La lluita contra ISIS: Perseguir Escila, extingir Caribdis Revisat per Revista Treball a . ISIS (DAESH)  és un proto-estat amb una àmplia extensió territorial sota el seu control i govern efectiu (diguem-ne, amb permís de la llicència, Caribdis) i alh ISIS (DAESH)  és un proto-estat amb una àmplia extensió territorial sota el seu control i govern efectiu (diguem-ne, amb permís de la llicència, Caribdis) i alh Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » La lluita contra ISIS: Perseguir Escila, extingir Caribdis

La lluita contra ISIS: Perseguir Escila, extingir Caribdis

La lluita contra ISIS: Perseguir Escila, extingir Caribdis

ISIS (DAESH)  és un proto-estat amb una àmplia extensió territorial sota el seu control i govern efectiu (diguem-ne, amb permís de la llicència, Caribdis) i alhora, una  organització terrorista  (diguem-ne Escila). Aquesta dualitat és, lògicament, un repte addicional a l’hora d’enfrontar-nos-hi. És una organització  takfirista (amb voluntat d’erradicar “falsos creients”, incloses altres branques de l’islam, i per tant, potencialment genocida) i feixistitzant. El seu model totalitari de societat suposa un retrocés civilitzatori efectiu sense precedents. Entendre el seu sorgiment requereix també analitzar causes estructurals i geopolítiques: imperialisme, intervencionisme militar recurrent a la regió, batalla per les esferes d’influència d’actors regionals, inflamació de les tensions sectàries, i disfuncionalitat social i política dels estats de referència.

Caribdis controla (fet que n’augmenta la seducció i vinculació de ciutadans europeus, també a Escila) una part rellevant de territoris d’Irak i Síria (sense comptar el control d’organitzacions germanes seves sobre parts d’altres territoris com Boko Haram a Nigèria), amb una expansió fulgurant durant el 2014, i una certa contenció i replegament territorial (estimat fins el juny en un 10%)  fruit de la pressió militar multilateral durant el  2015. En els territoris sota el seu domini ha comès actes de genocidi contra grups humans diferents, sigui per factors polítics, ètnics, o religiosos (potser el cas dels jazidites ha sigut el més conegut, però no l’únic). Escila està formada per diversos nuclis més o menys autònoms, però usats instrumentalment per Caribdis. La prioritat de DAESH ha estat fins ara la consolidació d’un territori i hi ha una discussió no resolta sobre si l’increment recent d’atemptats d’Escila (Ankara, Airbus rus,Beirut,París) és expressió que han assolit capacitat logística en aquestes zones o és per contra expressió de l’impacte que està tenint l’acompanyament (ja real o potencial) militar dels respectius exèrcits o milícies, amb la clara voluntat de desincentivar-ne la implicació. Segurament és una barreja dels dos elements.

La guerra a Síria ja fa més de 4 anys que dura amb un alt cost humà: 250 mil morts, i uns 4 milions de refugiats i 7 de desplaçats interns, d’una població total d’uns 23 milions. Malgrat la complexitat podem distingir dos plans: un entre règim i una diversitat de grups opositors (cada un amb els seus aliats regionals i globals); i per altra banda tots els actors (règim, grups opositors diversos i kurds, tots amb acompanyament militar estranger) contra DAESH (Caribdis). El primer pla en el marc de les converses recents de Viena sembla que presenta una oportunitat  (dit amb moltíssima precaució) per ser solucionat diplomàticament i planteja un futurible escenari de treva, diàleg entre les parts i procés de transició política. La guerra contra DAESH (Caribdis) és una altra qüestió, ja que només (dit amb recança) pot ser acabada (guanyada) militarment (evidentment acompanyat d’un escanyament financer dels seus recursos i de no permetre’n més la passivitat i complicitat d’alguns actors regionals). Pel què significa i amenaça Caribdis i pels actes de genocidi comesos és -malauradament -una guerra justa i necessària per tal d’evitar la seva consolidació territorial (no sembla recomanable establir paral.lelismes i vincles simbòlics amb la invasió d’Irak de 2003, malgrat la relació causal entre elles). On l’ajuda militar estrangera queda inserida en la Responsabilitat per Protegir (R2P), sempre que s’aprengui dels errors del passat  i que estigui legitimada internacionalment (a través del CS ONU, fet que alhora per la necessitat d’acordar-se entre els seus membres amb interessos oposats n’evita possibles usos per a “regime change” o interès de part).

