La Llei de Llengües i el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya Revisat per Revista Treball a . “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Així reconeix l’art “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Així reconeix l’art Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » La Llei de Llengües i el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya

La Llei de Llengües i el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya

La Llei de Llengües i el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya

La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Així reconeix l’article 3 de la Constitució la realitat plurilingüística d’Espanya, segurament un dels estats més plurals des del punt de vista lingüístic del nostre entorn europeu. I és aquest article el que permet, a més, la possibilitat de desplegar una llei de llengües d’àmbit estatal que acabi amb la inseguretat jurídica i vulneració de drets a la que es veuen abocats els i les parlants de les llengües co-oficials de l’Estat, primer, i estableixi un marc jurídic i normatiu de reconeixement, promoció i protecció de la realitat plurinacional i plurilingüística d’Espanya.

Necessitem, doncs, una Llei de Llengües que eviti l’ús partidista i electoralista que fa la dreta, parli la llengua que parli, de la confrontació territorial amb un element emocionalment tan sensible com és l’idioma. Aquesta llei no l’ha fet mai el PP perquè viu, com Ciutadans i com la dreta nacionalista catalana més identitària, de la crispació entre territoris, però malauradament tampoc ha sigut capaç d’aprovar-la cap govern del Partit Socialista. Ara tenim una nova oportunitat si aconseguim investir el primer govern de coalició progressista des de la Segona República. Aquest ha de ser un govern progressista i de defensa de la plurinacionalitat, també en clau lingüística. Hem d’activar la majoria de la moció de censura contra Rajoy, transformar-la en majoria per la investidura d’un nou govern progressista i forçar una estabilitat política que aprofiti l’oportunitat històrica per blindar marcs legals i normatius que institucionalitzin la nostra plurinacionalitat i, alhora, ajudin a resoldre la tensió territorial dels últims anys. I en aquest aspecte és nuclear l’aprovació d’una Llei de Llengües que reconegui la nostra realitat lingüística amb la promoció de les llengües co-oficials actualment reconegudes però que també ajudi a reconèixer noves llengües, com ara l’asturià, com a oficials en els seus territoris. Hem d’aconseguir passar de l’actual etapa de confrontació i crispació política entre territoris a la cooperació entre els pobles d’Espanya i les seves cultures.

Aquesta Llei de Llengües ha d’estar construïda sota uns principis rectors que sostinguin tota l’estructura de la llei: el principi de no discriminació, perquè cap parlant de cap llengua pot ser discriminat per l’ús de la seva llengua; el de promoció lingüística, ja que l’Estat i els poders públics tenen l’obligació de promoure el plurilingüisme d’Espanya i facilitar el coneixement de qualsevol llengua co-oficial a qualsevol territori de l’estat; el d’internacionalitat, per garantir l’ús de les llengües co-oficials en organismes internacionals, especialment els europeus; i el d’opció lingüística, per reconèixer que és la ciutadania qui tria en quina llengua s’adreça a l’Administració pública i no al revés, i per això cal que les i els treballadors públics tinguin coneixement de les diferents llengües oficials de cada territori. En aquest sentit, les llengües han de ser també un element inclusiu de potenciació de la cohesió social i la igualtat d’oportunitats al nostre país. Per tant, a banda de les llengües reconegudes, amb major o menor grau de seguretat jurídica, cal fer una reflexió entorn a la necessitat d’impulsar el reconeixement de les llengües de comunicació visogestual, és a dir, l’anomenada llengua de signes. Així doncs, les llengües han de tenir el reconeixement en les seves dues vessants: com a llengua de comunicació oral i com a llengua de comunicació visogestual, per afavorir el respecte a la diversitat.

Òbviament aquesta Llei de Llengües no s’ha de limitar només a la Cultura, que és un element importantíssim en aquest context. L’Educació, l’Administració pública, la Justícia i els mitjans de comunicació públics són també àmbits on calen consensos amplis i majoritaris, polítics i socials, per normalitzar la realitat plurilingüística d’Espanya. A tall d’exemple, pot servir el que està passant a Catalunya en alguns d’aquests àmbits. És insostenible la infrapresència del català en un entorn que té a veure directament amb els drets de la ciutadania com és la Justícia. En Educació, hem viscut també com l’ús del català com a llengua vehicular de l’ensenyament s’ha convertit en una polèmica alimentada per les tesis més identitàries de la confrontació i ha desaparegut el necessari debat pedagògic. O la situació dels mitjans de comunicació públics a Catalunya que han convertit a TV3, amb totes les debilitats actuals que té la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en l’única televisió amb programació en català estable atès l’abandonament del circuit català de TVE que, anys enrere, mantenia una programació estable en català i, a més, era centre productor d’emissions per a tot l’Estat. Les retallades neoliberals també han atacat elements centrals de la cultura que han debilitat el plantejament plurilingüístic a l’Estat.

En definitiva, quan parlem de llengües estem fent un debat de classe (dels drets de tothom), de poders (els lobbies contra la gent comuna) i d’interessos espuris del capitalisme (la cultura al servei del negoci i no al servei de la construcció personal crítica de l’ésser humà). El plurilingüisme és la norma i no pas l’excepció a Espanya i al món. Actualment l’ONU reconeix 194 estats sobirans al món i, en canvi, es calculen al voltant de 7.000 llengües. El 47% de la població espanyola viu en una comunitat bilingüe o trilingüe. Espanya és també firmant de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries i de totes les disposicions relatives als drets lingüístics de la Unió Europea. Quan el sentit comú parla, la política ha de fer la seva feina. També en l’àmbit lingüístic.

 

Autor/Autora

Joan Mena

Portaveu de Catalunya en Comú i diputat d'En Comú Podem al Congrés

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top