La legitimitat guanya el referèndum, però es busquen solucions Revisat per Revista Treball a . El dia 1 d’octubre, el Govern espanyol, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van perdre molt més que una votació. Van voler imposar la legalitat que considere El dia 1 d’octubre, el Govern espanyol, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van perdre molt més que una votació. Van voler imposar la legalitat que considere Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » La legitimitat guanya el referèndum, però es busquen solucions

La legitimitat guanya el referèndum, però es busquen solucions

La legitimitat guanya el referèndum, però es busquen solucions

El dia 1 d’octubre, el Govern espanyol, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van perdre molt més que una votació. Van voler imposar la legalitat que consideren cal defensar, van voler imposar la legalitat que impossibilita organitzar un referèndum a Catalunya per decidir sobre la independència de Catalunya. Aquesta legalitat és discutible, hi ha qui pensa que la legalitat espanyola ho permet, però la limitada i restringida concepció de la mateixa que té el govern del Partit Popular ho impedeix.

El referèndum, o la mobilització pel referèndum de l’1 d’octubre, al meu parer, l’han guanyat les persones que han decidit i aconseguit organitzar unes votacions tot i la prohibició estatal, que han mantingut els centres de votació oberts, que han defensat les urnes i els vots, que han patit la violència policial… Hi ha molt a discutir sobre com hem arribat fins aquí i la legalitat del procés, però avui convé no passar per alt tot allò viscut els darrers dies i especialment la violència policial que a molts llocs de Catalunya es va viure ahir. A la nit, les últimes dades ens parlaven de 844 persones que volien votar i havien necessitat atenció mèdica. A tot arreu les imatges eren semblants: la Policia Nacional o la Guàrdia Civil volien emportar-se urnes i paperetes per impedir votar i que es fes el recompte.

Portem mesos i anys parlant del procés independentista, i darrerament el centre de les anàlisis i discussions està en la legalitat de tot allò que es fa. El govern català defensa que a Catalunya existeix una nova legalitat sorgida de la sobirania nacional catalana recollida en el Parlament que ha permès crear unes lleis, la del referèndum i la de transitorietat, que eviten que s’hagin de seguir les espanyoles. Aquesta concepció de la legalitat existent està posada en dubte per juristes, i també per altres partits, fins i tot la CUP. La CUP defensa que, a diferència del que estableix el govern de Junts pel Sí, no hi ha dues legalitats enfrontades (espanyola i catalana) i no es podrà passar sempre de la legalitat a la legalitat. Hi ha d’haver un desafiament a la legalitat.

Junts pel Sí, i especialment Convergència abans i el PDeCat ara, no volen entrar a parlar de desobediència. Prefereixen optar per defensar la seva obediència al poble de Catalunya per explicar allò que fan. L’expresident Mas ha arribat a criticar la idea de desobediència dient que és un marc conceptual que ha instal·lat la CUP. Dit això, no els costa gaire citar Martin Luther King o Rosa Parks com a referents. La desobediència incomoda, però agrada i interessa. La desobediència interessa per la força que ha anat guanyant durant els darrers anys entre una part rellevant de la ciutadania que considera que pot estar justificat, que pot ser just, legítim, no seguir determinades lleis que es consideren injustes, il·legítimes. Però la desobediència també incomoda per les conseqüències legals que pot tenir i perquè sectors que es consideren d’ordre, així mateix es defineixen, no assumeixin obrir la porta a una desobediència civil no violenta que pugui ser un instrument de denúncia i canvi social per a l’aprofundiment democràtic. No han estat mai desobedients, per exemple com ho ha estat en els darrers anys la PAH, i no volen ser-ho.

La mobilització pel referèndum l’ha guanyat la legitimitat, però es busquen solucions. Durant tota la setmana, el Govern espanyol havia augmentat els esforços per aconseguir que no es pogués fer la votació per falta de meses, cens, urnes, paperetes, software informàtic… Volien aconseguir la paralització i la renúncia a la votació de manera gairebé tècnica. Però no es va arribar a aquest escenari i calia triar. Els Mossos d’Esquadra van preferir evitar la confrontació davant d’un gran exercici de desobediència civil no violenta, però no va passar el mateix amb altres forces de l’ordre. El Govern espanyol no volia permetre una votació tranquil·la. En acabar la jornada diferents mitjans de comunicació internacionals (Liberation, The Guardian…) mostraven la seva incomprensió davant l’actuació del Govern espanyol i eren molt crítics amb el president Rajoy.

El president Puigdemont ha afirmat que portaria el resultat de la votació al Parlament per actuar d’acord amb la Llei del referèndum. Diria que ell és conscient que aquesta és una opció que no comparteix una part de les persones que van anar a votar i es van mobilitzar per fer possible la jornada de l’1 d’octubre, una opció amb molts problemes de legalitat i legitimitat. Segurament per això, en acabar la jornada, no va parlar obertament d’una Declaració Unilateral d’Independència. En el seu parlament, el president Puigdemont va demanar una intervenció des d’Europa, el mateix que va fer més tard el conseller Romeva. D’una altra manera, feien com Ada Colau, que uns dies abans ja havia demanat a la Comissió Europea una mediació entre els governs espanyol i català.

Més enllà de les legalitats vigents, hi ha un xoc de legitimitats de grans dimensions que cal gestionar políticament. Cal buscar solucions, i no sembla que puguin sorgir d’un govern espanyol que primer va optar per esperar i deixar passar, i ara per la confrontació legal i policial. Les respostes polítiques arribaran de qui intenti fer política. En un moment en què tothom invoca la democràcia per justificar allò que fa, sigui el que sigui, segurament les solucions arribaran de qui sempre tingui present que la democràcia és l’objectiu i ha de ser el camí. Un camí que no serà fàcil, però que sempre hauríem d’estar d’acord que és democràtic. Parlem de què considerem democràtic, intentem trobar acords, creem democràcia, busquem solucions.

Autor/Autora

Jordi Mir

Professor del Dpt. d'Humanitats de la UPF. Director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF. @llambordes

Articles publicats : 11

Deixa el teu comentari

Scroll to top