Pel què fa a Escila, sembla que es poden millorar coses per prevenir-ne atacs. Entre altres,  la coordinació entre policies i serveis d’informació (en l’àmbit europeu la mancança és malauradament notable encara), i vigilar els fluxs de recursos i persones vinculades. Són mesures que no han d’implicar una retallada de drets i llibertats general, ni que necessiten de populisme punitiu addicional. De fet, una de les derivades d’Escila és el què pretén provocar: activar el conflicte civil a l’interior de les societats europees, generar un sistema de drets i llibertats més restrictiu per als col.lectius que considera sensibles a la seva causa, atiar l’odi religiós i la persecució al diferent, generar rebuig i buidar les garanties de protecció especial  als refugiats i demandants d’asil que fugen de la pròpia Caribdis. Tots aquests efectes no són casuals, i a part de situar-nos en un escenari post-democràtic i securitari temible, seria la seva principal font legitimadora.

Caribdis per la seva banda pretén provocar una sobre-reacció irreflexiva que dugui a l’enfonsament en el seu remolí. Cal ser conscients que l’escenari de tropes “occidentals” massives sobre el terreny no sembla ni viable ni desitjable; que el suport “com fins ara” logístic i aeri té els seus límits; i que és difícil posar d’acord països de la regió amb interessos tant divergents per a fer-ne colaborar els exèrcits. Es necessita doncs una estratègia militar coordinada i pensada que ho pugui superar.  I que com a societat, pel què ens hi va, la puguem discutir, saber-ne les aportacions que hi fem i , finalment, que la puguem legitimar democràticament.

No hem de fer incompatible analitzar críticament les causes de les causes del seu sorgiment i abordar-les i canviar-les,  actuar integralment per derrotar DAESH, i plantejar un horitzó d’esperança per a la regió. Obviar alguna d’aquestes tres dimensions és un luxe que no ens podem permetre.

Autor/Autora

Lluis Camprubí

Responsable de l'Àmbit de polítiques europees i internacionals d'ICV

Articles publicats : 5

Comentaris (1)

  • Avatar

    Roman

    Coincideixo plenament amb el Lluis i m’agradaria fer una aportació concomitant,

    El problema que enfrontem es en efecte doble. Per un costat tenim una problemàtica interna europea que produeix un terrorisme endogen i per l’altre tenim un estat estranger que dona suport logístic a aquest terrorisme i li proporciona una causa. No es una situació completament nova perque el terrorisme sponsoritzat per estats era bastant corrent al segle XX. La novetat es que aquest estat no te relacions internacionals i per tant no s’el pot pressionar com es feia amb Síria, Iran o Libia. L’existència de zones sense sobirania organitzada es una novetat producte del final de la guerra freda ja que la rivalitat USA-URSS omplia tot el terreny amb amics/enemics.

    Per desmuntar el problema hem de començar per eliminar la resposta histèrica de les poblacions europees que la dreta està aprofitant per guanyar l’hegemonia del discurs. En aquest sentit cal un discurs clar de l’esquerra perque existeix una forma d’esquerres de lluitar contra el terrorisme.

    En primer lloc la primacia en la lluita l’ha de tenir la policia, no l’exercit ni els servies d’intel·ligència. Que els terroristes facin servir “armes de guerra” no justifica l’us del exercit. El grups d’operacions especials de les policies tenen armes que poden fer front als AK47 que la es l’única arma de guerra que fan servir els terroristes.

