La ignorància de l’economista de capçalera Revisat per Revista Treball a . L’any 1979, després de les primeres eleccions municipals democràtiques posteriors a la dictadura franquista, va esclatar un intens debat sobre si els càrrecs pú L’any 1979, després de les primeres eleccions municipals democràtiques posteriors a la dictadura franquista, va esclatar un intens debat sobre si els càrrecs pú Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » La ignorància de l’economista de capçalera

La ignorància de l’economista de capçalera

La ignorància de l’economista de capçalera

L’any 1979, després de les primeres eleccions municipals democràtiques posteriors a la dictadura franquista, va esclatar un intens debat sobre si els càrrecs públics locals podien rebre alguna retribució econòmica o no. Per a la dreta i l’extrema dreta estava molt clar: els alcaldes i regidors no tenien dret a cobrar res. El seu argument es basava en la poca utilitat de les persones elegides i en que durant el franquisme els alcaldes i regidors no cobraven (de forma oficial, clar). L’esquerra i les forces democràtiques en general varen defensar que poguessin cobrar perquè en cas contrari només els veïns i veïnes amb molts recursos econòmics podrien accedir a llocs de responsabilitat als seus municipis.

L’any 1981, el 23 de febrer, mentre es produïa el cop d’estat de Tejero i Milans del Bosch, nombrosos alcaldes i regidors varen ser presents constantment als seus ajuntaments, informant a la població, coordinant-se amb el govern de la Generalitat, mantenint contactes amb els cossos policials i intentant assegurar al màxim la pau als carrers. De fet, aquella nit, diverses seus d’ajuntaments governats pel PSUC varen rebre trets disparats per grups d’extrema dreta. L’endemà, els membres de l’equip de govern de Sant Feliu de Llobregat vàrem sortir de la Casa de la Vila per anar a esmorzar a un bar. A la taula del costat, un parell d’individus, segurament frustrats per l’evolució dels esdeveniments,  varen comentar: “Mira aquests que no fan res. D’una bona s’han lliurat”.

Deu ser cosa de l’edat però he pensat en aquests dos fets quan he llegit el tuit de Xavier Sala i Martin afirmant això: “A Catalunya hi ha més de 7.000 regidors als ajuntaments. En aquests moments la majoria d’ells no fa res i segueix cobrant. Per què no els posem a treballar a les llars d’avis ara que hi falta personal?”.

Quan coincideixen les ganes sectàries de fer mal, l’elitisme i la ignorància passen coses com aquesta. De fet, una de les persones de referència d’un sector de l’independentisme conservador coincideix amb aquells arguments que la dreta utilitzava els anys 1979 i 1981: demonitzar el fet que els càrrecs públics locals cobrin (molts, en especial en localitats petites, quantitats testimonials) i posar en dubte la seva utilitat. Algú podria dir: és lògic; les dretes, en el fons, siguin d’on siguin, defensen el mateix. Tenim una societat en la que el COVID-19 no és l’únic virus que ens ataca; el virus de la intransigència també ens fa molt mal. Alguns donàvem per inevitables les desqualificacions de Vox a tot el que soni a democràcia, pluralisme i autogovern de Catalunya, o els intents del PP per aprofitar la crisi sanitària per fer girar l’Estat espanyol cap a posicions conservadores, o l’odi destil·lat per Ciutadans oposant-se a que els presos polítics passin el confinament a casa seva. Dol més quan el sectarisme el tens a prop.

Alguns opinadors independentistes busquen notorietat aquests dies atiant la confrontació amb els que no pensen com ells: contra Miquel Iceta, contra Ada Colau, contra Gabriel Rufián. S’ha parlat de “militarització dels comuns” perquè l’alcaldessa de Barcelona va demanar el suport de la Unidad Militar de Emergencias (UME) per preparar un pavelló pels sense sostre; després, el Govern de la Generalitat i ajuntaments de tots els colors han efectuat peticions similars, fins i tot la CUP de Sant Cugat del Vallès, mentre dirigents d’aquest partit desqualificaven als que ho havien fet abans.

El cas de Sala i Martin traspua desconeixement de la realitat i menyspreu a les persones de tots els partits polítics que, votades per la ciutadania, fan un servei públic des dels seus ajuntaments. En la crisi que estem vivint res no hauria funcionat sense l’esforç de milers d’alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores que, al costat de les treballadores i treballadors públics, també criticats sovint pel liberalisme econòmic, han fet arribar l’ajuda i el suport de les administracions a tots els racons del país, en especial als sectors més vulnerables.

