La feble democràcia de Tunísia: la Revolució del Gessamí avui Revisat per Revista Treball a . El passat 14 de gener va fer 7 anys de la fugida del dictador Ben Ali i l’inici de la construcció de la nova Tunísia democràtica. La Revolució del Gessamí havia El passat 14 de gener va fer 7 anys de la fugida del dictador Ben Ali i l’inici de la construcció de la nova Tunísia democràtica. La Revolució del Gessamí havia Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » La feble democràcia de Tunísia: la Revolució del Gessamí avui

La feble democràcia de Tunísia: la Revolució del Gessamí avui

La feble democràcia de Tunísia: la Revolució del Gessamí avui

El passat 14 de gener va fer 7 anys de la fugida del dictador Ben Ali i l’inici de la construcció de la nova Tunísia democràtica. La Revolució del Gessamí havia guanyat, Occident retia homenatge al coratge de bona part de la ciutadania tunisiana, i molts observadors la veien com a model per a la regió.

Aquest mes de gener l’hem començat amb centenars de detinguts, un mort, i nombrosos aldarulls després de dotzenes de protestes per les condicions de vida al país. Avui Tunísia pateix una crisi econòmica pitjor que el 2010 quan va començar el moviment revolucionari.

Què en queda, avui, de la Revolució?

Hi ha diverses conquestes que no són menors: unes institucions centrals democràtiques, elegides en comicis periòdics lliures; una Constitució avançada per al context regional; un cert reconeixement del camí cap a la igualtat entre homes i dones; es va desmantellar l’aparell repressiu de l’Estat; una instància per a la veritat i la reconciliació que, amb penes i treballs, va fent la seva feina; la consolidació de les llibertats individuals i col·lectives; etc.

Ara bé, també podem parlar de la part fosca. No hi ha data real per a les eleccions municipals, cabdal per a la consolidació de la democràcia i per a la prestació de serveis públics als pobles i ciutats; el medi ambient ha patit un deteriorament molt evident des de 2011; la inestabilitat política i social s’ha traduït en una recessió en sectors clau de l’economia, com el turisme; la taxa d’atur se segueix situant en el 15’3% el novembre de 2017, amb un escandalós 40% entre les dones amb titulació superior[1], etc.

Els inversors internacionals no acaben de creure en el futur del país, alhora que tampoc els joves no hi veuen futur, a Tunísia. Segueixen existint desenes de milers de llocs de treball buits al país, si bé les condicions econòmiques no són les millors. Les expectatives de la ciutadania segueixen resumint-se en o bé emigrar, o bé cercar una feina a l’Administració pública. Set anys després del triomf del procés revolucionari, les expectatives, especialment les dels joves, segueixen sent les mateixes.

A més, les finances públiques no milloren els seus comptes: els acords de préstec amb l’FMI el 2016 i 2017 ja feien preveure el que finalment s’ha executat aquest inici de 2018: augment dels preus de diversos productes bàsics, reducció de subvencions, augment d’impostos. De fet, la recepta tradicional del neoliberalisme.

El Govern d’unitat nacional ha endegat, alhora, algunes reformes que xoquen amb l’esperit de la Revolució: l’indult a alguns dels personatges més corruptes de l’era Ben Ali va escalfar els ànims entre els pocs representants de l’esquerra a l’Assemblea Nacional, i també al carrer, tot i que amb un èxit limitat.

La qüestió securitària, però, ha millorat de manera notable. Tot i això, els gairebé tres milers de tunisians –i tunisianes– que han lluitat amb l’Estat Islàmic, els retornats[2], la no-frontera amb Líbia, etc., fan que la prevenció de bona part de la societat cap els retornats no deixi de ser un element considerable. A més, cal tenir en compte que Tunísia és un dels pocs països on les dues grans franquícies terroristes, Al Qaeda i el DAESH, no només no competeixen sinó que col·laboren.

La rehabilitació de Ben Ali sempre és un tema pendent, complicat, però present. El 22 de gener, per exemple, s’anuncia que el deposat dictador a l’exili serà el president d’un partit polític[3] .

En realitat, no tots els actors que varen fer possible el moviment revolucionari cerquen un nou model social. Els islamistes moderats d’Ennahda, primer partit del país, mai no han volgut una revolució, sinó, i no és poc en el context, una transformació democràtica del sistema, que permeti l’ascensor social, la justícia, la llibertat individual i col·lectiva, i que faci possible que les classes i sectors socials arabòfons, tradicionalment marginats del poder, en tinguin accés. La inserció del país en el món occidental no es posa en qüestió. I la seva aliança amb els sectors laics moderats són garantia d’una normalització que, en una societat conservadora com la tunisiana, és ja una fita revolucionària en si mateixa.

Les mal anomenades primaveres àrabs no han triomfat, si cercàvem la instauració de sistemes democràtics amb protecció social i repartiment de la riquesa. L’únic que s’hi acosta és Tunísia. Des d’Europa, des de les institucions catalanes, les locals, etc., podem donar-los suport, sense apriorismes ni buscant impossibles.

La transició no ha acabat, i la frontera sud de la Mediterrània necessita suport.

[1] Indicateurs de l’Emploi et du chômage. Troisième trimestre 2017. INS. Tunis, Novembre 2017.

[2] Segons The Soufan Center a l’Iraq i Síria hi van anar a lluitar amb el DAESH fins el 31 d’octubre de 2017 2.926 tunisians, entre ells unes 100 dones; de tots ells han retornat més de 800. http://thesoufancenter.org/wp-content/uploads/2017/11/Beyond-the-Caliphate-Foreign-Fighters-and-the-Threat-of-Returnees-TSC-Report-October-2017-v3.pdf.

[3] http://www.huffpostmaghreb.com/2018/01/22/ben-ali-president-parti-p_n_19054192.html?1516626734.

Autor/Autora

Jesus Maestro

Politòleg. Especialista en Cooperació Internacional i Relacions Internacionals. Acabant el Màster en Fenomenologia Terrorista, Universitat de Granada.

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top