La memòria democràtica i les dones: entre el reconeixement i els drets Revisat per Revista Treball a . És sorprenent la manca de coneixement i de reflexió sistemàtica sobre la memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere. Ho és perquè en un context on la r És sorprenent la manca de coneixement i de reflexió sistemàtica sobre la memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere. Ho és perquè en un context on la r Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La memòria democràtica i les dones: entre el reconeixement i els drets

La memòria democràtica i les dones: entre el reconeixement i els drets

La memòria democràtica i les dones: entre el reconeixement i els drets

És sorprenent la manca de coneixement i de reflexió sistemàtica sobre la memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere. Ho és perquè en un context on la recuperació de la memòria democràtica és una política existent, políticament incisiva i que genera resistències i un potent debat públic, així que es fa estrany que no hi hagi pràcticament veus reconegudes que ordenin aquestes demandes fent-hi una mirada lila, i posant al mapa les injustícies de gènere en aquesta tasca. Hi ha impressionants esforços acadèmics i politicojurídics en relació a la recuperació de la memòria de la repressió específica de les dones pel fet de ser-ho. Han abordat els temes dels fills robats, el tracte de les dones a la presó o les normes sobre el comportament i la identitat sexual durant el franquisme, per exemple. Tanmateix, aquestes tasques “específiques” semblen notes a peu en un discurs públic que es manté bàsicament inalterat i que sembla que s’ha articulat a partir de la reparació de la memòria de les i els assassinats en foses comunes, per una banda, i de l’eliminació del reconeixement del llegat franquista a través dels símbols en els espais urbans.

Aquesta manca de visibilitat és sorprenent, també, perquè la recuperació de la memòria col·lectiva, precisament, ha sigut una aposta feminista des de fa quaranta anys a través de l’estratègia de la reconstrucció de la genealogia femenina. Aquesta recuperació té diferents orientacions, però potser la més reconeguda globalment és la Herstory, la història de les dones amb la que les feministes acadèmiques van iniciar una tasca contrahegemònica de reconstrucció de la historiografia a partir de les veus de les dones i de la recuperació de les seves experiències. També s’ha realitzat una història de la construcció del gènere i de la sexualitat. Totes aquestes estratègies són volgudament polítiques, ja que vinculen la història amb la capacitat d’acció en el present. La transcendència política d’aquests treballs està descrita, d’una manera que trobo impressionant, per Fina Birulés a El género de la Memoria (2004):

“Efectivamente, cabe pensar que las acciones de las mujeres del pasado no han generado memoria, y que posiblemente se asemejen a aquellos sueños que no dejan huella en el recuerdo. Así, hasta hace pocos años casi nadie discutía afirmaciones según las cuales en el pasado histórico de las mujeres tan solo podían hallarse jirones de acontecimientos y de acciones fortuitas. Tales afirmaciones parecían coincidir con la impresión de que, en el ámbito de la cultura, cada nueva autora era una excepción, debía reiniciar el discurso, como si no existiera, por así decirlo, una tradición donde insertarse, como si se hallara en un espacio acósmico, en un presente sin grosor, sin pasado ni futuro. (…) La reconstrucción de la historia de las mujeres no es uno más de los proyectos en los que a menudo, en el ámbito académico, acostumbramos a embarcarnos, sabiendo ya desde el principio lo que encontraremos al final del camino; se trata de una empresa que tiene algo que ver con la posibilidad de decir, de ordenar, la experiencia presente de las mujeres”.

Així, la tradició feminista ha donat molt de pes a la memòria com una forma de reconeixement i d’habilitació per a l’acció present. Els i les militants del memorial democràtic han donat molt de pes a la justícia i la reparació com a dimensió política de la memòria. Tots dos enfocaments són complementaris i formen un conjunt que obre moltes portes a l’acció. Reconeixement (genealogia) i drets (reparació) són dimensions inseparables d’una política alternativa. Un diàleg més ric entre aquests dos moviments no només ens permetria copsar el lloc que ocupà el règim de gènere del franquisme en el seu abast repressor, sinó que també ens oferiria una mirada global més rica sobre la dimensió política de la memòria.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top