La franquícia Errejón Revisat per Revista Treball a . Les esquerres espanyoles i la plurinacionalitat Santiago Carrillo, mentre fou secretari general del PCE, va mantenir una relació complicada amb el PSUC: li cost Les esquerres espanyoles i la plurinacionalitat Santiago Carrillo, mentre fou secretari general del PCE, va mantenir una relació complicada amb el PSUC: li cost Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » La franquícia Errejón

La franquícia Errejón

La franquícia Errejón
  1. Les esquerres espanyoles i la plurinacionalitat

Santiago Carrillo, mentre fou secretari general del PCE, va mantenir una relació complicada amb el PSUC: li costava assimilar que la conseqüència lògica d’un Estat espanyol plurinacional era que una nació com Catalunya disposés d’un partit nacional català com el PSUC. Tot i que, ja sense responsabilitats polítiques, Carrillo fou la única personalitat madrilenya destacada que el novembre de 2005 va acudir a l’acte en defensa de l’Estatut abans que iniciés la seva tramitació parlamentària a les Corts i, anys després, en un homenatge al militant comunista Miguel Núñez, va expressar el seu suport al dret de Catalunya a l’autodeterminació.

L’acceptació de la plurinacionalitat i, en conseqüència, del paper sobirà de les forces polítiques catalanes, ha estat molt conflictiva per a les esquerres espanyoles. A l’esquerra estatal sempre li ha costat d’entendre que la relació entre el partit espanyol i el seu aliat català s’havia de basar en la igualtat i en la voluntarietat.

El PSOE voldria esborrar de la història l’època en que, durant el franquisme, defensava el dret a l’autodeterminació. El PSC avui intenta mirar cap una altra banda quan se li recorda que fa ben pocs anys proposava un referèndum pactat amb l’Estat per tal de trobar una sortida al conflicte català. Ara no tenen massa problemes: el PSC ha assumit el seu paper subordinat.

A l’esquerra del PSOE les coses mai no han estat fàcils. Després de l’etapa del PSUC i el PCE les relacions entre Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya varen entrar en crisi l’any 1998: Julio Anguita que suposadament defensava la plurinacionalitat de l’Estat va trencar amb Iniciativa quan aquesta no va coincidir amb la seva estratègia política. A partir d’aquell moment es va iniciar una nova etapa: ICV va deixar de participar en els congressos d’Izquierda Unida, tal com havia fet sempre el PSUC assistint i votant als congressos del PCE. Quan es van recomposar les relacions va ser en forma de coalició i ICV ja no va perdre mai la seva sobirania, i fins i tot va acabar formant  part de ple dret com a subjecte polític del Partit Verd Europeu. També Catalunya en Comú va néixer des de la realitat catalana, com a força plenament sobirana que estableix acords amb Unidas Podemos no des de cap subordinació estatutària sinó des de la voluntat política de col·laborar amb altres forces d’esquerres en l’àmbit espanyol.

Quan hi ha hagut confrontació dins aquest espai polític sempre la reacció ha estat la mateixa: la creació d’una sucursal a Catalunya que disputés el vot al partit català de torn. A les eleccions de  1984 el PCC, vinculat al PCPE, es va confrontar al PSUC: va fer mal però el PSUC va guanyar la partida. L’any 1998 Anguita va crear EUiA: també va fer mal però ICV va saber preservar la part majoritària del seu electorat; a partir d’aquell moment els acords necessaris per no continuar dividint el vot es van fer des de l’acceptació del paper hegemònic d’Iniciativa. Sempre la convicció dels que trencaven era la mateixa: els vots d’esquerres a Catalunya son vots de l’espai espanyol, no del català: i els fets els han anat desmentint.

