La desobediència és una cosa seriosa Revisat per Revista Treball a . Alguns esdeveniments de les darreres setmanes ens poden ajudar a delimitar, ara i aquí, el concepte de desobediència, una idea que des d’alguns sectors de l’ind Alguns esdeveniments de les darreres setmanes ens poden ajudar a delimitar, ara i aquí, el concepte de desobediència, una idea que des d’alguns sectors de l’ind Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La desobediència és una cosa seriosa

La desobediència és una cosa seriosa

La desobediència és una cosa seriosa

Alguns esdeveniments de les darreres setmanes ens poden ajudar a delimitar, ara i aquí, el concepte de desobediència, una idea que des d’alguns sectors de l’independentisme s’utilitza de forma frívola i poc rigorosa. Desobeir en el marc d’una dictadura, bé ho sap la gent que ho va fer durant el franquisme, comportava perills més que evidents (la detenció, la tortura, multes, l’expulsió de la Universitat, la presó, la pèrdua del lloc de treball…). Ningú no s’ho prenia com una broma. Desobeir en el marc d’un Estat reconegut com a democràtic suposa altres inconvenients i perills, però tampoc no és una conducta que sigui fàcil o còmoda. Una visió estreta i inacceptable de la legislació vigent ha comportat que membres del Govern de la Generalitat siguin jutjats per haver fet possible que la ciutadania pogués expressar-se democràticament el 9-N: és una perversió de l’Estat de dret, un intent d’aturar per via judicial una reivindicació política que només pot ser resolta políticament.

LES CONSEQUÈNCIES DEL CAS VIDAL

Però d’altres episodis no són tan clars, i ens haurien de fer reflexionar. La xerrameca de l’ex-senador Santi Vidal ha proporcionat a l’Estat, i en concret a la Fiscalia, a canvi de l’aplaudiment fàcil d’uns quants incondicionals, l’argument que necessitava per investigar tota l’actuació de la Generalitat de cara a la preparació d’un referèndum. Els que han titllat, des del Govern català, les expressions de l’ex-jutge de simple error, potser haurien d’analitzar els fets amb més deteniment. Si algú esperava poder guardar les cartes amagades fins el moment oportú per a no donar temps a l’adversari a reaccionar, ja pot anar canviant d’estratègia. Però, més enllà, aquest afer comporta un altre tipus de conseqüència: posa en evidència que el full de ruta que el Govern planteja com a ràpid i senzill, afirmant que “només depèn de nosaltres”, no és un camí fàcil de transitar. Cap procés d’independència depèn només de qui es vol independitzar; els altres t’han de reconèixer. I per a què això sigui possible, cal acreditar que aquesta és la voluntat de la majoria del poble, sense deixar espai per al dubte. I els dubtes s’esvaeixen en aquests casos només si el procediment de presa de la decisió ha reunit les garanties exigibles per a ser reconegut. Res del que ha explicat el jutge Vidal compleix aquest requisit. No es pot construir una democràcia nova vulnerant drets. I si algú ho vol fer, ha d’estar disposat a assumir-ne les conseqüències. Cap polític pot pretendre traspassar les seves responsabilitats als funcionaris i, més en concret, als Mossos d’Esquadra. Sembla que es vol encomanar a la ciutadania que protagonitzi una ruptura amb la legalitat vigent. La diputada de la CUP Anna Gabriel ha explicat a Nació Digital que aquí no hi ha lleis de transitorietat que valguin: “El trànsit no serà de llei a llei. S’obrirà un procés de confrontació democràtica”. Però si això ha de ser així, el primer que cal que ens preguntem és si la ciutadania de Catalunya, de forma massiva, està disposada a protagonitzar aquest episodi de conseqüències imprevisibles. S’ho preguntava en Francesc Marc Álvaro fa pocs dies a La Vanguardia: “Assumirà la part de la societat que vol la independència els costos d’una mobilització molt llarga i dura?”.