Sala i Martin ignora que els càrrecs públics locals han assumit el risc d’actuar presencialment fins que varen poder organitzar la direcció telemàtica de tots els serveis. Sala i Martin ignora que sense els ajuntaments les targetes menjador no haguessin arribat a les famílies que les necessitaven, i que en determinats municipis han estat repartides personalment per regidors i regidores. Sala i Martin ignora que els consistoris han hagut de demanar desinfeccions de residències de la tercera edat davant la passivitat del Govern de la Generalitat. Sala i Martin ignora que els serveis bàsics municipals, des de la policia local als serveis de neteja o de recollida de brossa i residus, han continuat funcionant sota la direcció política dels respectius regidors o regidores. Sala i Martin ignora que els serveis socials municipals no han parat de treballar i que s’han reforçat els serveis d’atenció domiciliària per a persones grans que viuen soles. Sala i Martin ignora que alguns ajuntaments han habilitat itineraris protegits per a que les persones amb trastorns de salut mental poguessin sortir a passejar. Sala i Martin ignora que els consistoris han continuat funcionant celebrant els primers plens no presencials de la nostra història. Sala i Martin ignora que els ajuntaments han informat els veïns i veïnes en tot moment de les novetats que s’anaven produint ( número de persones infectades al municipi, tancament d’alguns Centres d’Atenció Primària decretat per la Generalitat, comerços de proximitat oberts i/o que ofereixen servei a domicili…).

Sala i Martin ignora que els ajuntaments han intentat donar resposta a la infinitat de problemes grans o petits que han afectat les famílies (des d’avaries domèstiques a qualsevol altra necessitat). Sala i Martin ignora que algú ha pensat i escrit els missatges i notes informatives que s’han anat emetent. Sala i Martin ignora que molts municipis han hagut de gestionar la flexibilització dels terminis i tràmits per al cobrament de tributs i taxes, i que han garantit la continuïtat dels contractes de serveis públics que s’han compromès a no realitzar acomiadaments.  Sala i Martin ignora que els equips municipals han d’estudiar la reprogramació de multitud d’activitats si no volem que el món cultural se’ns mori. Sala i Martin ignora que ja avui molts consistoris estan començant a pensar en com modificar els seus plans d’actuació municipals per adaptar-los a les ciutats i pobles que ens trobarem després de la crisi. El senyor Sala i Martin segurament ha traslladat la seva coneguda animadversió visceral contra l’alcaldessa de Barcelona (que aquests dies s’ha consolidat com a referent moral per a moltes persones) a tots els càrrecs públics locals, oblidant, fins i tot, que alguns d’aquests càrrecs públics son dels ‘seus’. I alguns han començat lògicament a protestar.

El problema, però, transcendeix les ànsies de protagonisme de Sala i Martin. L’independentisme governant ha creat uns punts de referència i els hi ha fet ocupar gairebé en exclusiva l’espai públic comunicatiu: tenim la periodista de capçalera, ara ja tenim l’epidemiòleg de capçalera, i, lògicament, l’economista de capçalera. No nego la capacitat professional de cap d’ells però critico la preeminència de que gaudeixen. La direcció de TV3 n’és en bona part responsable. Sigui per fidelitat ideològica o per mandra, si cal una opinió o un programa sobre la situació econòmica es crida a Sala i Martin, que a més ‘és dels nostres’ i un defensor convençut del neoliberalisme més agressiu. És igual que Catalunya disposi d’excel·lents catedràtics i catedràtiques, professores i professors d’Economia; amb en Sala i Martin ja passem… I fem arribar a la gent un missatge esbiaixat de qui sembla que parli com un expert incontestable, quan hi ha altres especialistes que veuen les coses diferent però no surten a la televisió pública.

Alguns personatges coneguts, aquests dies complicats en que trobem tants exemples de solidaritat i valentia, ens estan oferint la seva cara més lletja: la dels insults i les desqualificacions. En el cas que ens ocupa, ni tan sols es poden amagar darrera una suposada expertesa: Sala i Martin no té ni idea del que són els ajuntaments ni del que és la gent, polítics i funcionaris, que hi treballa. Segurament, perquè ell no precisa dels serveis que presten a la gent vulnerable.

El catalanisme no es pot entendre sense la seva rica i llarga tradició municipalista. Els ajuntaments són institucions essencials del nostre país. Estic convençut que tots els càrrecs públics locals, siguin del partit que siguin, s’han sentit ofesos. I ens podem sentir especialment enfadades les persones que ens considerem sobiranistes: no necessitem per a res aquests tipus d’arguments demagògics. El senyor Sala i Martin té tot el dret a opinar i els que no hi estem d’acord tenim dret a criticar-lo. Però potser ens podem preguntar si el país el necessita com a economista de capçalera.

 

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 30

Comentaris (2)

  • Avatar

    Joan Güell Roca

    Gràcies per un article com aquest. Aquest personatge es creu que pel fet de ser l’economista de capcelera de la dreta mes antisocial que ens governa, pot mostrea-se com el gran coneixedor de tot. Del convid-19 no en té ni idea, ni tampoc de les seves conseqüencies. Li és igual perquè el que digui tindrà eco entre

    Respon
  • Avatar

    Jordi Esquius

    Mil gràcies prr aquest article. Politica de proximitat rs ajuntaments. Desde columbia aixo no ho saben

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top