En sentit contrari, Iniciativa va tenir un paper destacat en totes les experiències d’articulació de les esquerres de l’Estat espanyol en sentit plurinacional: els anys noranta Rafael Ribó va llençar el projecte conegut com el de les Esquerres perifèriques, amb la voluntat d’articular una aliança de forces progressistes de Catalunya, el País Basc, Galicia, el País Valencià, les Illes i Aragó que pogués parlar de tu a tu a l’esquerra espanyola. Aquesta proposta va tenir continuïtat en la relació de col·laboració permanent entre ICV (avui a Catalunya en Comú) i Iniciativa del País Valencià (avui a Compromís) i Iniciativa per Mallorca (avui dins MES) però també amb la Chunta Aragonesista de l’enyorat Labordeta o amb Nueva Canarias.  Pablo Iglesias va saber aglutinar una part d’aquesta tradició en les eleccions de 2015 a través de les denominades Confluències: amb Catalunya en Comú, amb En Marea a Galicia i amb Compromís al País Valencià. En aquells moments semblava que hi havia dos líders de l’esquerra espanyola que entenien la plurinacionalitat i les seves conseqüències: Iglesias i Iñigo Errejón.

Pablo Iglesias té molt a reflexionar sobre el que ha passat després a territoris com el País Valencià o Galícia. I també a l’Aragó. I a Catalunya, on durant les passades eleccions municipals Pablo Echenique va impulsar de forma suïcida la presentació de candidatures de Podemos confrontades amb Catalunya en Comú a quaranta importants localitats per “demostrar la seva força” de cara el futur. El resultat parla per ell mateix: un 0’5 per cent dels vots i divuit regidors i regidores, molt per sota del número de regidors obtinguts, per exemple, per la candidatura dels Independents de la comarca gironina de La Selva. Suposo que Iglesias valora que, malgrat aquell episodi lamentable, en moments difícils com els actuals, Catalunya en Comú Podem no hagi volgut escoltar altres cants de sirena i continuï la coalició  amb Unidas Podemos.

  1. El trist paper d’Errejón a Catalunya

Sempre m’havia agradat escoltar Iñigo Errejón i més encara si parlava dels drets nacionals de Catalunya. Recordo especialment l’acte a Barcelona, el gener de 2017,  amb en Xavier Domènech i Josep Lluís Carod Rovira. Tenia una visió coherent i, cosa insòlita en un polític madrileny, l’expressava en un català correcte. Errejón va defensar el referèndum que el PSOE es nega radicalment a celebrar. També m’agradava la manera d’articular el seu discurs polític. Per això em va saber greu la ruptura produïda a Madrid: perquè suposava la sortida  d’un bon polític  de l’àmbit d’Unidas Podemos i perquè de les divisions rarament en surten efectes positius. Més enllà d’especulacions sobre sumes i restes de vots i escons la realitat és que l’esquerra va perdre l’alcaldia de  Madrid i no va poder recuperar la Comunitat Autònoma. Quin mal negoci!

Ara, després de la decisió de Pedro Sánchez d’anar a unes noves eleccions, Errejón ha decidit presentar-se, mimat i avalat al principi pel PSOE i determinats mitjans de comunicació que veien en ell la possibilitat d’afeblir “l’extrema esquerra” d’Unidas Podemos. I va començar bé: els acords amb Compromís i amb la Chunta Aragonesista van pel camí que hauria d’haver transitat Pablo Iglesias. De totes maneres, en el tema del nom ja van començar a sorgir contradiccions: Más País, llegit a Madrid vol dir Más España. Al País Valencià el mot País no és neutre: la dreta fa batalla a favor de la utilització de la denominació Comunitat Valenciana, perquè País Valencià recorda massa al dimoni Joan Fuster: al final s’ha solucionat com a Més Compromís. Tinc els meus dubtes que Compromís i el Más País actual entenguin el mateix per “país”. Les contradiccions no acaben en el nom: Errejón després de criticar àcidament l’abstenció d’Unidas Podemos en la investidura de Sánchez s’alia amb un partit que va mantenir exactament el mateix posicionament que Iglesias davant el candidat del PSOE.