LA PERFOMANCE DE BADALONA

Existeix una fórmula de prestesa desobediència, impulsada, en la majoria de casos, per la CUP i sectors propers, que vol fer passar per desobediència el que en realitat és una simple escenificació. Ho ha definit de forma magistral el titular del Jutjat d’Instrucció número 4 de Badalona, que ha analitzat els fets esdevinguts a la ciutat el dia 12 d’octubre de l’any passat. Després de renyar, tal com es mereix, al PP, que busca tensar la corda fins que es trenqui, convençut que això li dona rèdits electorals fora de Catalunya, el jutge explica que el que varen fer alguns regidors i regidores de Badalona aquell dia no va ser més que una perfomance, una escenificació, que intentava fer veure a un sector de la ciutadania que estaven protagonitzant un acte heroic de resistència. “L’exemple de Téllez a Badalona: la desobediència és el camí” titulava un diari digital. I acabava advertint que “la repressió seguirà a les seves accions” i que cal que “sapiguem fer-nos dignes del seu gest.”. Doncs el jutge no ha aplicat cap tipus de repressió, sinó que ha desemmascarat un gest simplement simbòlic, pensat de cara a la galeria. Les regidores i els regidors no són treballadors públics, i els dies de festa el normal és que exerceixin les seves funcions dins o fora de l’Ajuntament; la Casa de la Vila no es va obrir al públic, i el regidor Téllez no va cometre cap delicte per estripar una notificació judicial que, per si de cas, era una simple fotocòpia. El jutge no hi veu desobediència per enlloc i explica el que va passar: “Una certa part de la població catalana, o almenys una certa part de la seva representació política, creu convenient la desobediència com a mitjà per assolir els seus objectius. Així doncs, partint de la premissa anterior, no és cap disbarat considerar que una persona vol fer creure als altres que està cometent un delicte, cosa que fora del marc anterior seria impensable”. I conclou que Téllez va mentir. Demolidor. I ben diferent de la noble actitud de molta gent que se l’ha jugada de debò intentant aturar desnonaments o protagonitzant manifestacions suposadament no autoritzades en dies de vaga general. La Fiscalia, de forma més que discutible, ha presentat recurs contra la decisió del jutge d’arxivar la causa i el dirigent del PP, Xavier Garcia Albiol, després de passar-se una setmana criticant que hi hagués llistats de jutges bons i dolents, ha situat el jutge de Badalona en la seva particular llista de dolents; però el que ha escrit el jutge, queda escrit.

VIC NO ÉS BERGA

Cal ser curosos en analitzar cada cas. És intolerable que es pretengui jutjar un regidor de Vic per haver fet ús de la seva llibertat d’expressió en un ple municipal. En Joan Coma es mereix tota la solidaritat. No està tan clar el cas de l’alcaldessa de Berga, investigada per mantenir l’estelada al balcó de l’Ajuntament durant una campanya electoral. Jo aspiro a què el meu país, sigui independent o no, disposi d’una Llei electoral pròpia; espero que siguem capaços d’aprovar-la algun dia. I aquesta Llei prohibirà, ben segur, que en campanya electoral els edificis públics mostrin símbols que no són els que representen el país o la ciutat. I la bandera de la nostra nació està definida a l’article 8 de l’Estatut votat pel poble català fa poc més de deu anys.

TRASPASSAR LES RESPONSABILITATS?

Però hi ha una característica comuna en els pretesos o reals actes de desobediència impulsats per la CUP: s’exigeix que els Mossos d’Esquadra no actuïn com a policia judicial quan un jutge ordena que algú que no ha volgut comparèixer al seu requeriment sigui traslladat a la seva presència, no per la conducta que el jutge ha de valorar, sinó pel fet de negar-se a comparèixer. Conclusió: jo, càrrec públic, em nego a anar davant un jutge i exigeixo que uns funcionaris obligats a complir la Llei cometin un delicte molt més greu que el que em pot ser atribuït a mi. És a dir, jo decideixo com i quan desobeeixo i trasllado la conseqüència dels meus actes a uns treballadors públics que s’hi poden jugar el seu lloc de feina o la seva llibertat, sense ni tan sols haver-los donat l’oportunitat d’opinar sobre si comparteixen la meva subjectiva forma de veure les coses. El món al revés: en lloc d’assumir les pròpies responsabilitats i comparèixer davant del jutge i, ja davant seu, negar-se a declarar perquè no es reconeix la seva legitimitat, es fa tot el contrari: no anar al jutjat, forçant l’actuació dels Mossos (que potser és el que es pretén) i ja dins del jutjat, visca la coherència, acceptar declarar.

Acabo: la desobediència és una cosa seriosa. Ni les perfomances ni el trasllat de les conseqüències a uns altres tenen res d’heroic. La independència i el dret a decidir també són coses molt serioses, i no es mereixen que ningú les manipuli. Potser de tots aquests episodis en podríem aprendre que la millor forma d’avançar, decididament però sense presses imposades, és mantenir-se fidels a la gran majoria de la població que defensa la celebració d’un referèndum sobre el futur polític del nostre país, en lloc d’embarcar-nos en aventures minoritàries i marginals, que semblen heroiques però que són simples escenificacions electoralistes. I si algun dia cal adoptar decisions difícils, que siguin fruit de la reflexió i la voluntat col·lectives, no de la imprudència o de l’afany de protagonisme de ningú.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 21

Comentaris (6)

  • josep illa Ximenes

    Jaume, com sempre la rigorositat feta prosa política.

    Responder
  • paco español

    Molr be Jaume com sempre

    Responder
  • Joan Gil

    Va ser professor meu i en guardo un bon record, però no aportes cap alternativa política que esperar a que guanyi Podemos a les properes generals. I la independència no és per qüestions estètiques, mereixen molta més celeritat.

    Responder
  • Amadeu Gallart Sort

    No sé si als darrers anys sempre he estat d’acord amb el qui considero amic Jaume Bosch. Però els seus articles me’ls llegeixo amb la mateixa il·lusió i ganes que em llegia els del Guti.

    Responder
  • Roman

    Continuem esquivant el tema de que almenys la meitat dels catalans no vol la independència quan aquest és el veritable problema del qual emanen tots els altres. La desobediència i els referèndums il·legals no serien un problema si no fos perquè Catalunya políticament està partida en dos i per tant l’enfrontament amb l’estat va coix.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top