    La diferencia es crucial perque la doctrina de la policia es fer servir la mínima violència necessària mentre la doctrina del exercit es “millor que en sobri”. Col·locar pelotons de paracaigudistes als vestíbuls d’aeroports armats amb armes automàtiques es una invitació a que hi hagi una massacre en cas que comenci un tiroteig. La policia s’entrena a disparar sense fer danys col·laterals mentre l’exercit busca la saturació del foc. El que no pot ser es que passem d’enviar policies desarmats a la sala Bataklan, a situar blindats amb metralladores pesants al pàrquing del aeroport. La violència es un verí i si s’ha de fer servir com a medicina ha de ser amb les dosis molt mesurades, ni poc, ni massa, ni les dues coses.

    Un segon concepte d’esquerres en la lluita contra el terrorisme es no considerar-lo una guerra sino un delicte. Per tant es un delicte que s’ha d’investigar amb mitjans policials que individualitzin el delinqüent i graduïn la culpabilitat dels complisses. En una guerra es tracta de destruir l’enemic i en aquest cas del que es tracta es desarticular les organitzacions terroristes i imposar una pena de presó suficient a tots els participants. No es tracta com caricaturitzant els opinadors de dretes d’empatitzar amb els terroristes per tal de que pleguin, sinó de canalitzar l’odi que provoquen les seves accions en nosaltres d’una forma organitzada i eficaç tal com fem en altres delictes odiosos. En aquest sentit s’hauria de començar a pensar en una audiència i una presó europees en que es puguin jutjar aquestes persones que tenen una perillositat tan alta.

    El tercer element, la informació, no pot circular pels térbols corriols dels serveis d’espionatge militars o diplomàtics. Aquesta informació ha d’estar en mans de professionals de la policia que la facin servir per perseguir el delicte i no per jugar obscures partides d’escacs amb altres organitzacions adversàries.

    I un cop hem definit a grans trets el que hem de fer a casa, veiem el que hem de fer amb respecte al estat (o pseudo-estat o el que vulgueu) que dona suport als terroristes. Es clar que no es pot permetre l’existencia d’aquestes zones grises que acaben en mans del mes bestia i que l’acció internacional ha d’anar destinada a fer que hi hagin governs estables a tots els territoris del mon. A ningú se li amaga que aixó requereix violència però no nomes violència i quan mes violencia millor, fan falta també recursos economics per reconstruir i alguna mena de plà factible.

    Peró aixó era abans, ara no es una zona grisa sino un estat amb impostos, habitants, exercit, etc… La zona en mans del DAESH mes les zones colindants, estan poblades per uns deu milions d’habitants. En total deuen haver uns 15 milions de sunnites al area. Aquests sunnites se senten amenaçats pels xiïtes recoltzats per Iran que els rodegen per tres costats i pels kurds que tanquen el quart. Una opció que semblen predicar la gent com Carlin que criden a “tacar-se les mans de sang” es exterminar-los però lògicament -digueu-me “buenista”- això no es acceptable. El bombardeixos a la zona son absurds si ningú te un pla que imposar a trets. Matar per treure’s la por es criminal i novament dieu-me “buenista”. La guerra que es vol fer amb tant entusiasme ha de tenir un objectiu politic.

    Es clar que aquests 15 milions de persones han de trobar una articulació política diferent del DAESH si volem poder anar al cine sense que ens disparin adolescents musulmans en cerca d’un absolut. Crec que s’ha de parlar en veu alta de dividir Irak en tres països. Critiquem Sykes-Picot però no tenim valor de desfer la seva obra. Siria va néixer per ser un protectorat francés pero la seva població sunnita estaria mes confortable amb la població sunnita de Irak que actualment esta sota la bota criminal i corrupte dels xiïtes del sud. Seguir cultivant la fantasia d’un Irak democràtic es tapar-se els ulls. Bremer va destruir Irak i ara ja no existeix. Imposem amb intel·ligència una estructura política als sunnites que ens permeti reclamar-los un comportament civilitzat després. I llavors, als que s’oposin per la força de les armes, bombardegem-los sense remordiments. Fem servir la violència amb molta cura i per implementar un pla, no a raig per treure’ns la por, o pitjor encara per venjar-nos.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top