La lliçó de Coscubiela Revisat per Revista Treball a . Durant els debats al Parlament sobre les Lleis del Referèndum i la Transitorietat, molta gent identificada en la tradició de l’esquerra del PSUC hem tingut un f Durant els debats al Parlament sobre les Lleis del Referèndum i la Transitorietat, molta gent identificada en la tradició de l’esquerra del PSUC hem tingut un f Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » La lliçó de Coscubiela

La lliçó de Coscubiela

La lliçó de Coscubiela

Durant els debats al Parlament sobre les Lleis del Referèndum i la Transitorietat, molta gent identificada en la tradició de l’esquerra del PSUC hem tingut un fort sentiment de rejoveniment polític.

Va ser una sensació d’identificació i de sentir renéixer l’orgull per una política, escoltada novament, de la millor esquerra en les dues intervencions de Joan Coscubiela al Parlament de Catalunya. Rigor, sinceritat i profunditat ideològica. En manifestar el rebuig radical a unes propostes de llei de JxSí i la CUP que vulneraven la pròpia legalitat democràtica del Parlament, tal com ja havien advertit els lletrats de la Cambra i el propi Consell de Garanties Estatutàries del Parlament, Coscubiela no sols va criticar amb rigor unes lleis i uns procediments antidemocràtics i poc solvents, sinó que alhora va fer una dura crítica de la política del PP, que està en la base de tot el conflicte. També va defensar el dret d’aquells que vulguin defensar la independència, però deixant clar que “no tot s’hi val” i que els comportaments antidemocràtics no es poden combatre amb altres comportaments també antidemocràtics com els que significaven les propostes de JxSí i la CUP.

La intervenció de Coscubiela ens va reconciliar a molts amb la política. Com ho va reflectir amb la seva sempre agudesa intel·lectual la Lali Vintró en el seu article en la revista Treball Vergonya aliena i orgull psuquero: Joan Coscubiela”, on la Lali conclou: “Les dues magistrals intervencions de Joan Coscubiela aquesta setmana al Parlament m’han fet recordar aquella etapa de prestigi merescut dels militants psuqueros i m’han portat a sumar-me a la immensa riuada de comentaris, articles i missatges elogiosos per allò que va dir, per com ho va dir i per la pregona sinceritat i convicció dels seus arguments”.

Molta altra gent va manifestar amb més o menys sinceritat elogis a les intervencions del portaveu de Catalunya Sí que es Pot. Una de les darreres i més sinceres, la de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que es va identificar totalment amb la intervenció, que va dir que va aplaudir en el seu interior.

Coscubiela, juntament amb Lluís Rabell, president del Grup i tots dos procedents de l’activisme social (l’un veïnal i l’altre sindical), ara en les seves responsabilitats polítiques han aconseguit una cosa increïble: malgrat dirigir amb dificultat un Grup heterogeni i conflictiu, han estat els protagonistes d’aquests debats decisius. I això, especialment, per la coherència del seu discurs. Alguna vegada caldrà fer un reconeixement a aquests dos polítics, Rabell i Coscubiela, que a contracorrent han dignificat la política en moments marcats per la demagògia i la crispació que molts han volgut, tant des dels unitaristes als unilateralistes, introduir en la política catalana i espanyola.

He tingut la sort de compartir anys de la vida sindical formant part de l’equip de Joan Coscubiela en la seva etapa de secretari general de CCOO de Catalunya, i he pogut comprovar des de primera fila la seva capacitat de treball, però també la seva gran rigorositat i la seva passió en el moment de plantejar propostes polítiques i sindicals. Coscubiela és essencialment una persona d’una honestedat exemplar, fruit d’una experiència familiar on l’honestedat i els conceptes ètics i morals en allò social, polític i personal eren la base de la coherència ideològica. Cal dir que en el sindicat va ser un dirigent capaç de generar amplis consensos i de dirigir i governar l’organització amb tothom. La prova més clara és que en la primera elecció va aconseguir un 52% del conjunt dels vots del Congrés que el va escollir, però amb el temps va tenir el reconeixement de tota l’organització de CCOO de Catalunya.

