La música del moviment Revisat per Revista Treball a . El debat sobre l’articulació de noves forces polítiques amb capacitat transformadora va obrint-se pas. Una de les qüestions principals que aquest debat haurà d’ El debat sobre l’articulació de noves forces polítiques amb capacitat transformadora va obrint-se pas. Una de les qüestions principals que aquest debat haurà d’ Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La música del moviment

La música del moviment

La música del moviment

El debat sobre l’articulació de noves forces polítiques amb capacitat transformadora va obrint-se pas. Una de les qüestions principals que aquest debat haurà d’afrontar és la relació entre les institucions i els moviments ciutadans. D’ençà de l’any 2011, Catalunya i Espanya han destacat en el context europeu pel vigor i la potència d’aquests moviments. L’impuls ha tingut relació, sens dubte, amb la crisi del sistema polític nat de la Transició i amb l’empitjorament de les condicions de vida per a sectors molt amplis de la població. Així, han sorgit un seguit de moviments, pràctiques i iniciatives de notable potència: del 15M a la PAH, de l’impuls sobiranista a les múltiples iniciatives d’innovació social. Però la singularitat de la situació catalana i espanyola no té només a veure amb la potència de l’acció ciutadana, sinó també amb la seva relació amb les institucions.

Tradicionalment, els moviments socials havien tendit a concebre les institucions com una fortalesa enemiga a la qual només es podien arrencar, a contracor, conquestes parcials, i a la qual potser, un dia, es podria derrotar de manera absoluta. La novetat dels darrers temps ha estat que sectors importants del moviments han passat a veure les institucions com a una arena en la que prendre posicions i com una eina a utilitzar amb finalitats transformadores. Aquest pas ha propiciat, per exemple, que d’ençà la primavera de l’any 2015, els ajuntaments de les principals ciutats espanyoles –Madrid, Barcelona, Saragossa, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Cadis…– estiguin regits per formacions nascudes directament o indirecta a recer dels moviments ciutadans. La capçalera del sistema urbà del país, les àrees més dinàmiques i poblades, han començat a experimentar, així, transformacions en el seu govern i les seves polítiques que podrien anar-se eixamplant cap a d’altres àmbits.

Es tracta, sens dubte, d’un situació plena d’incògnites, però també de potencialitats transformadores. Per tal d’assolir els seus objectius, qualsevol moviment ciutadà ha d’aconseguir que les seves demandes i aspiracions esdevinguin norma, disposició amb capacitat d’obligar. Per això, cap moviment pot renunciar a la seva relació amb les institucions: ha d’influir en l’àmbit institucional, ocupar-hi espais i, si és portador d’un projecte alternatiu, ha de tractar de transformar les institucions en la seva totalitat. La conquesta de posicions institucionals permet, doncs, augmentar la credibilitat de les alternatives, emprendre’n l’aplicació i avançar cap a transformacions de més volada.

Ara bé, la relació amb les institucions pot presentar també riscos importants per als mateixos moviments. La institucionalització de les seves reivindicacions pot dur-los a la desmobilització i, finalment, a la pràctica desaparició. Cal recordar, per exemple, el declivi de les associacions de veïns a Barcelona i tantes altres localitats catalanes a partir de l’any 1979, precisament en el moment en què alguns dels seus dirigents entraren en els ajuntaments i aquests feren seves, en part, aquelles que havien estat les reivindicacions ciutadanes. Marc Andreu, en el seu estudi sobre el moviment veïnal sota el darrer franquisme i la Transició, ha explicat amb precisió l’episodi.

La relació amb les institucions presenta, doncs, oportunitats i riscos. Per resoldre els dilemes que se’n deriven, tota opció política transformadora ha de provar de ser, al mateix temps, part del moviment i part de la institució. És aquesta la possibilitat que, de manera gens casual, neguen els qui voldrien veure afeblit l’impuls transformador i temen que aquest pugui fer-se fort simultàniament en la societat i en l’administració pública. D’aquí els atacs continuats que els representants de les noves forces polítiques reben cada cop que reivindiquen els seus orígens i les seves lleialtats als moviments ciutadans. “Heu d’optar entre una de les dues posicions”, els exigeixen, “la representació institucional o la reivindicació ciutadana”. Es tracta d’uns atacs que, en el cas dels mitjans més extrems, més reaccionaris, no haurien de sorprendre. Ja ho deia Bertolt Brecht en un escrit adreçat al compositor Paul Hindemith l’any 1934: “Us acusen d’escriure ‘Bewegungsmusik’ (música de moviment): com voleu evitar-ho? Ells no volen, com és lògic, cap moviment. En cap sector. Ni sota cap pretext. Per què us haurien de deixar moure precisament a vós?”.

Més sorprenent resulta, en canvi, que l’exigència d’optar entre moviment i institució provingui d’alguns exponents del mateixos moviments. Aquesta exigència s’expressa avui sobretot en la negació de qualsevol autonomia als càrrecs institucionals i en el requeriment que actuïn al dictat d’assemblees, comitès sectorials o plataformes veïnals. Donar satisfacció a aquestes pulsions portaria a oblidar que la capacitat de govern passa necessàriament per eixamplar els suports socials, gestionar amb eficiència i prendre decisions d’acord amb l’interès general.

Els conservadors de tota mena reclamen la definició dels subjectes polítics a partir de posicions dicotòmiques i maniquees: ciutadà/governant, moviment/institució, societat/política. Davant d’aquesta pressió, les forces polítiques transformadores han de reivindicar la seva voluntat de ser presents en ambdós costats de cada una d’aquestes alternatives. Si es limitessin a ser moviment, no podrien millorar de manera sòlida i substantiva les condicions de vida de la població, fer front al retrocés dels drets i constituir una alternativa política creïble. Si fossin només institució, perdrien en bona mesura la seva força transformadora.

La possibilitat de construir una alternativa política consistent depèn, en gran part, de rebutjar les pulsions simplificadores. Per aprofitar l’oportunitat transformadora és necessari afirmar el caràcter dual dels nous projectes polítics, reivindicar la continuïtat entre la mobilització de la ciutadania i l’acció de govern, formar part al mateix temps del moviment i de les institucions.

 


REFERÈNCIES
– Andreu, Marc (2015): Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà en la reconstrucció de Barcelona (1968–1986), Barcelona, L’Avenç.
– Blanco, Ismael & Gomà, Ricard (2016): El municipalisme del bé comú, Barcelona, Icària.
– Brecht, Bertolt (1934): “No hi ha lloc per a la música progressiva. Esbós d’una carta a Paul Hindemith”, a Cinc dificultats per escriure la veritat i altres textos de l’exili, Barcelona, Edicions 62, 1972.
– Nel·lo, Oriol (2015): La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana, Madrid, Díaz & Pons.

Autor/Autora

Oriol Nel·lo

Geògraf, professor de la UAB, especialitzat en estudis urbans i planificació del territori

Articles publicats : 10

Deixa el teu comentari

Scroll to top