La invisibilitat intel·lectual de les dones Revisat per Revista Treball a . Comença a ser força estesa la idea, sobre tot entre els més joves, de que la igualtat entre homes i dones ja està aconseguida. La realitat, en canvi, ens record Comença a ser força estesa la idea, sobre tot entre els més joves, de que la igualtat entre homes i dones ja està aconseguida. La realitat, en canvi, ens record Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La invisibilitat intel·lectual de les dones

La invisibilitat intel·lectual de les dones

La invisibilitat intel·lectual de les dones

Comença a ser força estesa la idea, sobre tot entre els més joves, de que la igualtat entre homes i dones ja està aconseguida. La realitat, en canvi, ens recorda cada dia que això és radicalment fals tant fora com dintre de els nostres fronteres. Les dones, la meitat de la població mundial, continuem patint a dia d’avui atacs brutals dels nostres drets més bàsics, com el dret a la vida, a la llibertat individual o a la integritat física entre d’altres. En els nostres entorns la brutalitat d’aquestes mostres de desigualtat no són tan visibles com a altres entorns però hi són.

En el que portem d’any 2016 han estat assassinades per les seves parelles o ex parelles 11 dones, a l’any 2015 van ser 60, al 2104,  54… i així any rere any. Malgrat que aquests assassinats no són només que la punta de l’iceberg d’una realitat de desigualtat entre homes i dones, encara hi ha sectors a la societat que neguen la violència de les dones com una realitat específica que necessita de mesures o respostes igualment específiques per la seva motivació. Per una altra banda, és cert que la violència contra les dones és un fenomen cada cop més conegut per la societat (ens els últimes mesos s’han fet dos monogràfics sobre violència masclista es programes de gran audiència) i que comença a estar en l’agenda de tots els actors polítics. Cal eradicar la violència masclista però aquesta es només una a de les vessants de la desigualtat en que vivim les dones respecte dels homes encara avui. Algunes evidències són molt clares i impactants però altres són molts més subtils encara que condicionen el canvi cap a una societat igualitari. Són mostres i actituds compartits per tots i per totes, de dretes i d’esquerres i que ens perpetuen en els nostres rols (el sofisticat pacte sexual que es la base del nostre pacte social). Cobrem menys que els homes que realitzen igual tasques que nosaltres, continuem essent les que fem un major us dels contractes a mitja jornada, som les que opten per reduccions de jornada, las que demanem permisos per exercir funcions de cura dels nostres familiars.

Però, en els nostres dies, aquestes desigualtats manifestes (almenys així són enteses per la majoria social) venen acompanyades d’altres mostres de tracta diferent no justificat que tenen com a efecte mantenir-nos en una segona línia de la vida pública; em refereixo a l’àmbit del reconeixement i de la visibilitat de la nostra feina com a expertes. Si es fa un repàs de publicacions científiques en l’àmbit de les ciències socials (àmbit al que pertanyo) és encara majoritària la presència d’homes, com també passa respecte de d’actes acadèmics com seminaris, conferències o cursos: la presència d’homes és aclaparadorament superior a la presència de dones. Davant aquesta situació de infra-representació de l’expertise femenina es generen dos tipus de respostes: la primera, que afortunadament està començant a ser minoritària, la manca de consciència de que la absència de dones en un espai de pensament, discussió i reflexió científic és una anomalia; la segona, en canvi, malgrat que els organitzadors dels actes són conscients que la falta de dones comença a ser avui una anomalia, consideren que han fet el possible per a que les dones formessin part d’aquestes convocatòries però que han estat elles les que han rebutjat participar-hi. Els organitzadors tenen sempre una resposta ja preparada: “vàrem trucar a x expertes (normalment és una xifra testimonial) però totes van dir que no podíem venir”. Amb aquest missatge aquests persones es queden tranquil·les, doncs poden mantenir incòlume el seu pedigrí “feminista”, però no són conscients que a més de deixar fora la meitat del coneixement científic  que es genera en el seu entorn, són els creadors d’un nou mantra del que les dones, un cop més, ens haurem de desfer: la manca de presència de dones en els actes acadèmics i para-acadèmics és culpa de la dones que diuen no; i encara més, aquesta negativa es deu a la manca de seguretat de les dones, la priorització d’altres tasques (normalment relacionades amb la cura de fills i filles o altres familiars), la maca d’interès, i altra tipus de excuses que si bé en alguns caos poden ser certes, no són, ni de bon tros, una explicació “científica” ni generalitzable.

Aquesta situació es reprodueix de forma pràcticament idèntica quan es tracta de la participació d’expertes en els mitjans de comunicació. Només cal fixar-se diàriament en les portades dels diaris, les firmes de tribunes i opinió, la composició de les tertúlies, o els noms dels experts en programes monogràfics per comprovar com la veu de les dones, en tant que expertes, es obviada o incorporada de forma merament testimonial. També en aquest àmbit de la comunicació, la resposta davant la reivindicació de augmentar el número de expertes i veus femenines és la de que ens costa més aparèixer en públic, donar la cara, en definitiva, no estar es culpa de les dones.

A banda de que als programadors d’actes acadèmics o comunicatius no els hi resulti anòmal prescindir de les dones o comptar-hi de forma molt poc equilibrada, sobta el fet que els responsables de determinar quins noms estan en una revista o participen en una tertúlia es revelin quan se’ls hi recrimina aquesta forma d’actuar. Crida l’atenció perquè som les dones les que ens hauríem de sentir, de fet ho fem, profundament ofeses perquè prescindint de nosaltres s’està negant la feina de dones que porten tan de temps (o més) que els seus companys homes treballant, s’invisibilitza la tasca desenvolupada per la meitat (aproximadament) dels recursos humans de les nostres universitats i centres de coneixement, es neguen els esforços i capacitats de universitàries, científiques, professionals i altres expertes, se silencia, en definitiva, la veu de totes aquestes dones. Som nosaltres, doncs, les que ens sentim ofeses cada cop que ens trobem amb un programa sense cap nom de dona, perquè es una nova constatació de que el que haguem de dir, el que puguem aportar no els interessa.

Esperem que poc a poc, la queixa de les dones per no estar presents i la conscienciació de la societat de que hi som i hem de ser vistes, faciliti també en l’àmbit del coneixement i la seva transferència la igualtat entre homes i dones que una societat democràtica avançada exigeix.

Autor/Autora

Argelia Queralt

Professora de Dret Constitucional, UB

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top