Coscubiela no és un polític a l’ús. Mai va tenir la intenció de dedicar-se a la política quan va abandonar el seu càrrec sindical. És cert que ell ha estat sempre un militant del PSUC, primer, un partit que deixava petjada indeleble en molts dels seus militants, i el Joan n’és un, i desprès d’ICV, sense ostentar mai cap càrrec orgànic. Va ser a proposta de Joan Herrera que el partit li va plantejar encapçalar la candidatura al Congrés dels Diputats. Va ser sens dubte una bona proposta, tant a nivell de resultats per a ICV, que va passar d’1 a 3 diputats, com a nivell personal per al mateix Joan. Al Congrés, i dins del Grup de l’Esquerra Plural, es va destacar com a un excel·lent i agut parlamentari, sense recórrer a l’espectacle en la tribuna, sinó al rigor i la claredat d’un discurs que entenia la gent del carrer. Coscubiela va ser el primer que va acusar de “corrupte” Rajoy molt abans que això fos una generalitat.

El coneixement profund de la realitat laboral i social que va adquirir al llarg dels seus anys al sindicat li van comportar un gran bagatge de realitat en la seva tasca parlamentària, i això es notava en les seves intervencions fetes a peu de carrer. Crec que puc afirmar que Joan Coscubiela està satisfet de la seva etapa al Congrés dels Diputats.

Posteriorment, i com a conseqüència d’acords establerts per ICV amb Podem, se li va proposar anar en la llista de Catalunya Sí que es Pot al Parlament, i com és habitual en una persona com ell, ho va acceptar disciplinadament. Tots hem vist que la legislatura al Parlament ha estat força decebedora. El “full de ruta” independentista de la majoria formada per JxSí i la CUP ha instaurat un legislatura pràcticament monotemàtica, on el fet territorial ha acaparat la major part del temps, relegant les qüestions socials a un segon pla. Alhora, ha hagut de trampejar amb en Lluís Rabell i la majoria del Grup els personalismes i els estirabots d’alguns membres d’aquest Grup, la qual cosa comporta un fatiga constant i decebedora.

Coscubiela, en el tema nacional, és un fidel representant del ”catalanisme popular” del PSUC, és a dir, de la defensa dels drets nacionals i socials com a alternativa al nacionalisme identitari de la dreta. I sempre ha estat conseqüent amb les seves concepcions, i ho ha demostrat. Coscubiela va encapçalar la defensa de l’autonomia de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya davant els intents de retallar-la per part de Fidalgo. I aquesta va ser una raó per la qual les CCOO de Catalunya. de forma majoritària, van apostar per Toxo com a nou Secretari de la Confederació Sindical de les CCOO d’Espanya.

Puc dir que he conegut molts polítics pels quals públicament he manifestat la meva consideració per la seva tasca, gent com Nicolás Sartorius, Antoni Gutiérrez, Rafael Ribó, José Antonio Labordeta o Gaspar Llamazares, fins i tot gent de partits diferents al meu, com Josep Borrell o Cristina Narbona.

Però si he d’escollir algú que pel seu rigor polític, la seva sinceritat ideològica i l’honradesa i honestedat moral he sentit més a prop, em quedo amb en Joan Saura i en Joan Coscubiela. I potser per això ambdós han estat objecte de campanyes de desprestigi vulgars i reprovables, un a través dels mitjans de comunicació i l’altre a través de les xarxes. Cal gent com ells en aquests moments. Són més exemple de “nova política” que molta de la nova gent que ara acapara, amb menys capacitat i rigor, l’actualitat política.

Joan Coscubiela ha anunciat ja la seva voluntat de deixar la política activa. És comprensible i està en el seu dret, però sens dubte a molta gent li mancarà un referent important d’una política en majúscules.

Autor/Autora

Manel Garcia Biel

Militant d'ICV

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top