap lloc de treball digne. Ens agrada la proposta provocativa i alhora estimulant de Thomas Piketty sobre la Renda Bàsica Universal per a joves finançada, principalment, a partir de l’impost de successions, és a dir, de la redistribució d’una part de les herències al conjunt de joves. Una idea que cal debatre, escampar, mobilitzar i pressionar fins a situar-la al capdamunt en l’agenda política. Una vindicació que cal guanyar com es va fer amb la majoria d’edat l’any 1978. Aleshores nosaltres ens emmirallàvem en la lluita sorda i constant dels antics militants de les Joventuts Socialistes Unificades com Teresa Pàmies, Enric Pubill, Carme Casas, Leandre Saún, Romuald Grané, Francesc Pararols, Sebastià Piera i Maria Salvo, que ens va deixar fa pocs mesos després d’arribar al cent anys, com la Neus Català.

Les idees, ens recorda Antonio Gramsci, no poden viure sense l’organització i, per tant, ens caldrà en els propers mesos enfortir i articular les organitzacions territorials i sectorials d’EV amb totes les prop de 1.200 persones que han volgut inscriure’s en aquesta Assemblea Fundacional i obrint les portes de bat a bat a d’altres persones disposades a fer de l’ecologisme polític un referent fonamental de la societat catalana i europea. Com deia Pasqual Maragall: Catalunya com a lloc de diàleg i no d’oració, Catalunya com a punt de partida i no d’arribada.

L’Assemblea Fundacional d’Esquerra Verda ha coincidit amb la commemoració dels 150 anys de la Comuna de París. Em permetreu que abusi de la meva condició d’historiador i esmenti tres característiques que val la pena tenir ben present. La Comuna no era una revolució més sinó una revolució nova, social, lligada als interessos materials i les propostes polítiques dels treballadors i les classes populars. La Comuna va proclamar París com a capital de la República Universal i va reconèixer la ciutadania a totes les persones procedents d’arreu del món. La repressió sagnant dels comunards va teixir el fil roig, que arriba fins els nostres dies, amb dos poemes plens de vida i d’esperança: La Internacional d’Eugène Pottier, que pregona “Del passat destruïm misèries / els que no hem estat res ho serem tot”, i Tornarem de Louise Michel, que anuncia “Tornarem en multitud innombrable/ tornarem per tots els camins / tornarem prement els punys”. Companyes i companys, hem tornat. Una bona notícia per la política i per les polítiques d’esquerres.

Esquerra Verda fa seu el patrimoni del PSUC i d’ICV, un dels més rics de la política catalana, gràcies al compromís, la intel·ligència, la fermesa, el coratge i la generositat de la seva gent. No van ser indiferents als reptes del seu temps i van prendre partit sense recança. Tot sovint, arreplegant les cadires i escombrant la sala. Un patrimoni ecosocialista que van iniciar fa més de 40 anys Manuel Sacristán i Joaquim Sempere i que Iniciativa per Catalunya va incorporar en el seu ADN ara fa 25 anys, de la mà dels joves encapçalats per Joan Herrera. Una militància política al servei d’un projecte inclusiu de país, d’una defensa aferrissada dels interessos de les classes populars i d’impuls de les organitzacions col·lectives democràtiques i dels moviments socials.

L’Anna Martín us ha llegit el decàleg d’Esquerra Verda i com tot bon decàleg ha de cloure amb dues idees força:

La voluntat ferma de sumar i enfortir l’espai polític i electoral dels Comuns des de la nostra identitat política i ideològica. Ho hem donat tot per consolidar aquest espai i ho continuarem fent amb generositat i lleialtat.

I l’esperança d’un demà diferent i millor.

Companyes i companys, amigues i amics, demà comença la primavera, al final del túnel hi ha llum, el sol del futur ens espera somrient amb el seu escalf. Desitjaria donar-vos a totes i a tots -i més en aquest temps que ens ho impedeix la pandèmia- una estreta i càlida abraçada.

Salut, molta salut, per vosaltres, les vostres famílies i amistats

Bon treball, millor humor, i llarga vida a Esquerra Verda.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Coordinador d'Esquerra Verda i catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 33

Deixa el teu comentari

Scroll to top