La feminització de les ciutats

Fa poc, en contra del que és el meu hàbit: viatjar amb metro, vaig pujar a un bus. I, potser per la falta de costum, vaig tenir un flash que em va transportar als meus catorze anys, quan cada dia l’agafava per tornar de l’escola a casa. I vaig ser conscient de l’enorme diferència entre els autobusos d’ara i els dels anys seixanta. Els de la meva adolescència estaven concebuts perquè hi viatgessin homes que anaven a treballar o que en tornaven i, com a molt, per a la jovenalla que estudiàvem. Els d’ara, en canvi, estan pensats també perquè hi pugin persones ancianes, dones embarassades, persones amb mobilitat reduïda, dones empenyent cotxets de criatures…

M’encantaria haver dit: “homes empenyent cotxets de criatures”, però, siguem realistes, aquesta imatge encara no és gaire freqüent. Potser el dia que ho sigui, els diaris ja no portaran a primera plana informacions com la d’avui: la Susana Díaz, presidenta de la Junta d’Andalusia, està embarassada. És una notícia de primera magnitud? No m’ho sembla, francament. En canvi, sí que ho és que tinguem dones a la política. Perquè la transformació que han experimentat els autobusos ha estat fruit d’una mirada nova. La mirada que han projectat sobre la ciutat les dones que han arribat a ocupar càrrecs polítics.

Rampes per pujar al bus, espais a l’interior dels vehicles per arrambar-hi una cadira de rodes, ascensors a les estacions de metro per tota aquesta gent que no pot pujar escales, ni que siguin mecàniques…

I no només el transport públic ha canviat, la ciutat, en general, intenta (encara li queda per aconseguir-ho del tot!) adaptar-se a totes les persones que l’habiten i no només ser útil per a un percentatge reduït de població. Carrers més ben il·luminats perquè les dones s’hi sentin més segures (tot i que, de fet, on elles tenen més risc per a la seva vida és a casa i a mans dels éssers que suposadament les haurien d’estimar), semàfors amb campanetes per a les persones invididents, espais perquè les persones jubilades (sisplau; les dones també!) puguin jugar a botxes…

I ara, els camins escolars pensats perquè les nostres criatures puguin anar tranquil·les de casa a l’escola, i amb botigues “amigues”, on poden refugiar-se sempre que tenen algun entrebanc.

No em digueu que no és necessària una mirada plural per crear ciutats “vivibles”?.