La interpel·lació d’Hipercor Revisat per Revista Treball a . Fa uns anys vaig estar a Auschwitz. És inevitable commocionar-se pel record de l'horror que es va viure allà. És difícil aguantar les llàgrimes quan penses en l Fa uns anys vaig estar a Auschwitz. És inevitable commocionar-se pel record de l'horror que es va viure allà. És difícil aguantar les llàgrimes quan penses en l Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » La interpel·lació d’Hipercor

La interpel·lació d’Hipercor

La interpel·lació d’Hipercor

Fa uns anys vaig estar a Auschwitz. És inevitable commocionar-se pel record de l’horror que es va viure allà. És difícil aguantar les llàgrimes quan penses en la por i el terrible dolor dels homes, dones i nens i nenes que hi van ser assassinats.

I tanmateix, crec que hi ha una altra reflexió molt, molt més colpidora, i molt més necessària també. Si realment volem aprendre alguna cosa de les barbàries perpetrades per la humanitat com aquella la reflexió que ens hem de fer no és “jo podria haver estat una víctima”, sinó “podria jo haver estat un botxí?”.

I no em refereixo només al soldat nazi. Em refereixo a tothom que va contribuir a fer-ho possible i a sostenir-ho. Aquesta és la veritable interpel·lació que ens trasllada el nazisme, com ens va ensenyar Hanna Arendt.

I és també la interpel·lació que ens trasllada tot acte de barbàrie i de violència com, per exemple, l’atemptat d’Hipercor, del que ara es commemoren els 30 anys. Quins raonaments fan que una persona cregui encertat posar una bomba o disparar un tret al clatell a algú altre en un context democràtic?

Però no cal posar-se en aquest extrem. Què porta a una persona a votar als qui defensen aquest tret al clatell? A les eleccions posteriors al País Basc, el 1990, HB va obtenir 186.410 vots, tercera força política; a les eleccions europees de 1989 va obtenir 289.000 vots a tot Espanya, 15.000 d’ells a Catalunya. I molts altres que no els votaven, però tampoc no ho rebutjaven, amb una actitud entre la complicitat i la condescendència, o la tranquil·litat de creure que no els afectaria perquè pertanyien al mateix espectre ideològic.

La descripció d’aquesta actitud és la part més interessant de la novel·la Pàtria de Fernando Aramburu, i el que la fa tan recomanable. Perquè és aquesta condescendència expressada des de la comoditat de qui no pateix directament els costos la que va contribuir a sostenir el terrorisme. I que portava al fet que uns se sumessin, i molts d’altres callessin, teixint un silenci que conformava la vida política i social durant el terrorisme.

Però més a prop nostre, és la mateixa actitud de fons que portava a companys meus de facultat a manifestar-se amb actitud despectiva i mirada altiva en favor de l’apropament dels presos d’ETA (reivindicació que comparteixo, per cert) just després d’un atemptat i just davant els qui guardàvem un minut de silenci.

Avui ETA ha deixat de matar. Avui tothom parla de pau, també aquells qui durant molt de temps van justificar de manera explícita o tàcita l’ús de la violència. Ho celebro enormement.

Però tanmateix és raonable preguntar-se què ha canviat en realitat per a que avui rebutgin la lluita armada que fins fa només uns anys avalaven. Espanya no és avui una democràcia millor que el 1987. I és evident que no serà per l’assoliment de fites polítiques. ETA s’extingeix després de més de 800 morts sense haver aconseguit ni la més mínima de les seves aspiracions, ni polítiques ni penals. Ans al contrari, les ha empitjorat: cap apropament de presos i penes íntegres. I en el terreny polític la seva existència de ben segur va retardar i hipotecar l’increment de l’independentisme.

El discurs polític que justificava l’ús de la violència d’ETA sempre l’he trobat absurd, incoherent i contradictori. Però si te’l creies aleshores, avui absolutament res del que ha passat a Espanya i al món el fa menys real o vigent. Provo de buscar una justificació raonable perquè sinó l’única resposta que em queda és que per a alguns els drets humans es poden subordinar als objectius polítics de cadascú.

Així mateix avui hi ha qui promou el relat de que Otegi es va passar els seus anys a HB intentant portar aquesta organització a desmarcar-se de la violència i a afavorir el final d’ETA. Però Arnaldo Otegi era membre d’ETA quan aquesta banda va provocar l’atemptat d’Hipercor. I era membre de la mesa nacional d’HB quan van assassinar Ernest Lluch l’any 2.000 qui, en canvi, sempre va defensar el diàleg. No en va dimitir, ni se’n va desmarcar, ni per descomptat no va expressar públicament el seu rebuig. Em queden sense resposta les preguntes que plantejava a l’inici.

I em recorda inevitablement a la mateixa pràctica de reescriure la pròpia història que han fet servir velles elits del franquisme per definir-se com a demòcrates de tota la vida que simplement estaven treballant per portar el franquisme al constitucionalisme. Què havia canviat al 1978 respecte de el 1936? Perquè la democràcia era vàlida aleshores però no abans? Tant en un cas com en l’altre, jo em quedo amb els qui mai en van formar part, o amb els qui van marxar o es van desmarcar quan tenia un elevat cost, com va fer Aralar.

Sempre he cregut en el paper clau de la recuperació de la memòria democràtica i el seu valor pedagògic. Crec que és essencial recordar i reivindicar que el 1977 (ara en fa 40 anys) es recupera la democràcia perduda el 1939. I que fou el resultat d’una conquesta social que va acabar forçant als nostàlgics del règim a acceptar la democràcia a contracor, a reubicar-se i a reescriure la seva vergonyant història. I recordar que no es pot ser demòcrata avui si no es condemna una dictadura passada, ni es pot ser home de pau avui si no es condemna i es demana perdó pel crim del passat i el patiment que va provocar. El brillant filòsof Reyes Mate distingeix la culpa legal (que es paga a la presó) de la culpa moral, que implica l’assumpció de responsabilitat, el penediment i la demanda de perdó. Hi ha qui ha pagat una culpa legal que no li pertocava, com Otegi, però en canvi no la culpa moral. Una culpa que no afecta només als assassins.

En el 30 aniversari de l’atemptat d’Hipercor és degut un record i homenatge a les víctimes. És també degut una enèsima condemna i rebuig al terrorisme que va suposar ETA i a qualsevol de les formes que adopti avui a nivell internacional. Però si el que volem és no tornar a cometre les mateixes barbàries, també ens cal aprofitar per reflexionar sobre la culpa moral, i sobre aquell teixit de connivència, complicitat o simplement silenci que el va sostenir i que ens interpel·la com a societat i com a éssers humans, 30 anys després d’Hipercor, 40 anys després del franquisme, 72 anys després d’Auschwitz.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Director de Treball

Articles publicats : 15

Deixa el teu comentari

Scroll to top