La política és molt cruel. Errejón necessita desesperadament arribar al cinc per cent de vots  a tot l’Estat per poder accedir a les importants contraprestacions polítiques i econòmiques  que aquest fet suposa. I per això calia presentar-se a Catalunya. Els comuns varen decidir mantenir l’aliança amb Pablo Iglesias. I la negativa d’Equo de Catalunya a sumar-se a la seva coalició estatal obligava a Más País  a buscar avals i a improvisar una candidatura només a la circumscripció de Barcelona, obviant la resta de Catalunya. I aquí es perden els principis: ni plurinacionalitat ni punyetes. Errejón cau en la més vella de totes les polítiques, la que creu que la finalitat justifica els mitjans,  i organitza una sucursal, un franquícia a Catalunya. Envia gent de Madrid a recollir signatures, i  tot sembla indicar que estableix una relació més que curiosa amb el partit Comunistes, de Joan Josep Nuet, és a dir amb un diputat d’ERC, que dona suport al govern del president Torra a la Generalitat.  Alhora comença a buscar persones vinculades a  Federalistes d’Esquerres per encapçalar la llista: algun membre destacat d’aquesta organització s’emociona tant que li signa l’aval, per al cap de vint-i-quatre hores, quan coneix la realitat de la candidatura,  passar a criticar durament a Errejón. Estaria bé que ens expliquessin què ha passat aquí. No serà que algú  ha valorat que una llista de Más País  encapçalada per un candidat de Federalistes d’Esquerres podia restar vots al PSC, com sembla que les enquestes diuen que pot succeir a d’altres circumscripcions?  Al final apareix un candidat  que fins fa quatres dies (literalment) militava al partit de Nuet, en una operació, la seva i la del mateix Nuet a ERC, que fa recordar l’entrisme que alguns sectors trotskistes practicaven incorporant-se a partits d’esquerres més importants per aconseguir una influència que per ells mateixos no tenien. El candidat s’havia presentat fa quatre anys a Sant Boi de Llobregat dins la candidatura Gent de Sant Boi, vinculada a la CUP, i aquest 2019 ho ha tornat a fer com a número dos d’una aliança de la CUP amb Comunistes. Per cert, amb el brillant resultat de poc més del tres per cent dels vots i cap regidor. Durant la campanya va afirmar en relació a la seva candidatura de Guanyem Sant Boi “no som cap franquícia amb seu a Madrid”. Que cruel és la memòria. Ara no és altra cosa que una franquícia i, com a tal, s’ha afanyat a declarar que ell votaria NO a la independència quan des de Madrid l’han avisat que un perfil massa sobiranista podia perjudicar a Errejón i els seus aliats a la resta d’Espanya.

Errejón s’ha equivocat a Catalunya, independentment del resultat que obtingui la seva candidatura a Barcelona. Trencar amb Ada Colau i passar de flirtejar amb sectors federalistes propers al PSC a incorporar com a cap de llista a un home de Nuet és un error imperdonable en el que s’ha deixat bona part de la seva credibilitat. De moment, la decisió de confrontar-se amb els comuns ja li ha costat la dimissió de la número dos de Más Madrid a l’Assemblea, Clara Serra; no ha estat només per això però també ha estat per això: un desastre.

Cal, però, mirar més enllà del 10-N. L’espai polític situat a l’esquerra del PSOE ha de recuperar el diàleg, si fos possible amb el mateix Errejón, però indiscutiblement amb Compromís i la Chunta Aragonesista; i amb MES a les Illes. No han estat mai rivals; son i han de continuar essent forces polítiques amigues que defensen la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. Catalunya en Comú Podem pot jugar un paper en positiu en aquest difícil retrobament. Per això enfortir aquest projecte és més útil que inventar-se una franquícia.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 25

Comentaris (1)

  • Avatar

    Joan Botella

    Jaume Bosch aprofita per pegar un parell de cops de peu de passada a Federalistes i d’Esquerres; i, com de costum s’equivoca ( de bona fe ?): ni hem col.laborat amb Errejón ni som propers als socialistes. En això ens diferenciem dels que, al llarg de 30 anys, han vingut defensant qualsevol cosa i la contrària.
    .

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top