La dreta contra l’Estat Revisat per Revista Treball a . D’aquesta manera aparentment paradoxal titulava una de les seves obres José A. González Casanova, professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona D’aquesta manera aparentment paradoxal titulava una de les seves obres José A. González Casanova, professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » La dreta contra l’Estat

La dreta contra l’Estat

La dreta contra l’Estat

D’aquesta manera aparentment paradoxal titulava una de les seves obres José A. González Casanova, professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona[1]. Va ser publicada el 2008, gairebé ja fa deu anys. La tesi del llibre era que –contra l’opinió més estesa– la dreta espanyola no ha volgut o no ha sabut reforçar l’Estat. És una tesi digna de ser recordada. Els fets d’aquesta última dècada han ratificat aquella afirmació, basada en la història política espanyola entre 1833 i 2008. A punt d’entrar en el 2018, tenim més elements per certificar el poc respecte que la dreta espanyola ha tingut envers les institucions públiques. Precisament, aquelles institucions que retòricament i emfàticament afirma sempre que vol defensar.

En l’origen d’aquesta posició, podem trobar –en paraules de l’autor– l’existència del “liberalismo autoritario y antidemocrático del siglo XIX”, inspirador d’una visió reduccionista i limitada sobre l’estructura i el paper de l’Estat en la vida col·lectiva. Aquesta mentalitat ha estat fomentada per un neoliberalisme que ha predicat la inhibició estatal en les relacions econòmiques, socials i laborals, llevat de quan li ha convingut una altra cosa. Però també s’ha manifestat en la disposició comprovada en aquests últims anys quan la dreta liberal-conservadora espanyola ha anat erosionant la qualitat d’eines tan capitals de l’Estat espanyol actual com són la cúpula judicial, la fiscalia general de l’Estat, el Tribunal Constitucional, la policia i –cal no oblidar-ho– els mitjans públics de comunicació. La intervenció per controlar i orientar aquestes eines en benefici d’interessos partidaris ha estat una constant de l’acció política de la dreta, sense escrúpol i sense consideració del dany que causava a la legitimitat d’aquestes institucions. Un dany que es manifesta en la pèrdua de confiança ciutadana en peces bàsiques d’una maquinària institucional que hauria de garantir la protecció dels drets de tots, sense distinció ni discriminació.

Es podria pensar que la dreta hauria de preferir un Estat fort, com a instrument d’ordre i d’estabilitat social. En realitat, ha optat històricament per un Estat feble que li resultés més fàcil de manipular i de conduir segons les conveniències i segons els interessos particulars dels grups socials dominants. Les limitacions d’aquest Estat s’han revelat en la incapacitat per a gestionar problemes polítics de gravetat especial, com és ara la qüestió territorial. Perquè l’ús indiscriminat i desmesurat de la coacció –que és un atribut de l’Estat– no és una manifestació de fortalesa, sinó de feblesa política.

Seria inexacte equiparar l’Estat actual amb l’Estat de mitjan segle XIX, el moment en el qual es començava a construir a Espanya una organització política que substituís la de la Monarquia absoluta de l’Antic Règim. Avui –després d’un itinerari molt accidentat que ha deixat pel camí moltes víctimes–, l’Estat a Espanya presenta característiques equiparables a les d’altres Estats europeus, on es combinen punts positius i punts foscos quan es contrasten amb un ideal democràtic. Però també és cert que les bases institucionals de l’Estat són a Espanya més vulnerables a les agressions d’una dreta socioeconòmica que carrega amb el llast d’una incapacitat original per acceptar plenament les conseqüències del pas de l’Antic Règim i per assumir una cultura liberal-democràtica.

Ho posa de manifest un altre estudi molt suggestiu i ben documentat del professor Alejandro Nieto[2]. Analitza l’etapa fundacional de l’Estat liberal espanyol i la divisió dels liberals entre “moderats” i “progressistes” durant la primera meitat del segle XIX. Nieto afirma que –malgrat reformes de transcendència como la llibertat de premsa, la desamortització o la supressió dels delmes– els liberals de l’època no van ser capaços de donar al nou règim un suport social equiparable al que la noblesa terratinent i l’Església havien aportat a una monarquia absoluta, capaç de superar crisis importants. D’aquesta manera va ser possible la continuïtat dinàstica de “reyes bobos” –els últims Àustries– i “reyes locos” –els primers Borbons–, segons la contundent qualificació del mateix Nieto, no sé si importada d’algun pamflet republicà o si producte característic de la seva acidesa habitual.

Aquest liberals dividits i febles van acabar posant l’Estat sota el protectorat de generals i de les seves faccions militars. Espartero, Narváez, O’Donnell, Prim o Serrano són personatges d’ideologia poc definida i per això capaços d’avenir-se amb qui els convenia més en cada moment. Eren militars no d’acadèmia, sinó avesats a l’experiència de la guerra civil i colonial. És a dir, acostumats en aquell tipus de relació violenta amb l’adversari que revela el fracàs total de la política. Són aquests personatges els qui marquen –segons Nieto– l’origen d’un liberalisme autoritari que construeix l’Estat modern a Espanya. Un Estat que pateix d’una feblesa institucional notable, mantinguda i explotada pels grups socialment dominants en benefici dels seus interessos. “Guàrdia Civil i registre de la propietat” eren les dues úniques institucions estatals a preservar, segons la concisa declaració d’un conservador tan militant com Josep Pla.

Avui, les condicions són més complicades que en l’època d’Espartero. O en la de Pla. Però persisteix la influència i l’actuació d’un sector social disposat a afeblir els instruments més fins d’una organització política, apostant en canvi per l’ús de les armes més barroeres de què disposa. Per això es fa difícil per a l’esquerra transformadora defensar la fortalesa de les institucions. Són percebudes com a eines devaluades i acomodatícies a la seva instrumentalització per part dels interessos dominants. Però són necessàries per a la convivència política en una democràcia avançada. Saber equilibrar la crítica a la seva situació actual amb la defensa de la seva necessitat i amb l’esforç per a la seva rehabilitació és un repte polític indefugible.

[1] González Casanova, J.A. (2008).- La derecha contra el Estado. El liberalismo autoritario en España (1833-2008). Barcelona, Editorial Milenio.

[2] Nieto, A. (2011).- Mendizábal. Apogeo y crisis del progresismo civil. Historia de las Cortes Constituyentes de 1836-1837. Barcelona, Editorial Ariel.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top